UltraQuim

 

Mai he sigut de voler batre cap marca, ni que sigui personal. Però, després que un amic em pregunti sobre quina distància he fet com màxim en 6 hores corrent, m'ha despertat la curiositat i no he tingut més remei que mirar-ho. Tot i que penso que millor que les marques, és l'empremta que cada cursa ens deixa dins nostre. Córrer ho miro des de la nostàlgia, d'aquella que va gola avall. Perquè és altament improbable, per no dir una altra cosa, que pugui tornar a córrer tal com tinc la cama i l'espatlla després de l'accident. Això no impedeix que en acabat de bussejar en el blog, en arxius personals i en la memòria, pugui dibuixar un gran somriure. Estic content pel que vaig viure en les curses que esmento, per com vaig gaudir la seva preparació i dels somnis que em van ajudar a madurar. La imatge que acompanya aquest escrit és de l'últim dia que vaig poder córrer l'11/07/20, el dia abans de l' accident . En aquell moment no ho sabia, però tancava una etapa