10/10/21 Caminant. Crònica d'un accident de trànsit

Caminar és tot un premi, no una limitació.

No puc córrer, els metges deixen clar que en el mitjà termini no ho podré fer, i que a la llarga, amb els anys, ja veurem. No per això m'he de quedar al sofà. Afortunadament puc caminar, fer-ho forma part de la rehabilitació, tot i que necessito una crossa i bon ferm. La cama esquerra no agafa força i li costa molt superar el desnivell constant d'un pendent, i sobretot pujar escalons o esquivar petits obstacles.

Tinc una relació amor/odi amb la crossa. Amor per la gran funció que em fa, imprescindible per una escala sense barana. I odi, per la imatge que projecta. Amb els metges la feina se centra a reforçar l'extremitat, per a poder deixar aquest estri enrere. Aquests dies tinc proves per a determinar de quina manera fer-ho millor.

Segueixo treballant en la meva recuperació, fa 454 dies de l'accident i encara no rutlla prou bé la cama, ni l'espatlla, ni d'altres coses. Segueix la feina diària, a casa i al centre de rehabilitació, per anar avançant de mica en mica. Sent conscient que, la constància és la manera més efectiva d'anar endavant. Sense saltar-me cap pauta, si algun dia no tinc ganes de fer els exercicis, les busco i els faig.

Hi ha dies, que em llevo ben d'hora i encara de fosc, mentre la ciutat es desperta i el cos demana roba, per reviure les sensacions dels dies que anava a córrer abans d'anar a treballar. Tenint el privilegi de veure el sol sortir. No ho visc amb enyorança, sinó gaudint el moment.

Caminant vaig fent camí, cap a la recuperació.

 

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit