UltraQuim

Cinc anys. Que a prop i, alhora, tan lluny queda el moment en què tot va canviar. El patiment no el puc —ni vull— oblidar, però no m’hi submergeixo. Em quedo amb tot el que he après al llarg d’aquest temps. Hi ha coses que ara he de fer amb limitacions físiques, d’altres que no puc fer de cap manera. Tot i això, encara busco la manera de fer-les, i també descobreixo un munt de noves possibilitats. Ara bé, el pitjor no són les limitacions, perquè, a la força, un s’adapta. El més dur és el coi de dolor. Per molt medicament que prengui, acaba fent-se sentir. Sovint, el que turmenta més és saber que, després d’un gest o moviment, apareixerà amb intensitat i es quedarà durant hores, dies o setmanes. I quan el dolor intens dura dies... ho canvia tot: l’humor, les ganes de fer coses, la percepció del que ens passa... tot. Després d’aquests anys, toca reinventar-se —com tantes vegades a la vida—, però aquesta vegada no per voluntat pròpia, sinó per necessitat. Abans de l’accident de trànsit m’...

Avui fa quatre anys que visc de regal. Dubto de moltes coses, però de què la vida que visc és de regal, n'estic ben segur. Des del dia de l'accident de trànsit, el 12 de juliol del 2020, en què vaig flirtejar amb la mort, que ho tinc molt clar. En aquest període hi ha hagut temps per a tot: Per a recuperar-me el màxim possible, gràcies al bon saber fer del personal mèdic. Per assumir les limitacions funcionals que són permanents i que el més probable és que empitjorin . Per tenir clar el que no puc fer. Per a recuperar algunes activitats, tot i que a molt més baixa intensitat. I, sobretot, per a trobar nous projectes i noves il·lusions que són el principal motor del dia a dia. Les dificultats i els entrebancs ajuden a créixer, tot i que cal distància sobre els mateixos per a poder veure-ho. Si pogués esborraria de la memòria els mals moments viscuts, i deixaria els aprenentatges que n'he extret. Els principals han estat sentir en pròpia pell la fragilitat de la ...

Mil dies fa que vaig patir el desafortunat accident, que ràpid i, en massa ocasions, que lent transcorre el temps. Aquest serà l'últim escrit sobre el tema. Toca girar pàgina i mirar cap a nous horitzons. El meu diagnòstic és d'estabilització, que ve a ser un eufemisme de fins aquí hem arribat i no veiem res més a fer. A continuació us explico com estic, aquest període en números i com veig el futur. Estic necessitat d'una crossa per moure'm, a la cama esquerra li falta força. Pujar i baixar escales és tot un suplici que acaba amb dolor. A l'espatlla dreta li falta mobilitat. Hi ha petites i grans coses que ja no puc fer. Han quedat zones amb formigueig i falta de sensibilitat, molt incòmode. Cicatrius que no es regeneraran, amb una picor de mal portar. I el pitjor, dolor, un dolor constant i un altre de més intens que no avisa, però sempre ve. Per molt que ho intento, en el moment més inesperat i diverses vegades al dia, fa acte de presència, fent-ho m...

De l'accident ençà, he après coses i n'he corroborat d'altres. No descobreixo grans qüestions, em centro en els petits detalls. Ho he concentrat en un decàleg: 1.- Anar a les visites i proves mèdiques amb roba còmoda, havent menjat, amb aigua i alguna cosa per picar a la bossa. Els meus rècords d'espera: han estat d'una mica més de tres hores i quart per una consulta, i de sis hores llargues per fer una prova. 2.- Tot i que hi ha moltes vegades hi ha retards. Cal ser-hi a l'hora. Si no, la impuntualitat dels pacients, acaba sent part del problema. Per exemple un fisioterapeuta, té uns minuts assignats per a nosaltres, si no hi som a temps, el que va després no en té cap culpa. 3.- Ser amable amb el personal sanitari i administratiu. Ells no tenen la culpa, ni del temps que tarden a convocar-nos a una prova o consulta, ni de les hores que perdem a les sales d'espera. Com és ben sabut, però de vegades s'oblida, un si us plau, un gràcies i un somriure, ob...

He estat entrevistat pels periodistes Anna Punsí i Pablo Tallón . La xerrada s'ha emès en l'espai Penombres, dins el programa de ràdio, Aquí Catalunya de Cadena Ser. Ha estat una experiència molt agradable.    Parlo en primera persona, i en part amb la responsabilitat de donar veu a un col·lectiu que no es fa sentir gaire. El dels ferits greus en accidents de trànsit. Fent reflexió, dos anys i escaig després de l'accident, del que ha estat i és la meva realitat. Pensant en on vull arribar, tenint molt present d'on vinc.   També podeu escoltar el reportatge radiofònic que es va emetre fa gairebé  dos anys,  el 31/12/20 Reportatge a Cadena Ser Catalunya Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit

Dos anys, del fatídic accident de trànsit. Que ràpid, i que extremadament lent que passa el temps, a estones. Cal celebrar l'aniversari. No per recordar el dolor i el patiment viscut, tot i que és difícil d'oblidar. Ni per buscar compassió innecessària, ni despertar admiració supèrflua del món virtual. Per tenir ben present tot el que puc fer, més enllà de les consegüents limitacions que han quedat. Per recordar el miracle que és estar viu. Aprofitant el temps de regal, vivint intensament, gaudint de les petites coses de diari. Des de la sortida del sol, mentre il·lumina la mar, fins que es canvia per la lluna. Per idear projectes, esbojarrats, com no podria ser d'altra manera, que ja comencen a donar voltes pel cap. Per esprémer el dia a dia, com si s'hagués d'acabar el món i l'endemà, tornar-hi! Per ser conscient de com he millorat, lluny del que voldria. No per rendir-me, ni resignar-me a l'actual situació, sinó per estar agraït d'haver-hi pogut arrib...

A la vida sempre hi ha moments d'impàs, sigui per coses bones o coses no tan bones. L'accident de trànsit de fa quasi vint-i-tres mesos, n'és un d'ells. Es pot veure com un carreró sense sortida, prefereixo agafar-ho com un punt per a reinventar-me. Al cap i a la fi, som el que hem viscut, ens agradi o no. I aquest patrimoni vital el podem gestionar per aprendre, crear, obtenir respostes, tenir noves preguntes, en definitiva, per assolir nous horitzons. Podria veure'n la part negativa, per tancar-me en el cercle viciós de l'autocompassió i el victimisme. Això és molt avorrit i no aporta res. No vol dir que no tingui moments dolents i de desànim, vol dir que no deixo que guanyin la partida. Pel que diuen els metges. La crossa sembla que es quedarà una llarga temporada amb mi, potser per sempre. Continuo treballant perquè sempre sigui el període més curt possible. El dolor i la manca de mobilitat de l'espatlla dreta, malauradament, és més que definitiu i caldr...

Just es compleixen vint mesos de l'accident de trànsit. En aquest temps, he tingut i mantinc una relació d'amor i odi amb un element que s'ha tornat imprescindible en el meu dia a dia, la crossa. Tot i que al principi anava amb dues, des de fa un any, en faig servir només una. Odi, perquè s'ha tornat un accessori bàsic, i a mi no m'agrada dependre de res, ni de ningú. Pel que sembla que no em deixa fer, tot i que és al contrari. Per la imatge que projecta. Amor, per tot el que em permet fer. Sense ella, no tindria estabilitat, ni podria superar petits obstacles, com són els escalons. No podria anar a caminar i gaudir del dolç respirar salat al costat de la mar. Amor, per l'afortunat que soc de només quedar lligat a aquesta eina i no a un mal major. Espero trobar el moment, en què pugui mirar-la i dir: no ets tu, soc jo. Amb la perspectiva que aporten els mesos, no puc, ni vull oblidar, que quan estava a l'UCI, entre la vida i la mort. Hagués firm...

Des de fa mesos que em toca assumir i gestionar unes quantes incerteses. Desencadenades per un succés inesperat i tràgic, com ha estat l'accident de trànsit. Quan estaré recuperat, fins a quin punt la cama esquerra serà funcional i podré deixar la crossa, quines limitacions de mobilitat acabarà tenint l'espatlla dreta, quan em donaran l'alta, el futur laboral que m'espera, entre altres incerteses que planen pel meu cap. Gestionar-ho és relativament senzill i alhora estrepitosament complicat. Per a fer-ho m'ajudo de l'experiència adquirida fent reptes. Us poso en context d'una aventura viscuda que m'ajuda. Mes de setembre del 2008. Vaig fer la Costa Brava navegant amb el caiac en autosuficiència, duent menjar i estris per descansar al damunt, juntament amb tres companys més. De Sant Feliu de Guíxols fins a Colera, per una vegada allí, iniciar la tornada en solitari. El segon dia de la tornada, em llevo en una cala entre Cadaqués i el Ca...

L'última prova des que em van donar l'alta de l'hospital, la número 34, ha estat una analítica completa de sang. D'aquelles que treuen uns quants tubs. Per mirar, en concret, l'estat del fetge, que es va inflamar a causa de la patacada, motiu pel qual he estat uns deu mesos fent el primer pipi del dia de color taronja . I en general, la resta de l'estat de la meva salut. Les notícies són bones. Tots els valors han tornat a la normalitat, indicant que el fetge està recuperat. Ha estat un procés llarg, ara fa disset mesos i una setmana de l'accident. El fet de prendre medicament diàriament, no ha ajudat. Ha fet que fos una mica més lent. L'únic que canvia amb aquest resultat, és la certesa de tenir-ho resolt. La resta de paràmetres que han mirat, com ferro, globus vermells, colesterol, entre d'altres, han sortit tots correctes, ni fora de lloc. Una bona notícia, encara que sigui petita com aquesta, anima, i molt. Ara cal seguir treballant ...

Caminar és tot un premi, no una limitació. No puc córrer, els metges deixen clar que en el mitjà termini no ho podré fer, i que a la llarga, amb els anys, ja veurem. No per això m'he de quedar al sofà. Afortunadament puc caminar, fer-ho forma part de la rehabilitació, tot i que necessito una crossa i bon ferm. La cama esquerra no agafa força i li costa molt superar el desnivell constant d'un pendent, i sobretot pujar escalons o esquivar petits obstacles. Tinc una relació amor/odi amb la crossa. Amor per la gran funció que em fa, imprescindible per una escala sense barana. I odi, per la imatge que projecta. Amb els metges la feina se centra a reforçar l'extremitat, per a poder deixar aquest estri enrere. Aquests dies tinc proves per a determinar de quina manera fer-ho millor. Segueixo treballant en la meva recuperació, fa 454 dies de l'accident i encara no rutlla prou bé la cama, ni l'espatlla, ni d'altres coses. Segueix la feina diària, a casa i al centre de reh...

Tal dia com avui, fa catorze mesos de l'accident, que ràpid de dir i que lent de passar aquest temps. Cada mes em repeteixo a finals d'aquest o a principis del proper, estaré recuperat. Un dia o altre encertaré. No penso en el final, perquè no sé quan serà, ni depèn del tot de mi. Penso en què puc avançar aquest mes i quins objectius tindrà el següent. La sort és que tot va endavant. La cama encara no deixa la crossa, tot i que en té moltes ganes. Les escales que abans feia corrent, ara toca fer-les pas a pas. I el dolor no vol abandonar l'espatlla, ni deixa que tingui una mobilitat plena. Afortunadament res a veure a com estava fa catorze mesos, ni com estava a l'inici d'aquest any. La millora és constant, i alhora lenta, més lenta del que voldria. Començo a interioritzar, el que sé des del principi, que al cent per cent no quedaré. Que tot el que feia abans, almenys, en els immediats anys, no ho podré fer. Assumir la realitat no impedeix il·lusionar-me. Pensar nov...

Quatre-cents dies fa del fatídic dia de l'accident. Molt temps... Un temps en pausa, de no poder fer el que m'agrada. No per això he deixat de fruir, de les petites grans alegries del dia a dia. Ni de fer plans de futur, tot i que sense data. Un temps fugit, que afortunadament no tornarà, sobretot pensant en el dolor i el patiment, meu i dels meus. La distància va fent que es torni un record borrós, tot i que impossible d'oblidar. Un tems regalat, va faltar poc, molt poc, per no poder-ho explicar. Vaig sentir la fragilitat a la pell. Fa ser conscient de l'extremadament agraïts que hem de sentir-nos per estar vius. Un temps de paciència, molta paciència. No només per esperar la recuperació, sinó per anar afrontant totes les etapes i contratemps que es van presentant. Un temps d'espera, que encara no ha acabat. Tot i que va faltant una mica menys per a retornar a la vida quotidiana. Ja començo a tenir el cap ple de pardals, somiant despert en noves avent...

Tal dia com avui fa un any, de l'inici d'un dels pitjors moments de la vida. Uns moments de molta por, i fragilitat. En què em vaig afrontar a una incertesa, que encara plana damunt meu. No per això han deixat d'haver-hi moments dolços. La tarda del 12 de juliol del 2020, un cotxe em va encalçar mentre estava parat en un semàfor en vermell, enviant-me uns quaranta metres més enllà. Afortunadament ho puc explicar, tot i que ha faltat poc perquè no fos així. El que passa en un segon, et canvia la vida. En aquell instant no ho sabia, encara no sé fins a quin punt, però unes quantes coses més, canviaran, la majoria per fi de bé. Hi ha qui em diu que anar amb moto és perillós, que aquest incident és un exemple. Quan la veritable temeritat és agafar un vehicle havent begut, com va fer el conductor que va provocar l'accident. Com a societat tendim a culpar les víctimes, en comptes de posar el focus en el botxí. Des de fa un any, va començar aquesta etapa vital, e...

Dues-centes sessions de rehabilitació es diuen de pressa, tot i que són una mica lentes de passar. Mai hauria pensat que serien tantes, i encara en queden. Des que vaig començar el 5 d'agost, a causa de les cremades per l'asfalt, podia anar-hi tres vegades a la setmana. Fins a principis de novembre, que ja amb les ferides cicatritzades, he pogut fer cinc cops per setmana. Des dels inicis fins ara, no he deixat d¡anar-hi ni un sol dia, per cansat que estigués, desanimat o sense ganes, perquè la recuperació des de fa mesos és el meu principal objectiu vital. És el meu repte! Em toca anar-hi a última de la jornada, de 20 a 21 hores, tot i que hi vaig una mica abans per fer-ho amb temps i que puguin tancar còmodament quan toca. Segurament no és la millor hora, però no em desagrada gens. Hi ha hagut moments durs, en què un s'adona de les limitacions i sembla un repetir constant, sense avançar. La recuperació al principi és molt ràpida, per després tornar-se lenta i semblar que n...

Tres-cents dies fa del fatídic moment, en què un conductor begut, em va encalçar en un semàfor en el qual jo estava parat, perquè estava vermell. En números són prop de deu mesos, 162 sessions de rehabilitació assistides per un equip de fisioterapeutes, 49 visites amb diferents especialistes de la salut i 24 proves mèdiques. Mentiria si digués que no n'estic fart. Tot i això intento agafar-m'ho amb filosofia i aprofitar el que puc fer, oblidant el que deixo de fer. Prefereixo gaudir de caminar una mica, que lamentar-me per no poder córrer. La gran pregunta és quant em queda encara. Ningú en sap la resposta amb certesa. Ningú té la resposta, tot i que no em canso de plantejar-la. L'únic segur és que falten tres-cents dies menys, per estar recuperat. Per la meva part, faig tot el que possible per millorar. Dedico totes les hores que són necessàries, per  a la recuperació. Assistint al centre de rehabilitació, fent electroestimulació a casa, exercicis, caminar i a...

Quan vaig sortir de l'hospital, la doctora em va dir que les costelles trencades són per sempre. Que al llarg de la meva vida, en major o menor mesura sentiria dolor en aquesta zona del cos, sobretot notaria els canvis de temps. Vaig pensar que no n'hi havia per tant, i que a la que estiguessin soldades les onze costelles que es varen esmicolar, ja estaria. Ara nou mesos i mig després, no puc fer més que donar-li la raó! Els canvis de temps són horribles! No sé si és per la humitat o la pluja o pels canvis de pressió atmosfèrica, el que si sé és que fa mal. Que s'inicia abans d'un dia gris, quan encara és una jornada radiant, hores o un dia o dos dies abans, i que no acaba quan marxa el mal temps, sinó que es queda unes hores, un dia o un parell de dies més. Un dolor suportable, però que a còpia d'hores i de dies es torna de mal portar. Em fa canviar l'humor i disminuir la concentració en el que faig. Els metges diuen que com a molt puc prendre més analgèsics, t...

Nou mesos, fa de l'accident, 274 dies. En aquest període de temps hi ha hagut 24 proves mèdiques, 45 visites amb professionals de la medicina i 143 sessions de rehabilitació, en un centre especialitzat, sense tenir en compte que en faig cada dia a casa. La recuperació porta bon rumb. La millora és lenta. He de mirar enrere per veure que tot va endavant. I seguir amb constància, com fins ara. La cama esquerra va millorant, tot i que més a poc a poc del que voldria. Fa dies que vaig només amb una crossa. Encara fa mal, hi ha formigueig i falla de tant en tant. Cal seguir treballant l'atròfia muscular que té. L'espatlla dreta està limitada de moviments. No puc aixecar el braç del tot, i a partir de certa alçada, el dolor indica que millor que no ho faci. He de seguir fent un munt d'exercicis per afavorir la seva mobilitat. El pit, on es van trencar 11 costelles i l'estern. El dolor es deixa sentir sobretot a l'anar en cotxe, a cada corba i ressalt. I e...

Fa 259 dies de l'accident de trànsit i sembla que faci mitja vida. No perquè cada dia sigui molt llarg, per sort estic molt distret. Si no perquè en viure un munt de noves experiències, al cap li sembla que ha passat més temps del que veritablement ha passat. Recordo amb claredat el que va succeir en la meva estança a la Unitat de Cures Intensives, van ser només tres dies, en la meva memòria diria que va ser una setmana, per la gran quantitat de coses que hi varen passar. Igual que els vuit dies d'estada a l'hospital, és com si hi hagués estat al voltant d'un mes. Els més de vuit mesos que porto de recuperació, s'han convertit en mínim uns quants d'anys. La recuperació, les visites i proves mèdiques, juntament amb la rehabilitació, s'ha convertit en la nova rutina, la meva realitat. Com més grans ens fem, més ràpid sembla que passa el temps, segons vaig llegir, es deu bàsicament a dos factors: L'edat . Un any, cada vegada representa menys en e...

El dia a dia gira al voltant de la recuperació, és la meva prioritat. Ho fa al voltant de tres eixos: ■ Visites i proves mèdiques Actualment veig, de manera periòdica,  sis doctors diferents. Hi ha setmanes que no tinc cap visita i d'altres en què n'hi ha unes quantes . També cal anar a fer proves, quan els facultatius així ho indiquen . Aquesta setmana hi ha hagut dues consultes mèdiques i una ressonància, la propera setmana dues visites més . Metges que em visiten habitualment: ○ La doctora que fa el seguiment general de la meva evolució, recuperació i prescriu el tractament. ○ El traumatòleg, que defineix el tipus de rehabilitació. ○ La metgessa de la mútua que fa el seguiment de la baixa. ○ El metge, valorador del dany corporal, de la companyia asseguradora contrària. ○ La doctora forense, en ser un accident de trànsit que va a judici, cal aquest tràmit. ○ La meva metgessa de capçalera. Que fa un seguiment general, a més de portar el tema del fetge inflamat per la patacada ...