UltraQuim

Mil i un dubtes i una sola cosa clara, volia nedar sentint la sal a la pell.  El dia no hi ajuda gens, a les dues del migdia, la temperatura exterior gira al voltant dels 10 graus, l'aigua de la mar a uns 15 graus, refredada en superfície pel plovineig del matí, que amenaça amb tornar, el sol està molt amagat, dia és molt gris. No fa ni cinc dies, que estava a casa amb angines i encara tinc part del refredat que duia, el desgast d'aquestes dues circumstàncies fan que tingui la consigna de girar cua si en algun moment no ho tinc del tot clar. Entrar, ha estat fàcil, feia més fred a fora que a dins, al cap de poc d'estar en posició horitzontal, noto la fred, que com sempre, en els primers minuts, m'encongeix el coll cap enrere, com si no volgués estar dins l'aigua. Són tres llargs minuts perquè les punxades de fred, donin pas a sentir com la pell bull, és una sensació contradictòria, en un entorn de fred, la pell sembla que s'hagi d'encendre d'un

De vegades tinc l'impressió que, tots plegats, ens prenem massa seriosament, el que crec hauria de ser un entreteniment i una diversió, com és l'esport. No vull dir que no calgui entrenar amb metodologia i disciplina, ni que sigui dolent perseguir un objectiu o anar a buscar una marca concreta. Vull dir que, no és bo deixar la satisfacció de la feina feta durant mesos en un  resultat. L'essència de l'esperit esportiu està en la superació. Fer un resultat menys bo de l'esperat, no és dolent si s'ha donat tot. Hi ha qui diu que fer una marató en més de quatre hores, no és fer una marató, quina bajanada. Els que la fan amb més temps, com és el meu cas, també hem entrenat, gaudit i patit els 42.195 metres de la prova. Com el que arriba fora del temps de tall oficial, per mi és tant o més finalista que els altres.  El mateix passa amb el material, un grapat d'euros invertits per retallar temps, aquesta millora no implica més esforç en si mateixa. Aco

Entre el petit contratemps de fa 15 dies, la sobrecàrrega en el tensor fàscia lata, que no m'ha deixat córrer i la mala combinació d'angines superades i un refredat que no em vol abandonar, duc, de moment, cinc dies consecutius sense entrenar. Aniré sense cap pretensió de resultat en distància, ni tant sols amb l'objectiu de completar les sis hores en moviment. Correré si el cos em deixa, caminaré a la primera de canvi i ho deixaré quan ho cregui convenient, no vull forçar gens la màquina.  Si cal em m'assentaré en un banc a parar el solet una estona. Podria no anar-hi, quedar-me a casa o fer alguna altre cosa, ja que no arribo en condicions. El que ho organitzin la Nuri en Joan, de la Penya Domingo Catalan, fa que hi vulgui anar, que hi vagi part de la família de llarga distància, fa que sigui una festa, fer un dinar tots junts al acabar li dóna aire de gran celebració. Potser al final, aconsegueixo completar les 6 hores o a la que en porti dues ho deixo, t

10 anys i casi un parell de mesos o el que és el mateix 3.709 dies sense fumar. Versus els 5.073 dies que si vaig fer-ho, el balanç encara surt a favor del tabac. No puc dir que fos un camí fàcil, ni que ho deixes i comences a fer esport, la veritat és que no. La primera cigarreta a l'institut, va ser per una tonteria, a la que no vaig saber posar fre. Després varen seguir uns anys de corbata, en que creia que calia tenir per arribar a ser, ara sé que cal ser perquè no calgui tenir. Ho vaig deixar, després de quasi 14 anys de fumar, perquè no m'agraden les obligacions en la meva vida personal, per això ja està la part laboral i la social. Em trobava bé, no tenia cap problema, més que el sentir-me dominat pel tabac, que si arribo a casa i no tindré prou cigarretes fins que torni a sortir, que si allà on he d'anar no podré fumar... Per deixar-ho, vaig tenir ajuda farmacològica, mitjançant pegats de nicotina, que al donar nicotina al cos, em feien adonar, fins a quin

S'acosta una de les curses que més he aprés i  més il·lusió em fa tornar-hi a participar. La dinàmica de la prova, és molt i molt simple, del dissabte a les 12 del migdia, fins el diumenge a la mateixa hora, 24 hores, fent voltes i voltes a la pista d'atletisme de Can Dragó, qui més en fa  guanya. Hi ha diferents proves, de 24 hores, 12 hores, 6 hores, 1 hora, marató, mitja marató i inclús possibilitat de fer les 24 hores per equips. Que sigui per una causa solidaria, com la pobresa infantil, encara hi dóna més sentit. Amb els avantatges que representa tenir-ho tot cada poc més de 400 metres, menjar, beguda, material personal, lavabo, en definitiva tot el que pots necessitar a l'abast de la mà. Té un ambient de gran esdeveniment, començant pels organtizadors i voluntaris, en la seva majoria de corredors.cat, és nota a l'aire que és una prova organitzada per gent que corre i sent passió per l'atletisme. Els companys de cursa, el coneguts i els per conèixer,

L'ensurt del passat dissabte mentre feia el repte del Mig IronMan estàtic , és només una sobrecàrrega al tensor de la fàscia lata, a l'alçada del genoll dret.  Bàsicament pel moviment repetitiu, no només d'aquest dia, sinó pel tot acumulat últimament, tot i que les 3 hores i mitja a l'estàtica, també hi deuen haver influït lo  seu. El dolor va desaparèixer al cap de menys de dos dies, senyal que vaig parar a temps. Ara queda la molèstia i la recuperació. La molèstia és petita, cal seguir unes pautes perquè passi de petita a res. D'entrada prop de 15 dies de descans a les cames. Ni córrer, ni pedalat, ni caminades, seguiré nedant sense fer servir les cames, amb pull buoy. Antiinflamatoris, estiraments específics i una mica d'auto-massatge. Els reptes que encara queden per aquest any, les 6 hores de Calella i les 24 hores d'atletisme , el dia 1 i el 14 de desembre, aniré veient sobre la marxa, el principal objectiu és fer una recuperació correcta i

Entrada a nedar sense presses, començo 12 minuts més tard de les 9 del matí. Els 1.900 metres nedant, són molt còmodes, estic fresc, en menys de 40 minuts, estan enllestits. Transició al vestuari, entrepà de nocilla i a pedalar. La part de la bicicleta estàtica, ja serà una altre cosa, són 90 quilòmetres. Els primers 30 km són un passeig.  A partir del km 50, físicament em sento fort, l'inconvenient està en el cul, que fa una mica de mal. Estic molt acostumat al seient dur i estret de les meves bicis, el de l'estàtica és ample i tou, que a copia d'estona és torna molt incòmode. He dividit la distància en tres trams, 30, 35 i 25 km. Quan estic fent l'ultim tram a 8 km d'acabar, faig una parada d'avituallament, que coincideix amb l'hora de dinar, segon entrepà de nocilla. Al cap de 3h 36', el segon segment està fet. La part de córrer és la que em fa més respecte, així que tranquil·litat i bona lletra. Tinc la intenció de dividir-ho en 10'1, 6 i 5 km

Avui, 15 de novembre, és el meu aniversari, en faig 39. Quina millor manera de celebrar-ho que fent el que més m'agrada, el que em fa sentir molt viu, un repte. Com que és dia laborable, toca fer-lo demà dissabte. El repte havia de ser només amb la btt i exterior, la predicció de pluja continuada, fa que passi al pla B. L'objectiu serà fer mig Ironman estàtic, dins el gimnàs: 1'9  nedant a la piscina de 25 metres. 90 km pedalant a la bicicleta estàtica. 21'1 km corrent en cinta. La natació és la part més senzilla, de la bicicleta n'acabaré fins al capdamunt i de la cinta, no vull ni pensar-hi. Fa uns 32 mesos, vaig fer un triatló olímpic estàtic , eren 10 km a  la cinta i em va angoixar molt, es va fer etern i molt, molt pesat, des d'aquell moment, crec que no he tornat a pujar a la cinta.  Aquí està la gràcia, que sigui dur, que suposi una lluita interior, que en cap moment pugui donar per suposat que ho aconsegueixo. En la dificultat està el p

Aquesta distància, 100 km, em té captivat.  El que més m'atrau és la seva gran duresa, fer 100 km a peu,  fa que cada cop, sigui una nova vegada. Sense perdre el respecte a cap altre modalitat, sigui una marató o una cursa de 5.000  metres, totes costen.  Quan estic fent una prova de 100 km, sempre penso que hauria d'entrenar més el córrer, cosa que no acabo fent, abans corria molt més,  no millorava i a més tenia bastant problemes als genolls. A dia d'avui, faig entrenament creuat, nedar i bicicleta, corrent, de vegades cap dia o un o com a màxim dos dies a la setmana, habitualment tirades curtes de 5 a  15 quilòmetres, buscant qualitat, fent sèries a ritme, més que no pas acumular desgast de sabatilles. El córrer poc, fa, en part, que tingui moltes ganes de córrer. Els 100 km, em fan bategar el cor ben ràpid, molt abans de començar, només pensar-hi, al recordar les emocions i sensacions viscudes en cada repte d'aquesta distància. Són molt quilòmetres i moltes hores

Des fa un temps, en els reptes he incorporat la comunicació a temps real, a través de les xarxes socials, és motivador i enriquidor. Anar escrivint sobre la marxa, té efectes curiosos. Surt el que surt, és el que penso, moltes vegades fins i tot, com  ho penso. No està editat, ni hi ha una planificació de quan fer-ho. No em marco cap pauta, més que explicar alguna cosa, quan em vingui de gust o quan necessito treure a fora el que estic sentint per dins. M'agrada viure els reptes intensament, sense més preocupacions que fer-los. El moment d'escriure, sempre és circumstancial, un estona en que camino, el temps de l'avituallament o una parada, si es dóna el cas. Primer és gaudir el repte i compartir-lo amb els que estem fent la prova. En alguna ocasió agafo el mòbil, començo a escriure, m'atrapa un company d'aventures i deixo la comunicació per més endavant. Per no estar massa pendent del mòbil i guardar bateria, sobretot en els reptes en solitari, per qualsev

Sortida edició 2009 Diuen que quan vas a una prova per primer cop, ho fas per la novetat. La segona vegada ja és per millorar la marca i a partir d'aquí cal que tingui quelcom especial per a tornar-hi. Aquesta serà la meva quarta participació, en 1una prova a la que tinc molta estimació. No només pels organitzadors, que viuen l'atletisme amb passió i saben entendre el que sentim, mentre correm, a primer cop d'ull. M'agrada perquè és prou aprop de casa, per no haver de matinar massa. És especial perquè  tothom acaba al mateix moment a les 6 hores de començar, la incògnita està en la distància que cadascú aconseguirà fer, no el temps. M'encanta el recorregut, un circuit de 3 quilòmetres, 1,5 km d'anada i el mateix recorregut per tornar, en un passeig planer, majoritariament de terra, on no hi passen cotxes, amb molta vida al voltant. Tenir avituallament cada 3 km, ho fa molt còmode i no cal dur res a sobre, inclús hi ha fonts i lavabos pel camí. Durant sis ho

Text publicat a Triatletas en Red:  En su cuarta edición, la travesía l’Estartit – Illes Medes organizada por Neda el Mon, pudo dar la vuelta a la Meda Grande. En la primera edición no se contemplo esta posibilidad y el recorrido acababa justo al llegar a las Illes Medes, aunque por condiciones de la mar se hubiera podido hacer. En las ediciones del 2011 y del 2012, la mala mar dio lugar a recorridos alternativos. En este 2013, el estado de la mar, mantuvo en vilo a los nadadores hasta el último momento, pues la organización, hubo de posponer la decisión final, hasta una hora antes de la salida, pues los días anteriores a la prueba hubo temporal de viento y olas. Las condiciones para nadar eran buenas, 18 grados de temperatura del mar, día soleado, sin viento, con mar de fondo, formado por olas largas que son, relativamente, cómodas de nadar. Las inscripciones se agotaron días antes con 550 nadadores que participaron de esta travesía solidaria, de carácter no comp

La primera volta al circuit de 2,5km, mentre es comença a fer de dia, ja presagia que serà una gran jornada. És als voltant de la Torre Marimon és molt ame i distret, pràcticament tot de terra, no és ben bé pla, a copia de quilòmetres és quan més s'aprecia. Fins al quilòmetre 30, vaig corrent i em sento fatal, on hauria d'anar sobrat, vaig pensant que no arribaré ni fer una la marató, per sort l'estómac es posa a lloc. Segueixo corrent. A partir del quilòmetre 65, em comença un dolor muscular, vell conegut meu, no és lesió però m'impedeix córrer més. A caminar!  Camino a bon ritme, em sento amb forces. Volta a volta vaig rascant i rascant segons al crono, amb la intenció d'acabar abans del temps màxim de 15 hores. Tot i que l'organització, em recalca que no pateixi que si cal m'esperen, aquest detall encara em motiva a anar més ràpid, aconsegueixo parar el crono en 14h 32' 15". Aconseguint completar el tercer tram de l'objectiu de fer 4 curs

Matí de sol, sense  vent, un munt d'amics, l'aigua a uns 18 graus, un recorregut que em fa molta il·lusió, fer la volta a la Meda Gran, uns 4.700 metres per endavant,  jornada ideal per nedar a pell. És entrar a l'aigua, fer encara no 150 metres, que em topo amb un banc de gelatina lila i marró, la Pelagia noctiluca. Amb la que he tingut un munt d'experiències, des de picors localitzades a haver-me punxar cortisona i passar unes de les pitjors setmanes de la meva vida. Davant aquest panorama, decideixo anar enrere, sortir i posar-me el neoprè. Al tornar a l'aigua, ho faig amb l'amic Maxi, busquem per on esquivar-les, provem per la dreta, pel mig, per l'esquerra, no trobem un lloc clar, ens comuniquen que fora del port no n'hi ha. Ens dirigim cap a l'espigó amb la intenció de fer-hi peu i sortir de la badia per ell. Una embarcació ens veu les intencions, s'ofereix per dur-nos just passat el banc de gelatina. Pugem a la barca. De camí recollim d