12/09/21 Catorze mesos. Crònica d'un accident de trànsit

Tal dia com avui, fa catorze mesos de l'accident, que ràpid de dir i que lent de passar aquest temps.

Cada mes em repeteixo a finals d'aquest o a principis del proper, estaré recuperat. Un dia o altre encertaré. No penso en el final, perquè no sé quan serà, ni depèn del tot de mi. Penso en què puc avançar aquest mes i quins objectius tindrà el següent.

La sort és que tot va endavant. La cama encara no deixa la crossa, tot i que en té moltes ganes. Les escales que abans feia corrent, ara toca fer-les pas a pas. I el dolor no vol abandonar l'espatlla, ni deixa que tingui una mobilitat plena. Afortunadament res a veure a com estava fa catorze mesos, ni com estava a l'inici d'aquest any. La millora és constant, i alhora lenta, més lenta del que voldria.

Començo a interioritzar, el que sé des del principi, que al cent per cent no quedaré. Que tot el que feia abans, almenys, en els immediats anys, no ho podré fer. Assumir la realitat no impedeix il·lusionar-me. Pensar noves aventures i reptes que em ronden pel cap, tot i que sense data, i sense saber del tot si realment els podré fer. Somiar despert, no pot prendre cap accident.

Es pot pensar que aquest accident m'ha destrossat la vida, prefereixo ser positiu i pensar que l'ha sacsejat i canviat. Queda adaptar-me i treure el màxim de profit de les circumstàncies. Canviar no és dolent, ni que sigui per força. Reinventar-se sempre és divertit.

No estic trist pel que pugui deixar de fer, al contrari, he d'estar content per tot el que he fet. No em rendeixo sense lluitar, ni oblido l'alegria d'estar viu.

 

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit