UltraQuim

Deu anys, com n'arriba a passar de ràpid el temps. Escriure les aventures, desventures, projectes i altres, en un blog, té molts avantatges. A més de poder-ho compartir, perquè ajudi a construir somnis personals, als qui ho llegeixen. Un dels principals avantatges és que fa de quadern de bitàcola. Permeten consultar les inquietuds que sentia, abans d'afrontar un repte, el que en vaig aprendre, el que em cal seguir desaprenent i reviure les sensacions de l'aventura. També hi tinc algun escrit, on publico tot el material que he fet servir, i m'ajuda a poder preparar la següent idea. Més que fer un relat, amb tots els detalls. El que pretenc en cada escrit, és explicar les sensacions que produeixen els reptes. Perquè crec que és més important, transmetre el que un sent, que no parlar ritmes i d'altres detalls molts més tècnics, que en multitud d'ocasions són molt subjectius , i ja hi ha qui sap explicar-ho molt bé. Escriure un blog, en els temps actuals, s...

Últim dia. Darreres proves, ressonància magnètica, tac, radiografies i tot correcte. Menys el pipí, que surt de color taronja, infecció per la sonda, que he dut 5 dies posada. Un efecte col·lateral, un mal menor. Els metges em repeteixen per activa i per passiva. Que tot i la pauta de medicació, hi haurà dolor i que la recuperació serà llarga i lenta. Arriba el moment de l'alta hospitalària. M'expliquen les pautes a seguir: quatre vegades al dia he de seguir una rutina d'exercicis, per treballar la capacitat pulmonar. Les cures que m'hauran de fer a les cremades, per part de personal d'infermeria. La medicació que hauré de prendre, disset pastilles diàries que m'hauré de prendre durant una llarga temporada. A més del seguiment traumatològic que tindré. En aquest instant, prenc la determinació d'afrontar aquest repte, que és la recuperació, com a tal. Prioritat total i absoluta a posar-me bé de nou. Sense fer cap pla, més enllà del dia a dia. Sense lamenta...

Al sisè dia, ja em porten a planta, pas previ a poder marxar cap a casa. Em puja la moral. Tot i que fins aquest moment, no m'he mogut del llit, no he deixat la postura d'estirat panxa amunt, més enllà del moment de fer-me cures,  canviar-me de llit per fer-me proves o quan han canviat els llençols. M'assenten a la butaca. Em comuniquen que puc moure'm, això si, arrastrant un aparell amb rodes, al que estic connectat, que em dona calmants, via epidural i d'altres medicaments per la via que duc al canell. Em sento com un nen, el matí del dia de reis, amb un joguet nou. Per temes de protocol del Covid-19, no puc sortir a caminar al passadís. Cap problema. Unes quantes voltes a llit, fins que em canso i toca parar a reposar una estona. Com cada dia que estic a l'hospital, espero amb ganes les dues visites que puc rebre. Els amics no poden venir, doncs és una persona per torn i no es poden rellevar. Em visiten i ajuden, els meus dos àngels de la guarda, les dones...

Les vistes de l'habitació de la novena planta, són al riu Ter. Just fa una setmana i un dia, vaig venir a donar a sang, a aquí, a l'Hospital Doctor Josep Trueta. Al arribar-hi abans de temps, aprofito per passejar a la riba del Ter. En aquell moment em va venir al cap, que potser al cap de molt i molt de temps, estaria veient la vista a l'inrevés, en comptes de mirar l'hospital des del riu, miraria el riu des de l'hospital. I ves per on, que el dia és avui, qui ho havia de dir. A poc d'arribar a la novena planta, em porten una butaca, on diuen que em podré assentar. Per desgràcia no és així. La butaca duu el logo de Oncotrail, cursa solidaria en que vaig participar l'octubre passat. La capacitat pulmonar, m'ha quedat reduïda, per la patacada. Començo a fer, amb el suport diari del fisioterapeuta, una pauta d'exercicis respiratoris, per treballar el tema quan abans, tot i que ja m'avisa, que la feina durarà mesos. Els diferents especialistes, ...

Al voltant de les tres de la matinada, entro en el box 7 de la UCI. Jo, que l'ultima vegada que vaig fer nit hospitalitzat, va ser perquè acabava de néixer. Estic molt espantat! A estones ploro, pel dolor i per la por que tinc. Plorar m'ajuda, igual com la pluja neteja el bosc, les llàgrimes netegen la mirada. Una mica més tard de les quatre de la matinada, deu hores després de l'ingrés a urgències, em deixen perquè pugui dormir. Estic grogui pel medicaments, esgotat per la trompada i tinc molta por. No he de fer-me el valent, no cal. Aquest 12 de juliol, el recordaré com el dia que he passat més por, en el meu recorregut vital. Imagineu la situació, en aquell moment no sabia ben bé el que havia passat, em feia mal tot, estic en una Unitat de Cures Intensives, amb tubs i més tubs connectats al cos, tot adolorit i amb dificultat per respirar. El dilluns, l'endemà de l'accident, no sé si estava millor o pitjor. Si que en molt bones mans. Només podia tenir dues visi...

A les 18:19 entro a urgències. Davant la gravetat de l'accident, em van tallar la roba. Em van posar calmants forts. Proves i més proves. Havien d'avaluar l'abast de la tragèdia. En tot moment, un excel·lent tracte humà, m'ho anaven explicant tot, de manera que fos conscient de cada cosa que feien. El pitjor és quan m'havien de moure, el dolor s'intensificava, ja fos per fer radiografies, fer un tac, etc... Em curen les cremades de les cames, tot i dur pantalons llargs, pel fregament de l'asfalt. En la primera avaluació de danys, em diuen que tinc la columna vertebral, sense cap lesió, bé! Alhora m'informen de que tinc politraumatismes, estern, clavícula, deu costelles dretes i una d'esquerra trencades. M'imagino el pit com un mosaic d'en Gaudí. I la pitjor notícia, una costella m'ha perforat el pulmó dret, em fan un forat al pit, per passar un tub, perquè surti aquesta sang. Mentre avisen la família. En res, tinc la meva germana al me...

La vida canvia, de sobte, en un instant. Aquest diumenge, havia anat a nedar a Port de la Selva. Amics, mar i diversió, una de les combinacions que més m'agraden. I un dinar en família. Va ser acabar de dinar i agafar la moto per tornar cap a casa. Sense presses. A l'alçada de Medinyà, a la Nacional II. El semàfor es va posar taronja, vaig reduir; es va posar vermell i vaig parar. Eren quarts de sis de la tarda. Quan vaig obrir els ulls, estava al terra. Moment que retrata l'imatge, que acompanya aquest escrit. Envoltat del personal SEM i de bombers, que em deien que estès tranquil, que no em mogués. Tenia molt dolor per tot el cos, i no sabia el que havia passat, estava desconcertat i molt espantat! Sempre havia escoltat, que quan algú té un accident, no el recorda, doncs ara sé, en primera persona, que és així. En el meu cas, el personal sanitari em va trobar inconscient. No puc evitar, moure un xic les cames, per sentir-les i poder pensar, que no tinc problemes a la c...

Mirat en perspectiva, ha estat un repte dur. Físicament ha estat de bon fer. Una hora caminant al dia, fins completar cinc quilòmetres és fàcil. Fer-ho donant voltes de setze metres, a la terrassa, ja no és tant senzill, a nivell mental. Hi ha hagut tres etapes ben diferenciades, dins el repte. Al principi era molt fàcil. Del 28/03 al 01/05. 35 dies en que no podia sortir de casa, tele treballant. Fer voltes a la terrassa, era un respir, un alenada d'aire fresc. Un premi. La segona etapa feia mandra, tot i que era de bon fer. Del 02/05 al 14/06. 44 dies. En que ja podia sortir de casa, ni que fos en franges horàries. Al gaudir de l'aire lliure, estar engabiat, per contrast feia basarda. Durant aquests 44 dies, en que feia tele treball, em llevava a les 5:30 a diari, per sortir, la majoria de dies, en bicicleta. Les voltes a la terrassa, les feia al acabar de treballar. L'últim tram. Ha estat el més feixuc. Del 15/06 fins el 02/07. 18 dies. El retorn a certa normalitat, a...