UltraQuim

El repte és en solitari, o això creia. En el minut zero tinc la primera sorpresa, en Pere i en Sergi, estan en el punt de sortida i m'acompanyen la primera volta. L'estratègia de quan faig parades per menjar i dormir, deixo que les decideixi el meu cos, em limito a escoltar-lo i fer el que diu. Tàctica que funciona molt bé. Fins els 85 quilòmetres, vaig corrent. L'articulació del genoll rondina. S'acaba el córrer i a caminar. L'avituallament en ruta, el tinc guardat en el camí, per anar menjant cada dues, màxim tres hores. El dinar i el sopar, juntament amb el dormir, ho faig a casa. Anar a casa, que em resulta tremendament còmode i pràctic. Les primeres 24 hores, les acabo amb 114 km, el previst era fer els 100. Les hores van passant i tinc un munt de sorpreses. Amics que venen a fer una o més voltes amb mi. Gent que no sé qui son, que m'animen al trobar-me caminant. Els amics de la pizzeria La Locanda, que em conviden a cafè. Un munt de missatges a le...

Soc molt afortunat! Per vuitena vegada, he participat en aquesta gran prova de l'atletisme. Una prova en que arribo a estimar i a odiar, amb totes les meves forces, la pista d'atletisme. Una pista que no regala res, que forja i doblega voluntats, que et fa sentir petit al més gegant. Cal donar el millor d'un mateix per a finalitzar la prova, cal caure en el propi infern, eixugar-se les llàgrimes i remuntar, cap al més dolç dels cels. Una i una altre vegada. Una i una altre vegada, durant 24 hores. Mentre el cos és va cansant i adolorint. Mentre la son i el cansament, em desgasten volta a volta. Mentre em moro de gana i l'estómac, té més ganes de fer sortir menjar, que de deixar-lo entrar. Mentre la ment em fa sentir fort, i el cos em recorda a crits la meva debilitat. Mentre gaudeixo, del dolç patir de la llarga distància. La competició és individual, i alhora ets sents part d'un gran equip, en que cadascú té el seu objectiu, i la mateix meta, superar-se. Tenir e...

100 quilòmetres per endavant i un munt d'amics amb qui compartir la cursa. Voluntaris i organitzadors, que ens ho fan tot més fàcil, sota l'atenta mirada del mestre de l'ultrafons i creador de l'esdeveniment, en Paco Robles. El temps de tall és de 15 hores, no vaig sobrat, doncs quasi sempre em moc per sobre de les 14 hores i alguna vegada pel damunt de les 15. Són 40 voltes en un circuit de terra de 2,5 km. Una distància còmode, que permet menjar, beure i agafar o deixar roba a cada poc. L'estratègia és fer durant les 5 primeres hores, 40 km, en les 6 següents, 40 km més i en les últimes 4, els 20 restants. El primer tram de cinc hores, em trobo molt bé, compartint voltes amb l'un i amb l'altre. Acabo superant l'objectiu i em situo en 42,5 km. No he forçat la màquina i em sento amb forces per a continuar. La calor va apretant. En el tram més exposat, el vent és en contra i juntament amb el sol, que dona sense miraments, em va desgastant. Tinc mareig ...

Plou, mentre esmorzo i faig els últims preparatius. Inicio el repte a les 9:14, ja sense pluja. La via verda està enfangada i cal anar esquivant les basses, per seguir amb els peu secs. La pluja ha marxat per no tornar, a estones hi ha una xafogor de mal portar. Els 200 km, els faig en vuit voltes, amb inici i fi a casa. Al fer una distància tant llarga, tot es relativitza. Fins al quilòmetre 70 +/-, corro de manera continua, exceptuant les pauses per menjar i beure en ruta i les que faig d'avituallament a casa. En les parades a casa, segueixo un protocol estricte, per no dedicar més temps del necessari: endollo electrònica, necessitats fisiològiques i d'higiene, menjar i aprovisionament pel següent tram. A la que duc quatre voltes, al km 109, són les cinc de la matinada, paro a dormir una hora, per no tenir aquella passió de son, en que més que avançar vas de costat, fent passos en fals. Amb els anys, he aprés que el millor per gestionar la son, és dormir una mica, fa guany...

A la línia de sortida, som una quinzena, cares, la majoria conegudes, en el món de la llarga distància en ruta, som sempre una mica els mateixos, és una modalitat molt dura, física, per fer sempre el pas molt igual i mentalment, per passar, una i una altre vegada pel mateix indret. El circuit són 2,5 km d'anada i tornada desfent camí, fins completar les vint voltes necessàries, a Calella, al costat de la mar. El vent de garbí va pujant la seva intensitat, castigant molt l'anada, fent que tot plegat sigui encara un xic més dur. Comptem amb l'avituallament propi i el que ens han dut la Nuri i en Joan, precursors d'aquesta trobada, no conec persones més apassionades per l'ultrafons que ells dos. Físicament, m'he sentit bé, més enllà del genoll, que com sempre em fa una mica la guitza. Em notava fort, sense ànim de semblar prepotent, he de dir, que mentalment, ha anat molt, però que molt bé, no es que no hagi tingut cap estona dolenta, fent honor a la veritat he ...

Quasi les set de la tarda de dissabte, començo el repte. Seran quatre voltes, anada fins a Font Picant per la via verda i tornada a casa, a Sant Feliu de Guíxols, pel mateix camí. Una espectacular lluna plena m'acompanya, fa bona temperatura per córrer. Segueixo la pauta alimentaria planificada, al punt de gir (Font Picant), menjo barretes i/o fruita, que duc al damunt i un cop a casa, al final de cada volta, macarrons fets per la mare que sempre entren bé i beguda isotònica. Per beure, mentre corro, duc dos bibons de 250ml, que vaig reomplint a les fonts que trobo pel camí. La primera volta és fàcil de fer, surten 27,5 km, ja em va bé, faré les dues primeres voltes més llargues, d'aquesta manera les dues últimes seran més curtes i mentalment, aquests petits detalls van molt bé. La segona volta és de bon fer, la son encara em respecta i puc córrer tota l'estona, l'acabo amb 55 km fets, més macarrons i cap a la que sé del cert, serà la volta més dura i complicada de g...

Anar a una festa sabent que has de marxar abans no acabi, costa. Degut a l'episodi de pluges intenses, que s'espera arribi a la tarda, a les contrades gironines, on visc, tenint en compte que vaig en moto, prenc la decisió d'anar a fer una marató, 42,2 km, en comptes dels 100 km inicialment previstos. Es arribar i trobar un munt d'amics, de la família de llarga distància. El circuit és de 2,5 km i cal donar voltes. Les cinc primeres les faig corrent amb l'Aránzazu, xerrant passen ràpides. Poc abans d'arribar al punt de mitja marató, comença a xispejar, a estones i la temperatura és ideal per córrer. Anem compartint missatges d'ànims i riures entre els que m'avancen i els que avanço, competim, sense oblidar que venim a divertir-nos. Al quilòmetre 39, miro el mòbil amb l'esperança, que hagi millorat la previsió, i no, al contrari, les pluges arribaran abans, sembla que em mullaré camí de casa, tot i que m'escaparé de les més intenses. Acabo la m...

Hi ha ocasions en que no les tinc totes i penso que el que vull intentar em supera, el cor vol fer-ho i el cap li diu que no aconseguirà. Penso que per molt que hagi fet, cada vegada és diferent i només importa l'aquí i l'ara. Tot repte és una lluita interna, en que el principal enemic és un mateix, els dubtes i les pors, cal no escoltar-las gaire, per avançar en la direcció correcta, endavant, sempre endavant. Anar acompanyat amb en Lluís Tuneu, amic i company en molts reptes d'ultrafons, fa que sigui més divertit. La sortida la fem des de l'estació de Ripoll, a les 8 del matí. Duem les motxilles amb tot carregat, material i un munt de menjar. Arribem a l'inici la Ruta del ferro i del carbó, per deixar-la per enfilar el coll de Santigosa i anar fins a Olot per Santa Llúcia de Puigmal, no és el camí més ràpid, ni curt, ni amb el millor ferm, si el més bonic, amb molts racons per descobrir, un tram encisador. La nit ens atrapa poc abans d'entrar a Sant Feliu d...

Inicio el repte, quinze hores i mitja després de llevar-me i treballar com un divendres qualsevol, són les 22:39. Durant la nit, fa una xafogor asfixiant, tot està humit, el camí el comparteixo amb cargols, llimacs i alguna granota. Al poc de començar, ja m'adono que no les tinc totes, en la solitud, un pensament crida en el silenci de la nit, diu que no aconseguiré, que avui no és el meu dia, que per molta il·lusió que em faci, el millor és girar cua i intentar-ho un altre dia. Vaig trotant, l'estratègia és córrer en els trams de terra i caminar on hi ha la superfície dura, per minimitzar l'impacte en les articulacions. Segueixo la pauta alimentaria, menjant entrepans, plàtans i fruits secs. Vaig més lent del previst, em trobo físicament bé, he hagut d'adaptar el ritme a la xafogor, porto des d'Olot xop, entre suor i humitat. De bon matí, tinc una treva, corro còmode de Bescanó a Quart, l'extrema humitat ha marxat i la calor encara no s'ha imposat, és co...

Es una entrada musical, per llegir-la mentre sona la música del videoclip Han estat 265 voltes en una pista d'atletisme,  cada volta és una petita part de l'historia del gran viatge interior que és aquest tipus de prova. Un viatge que faig molt ben arropat, per l'organització que ens mimem al detall, des d'aquí la meva admiració a tots els que fan possible aquesta prova i a tots els familiars i amics, que recolzen als seus i alhora ens animen a tots, gràcies, moltes gràcies! Alhora es una gran festa en que hi ha els familiars de la llarga distància, uns que conec fa anys i d'altres que coneixeré avui i que ja formaran part de la meva família per sempre.  A les poques voltes, m'adono que contràriament al que pensava, no tinc el dia, el cap està al seu lloc, però el cos no dona el que hauria de donar, encara no porto ni set hores i tinc les cames de fusta, com quan acabes de pedalar i comencés a córrer, aquesta sensació m'acompanyarà fins el final...

A tocar la mitjanit, estem a l'aparcament de Vallter 2.000, després d'un dia normal de feina, comencem sense haver dormit. Som l'Andreu, en Lluís i el que escriu, tenim mil dubtes i una sola certesa, donarem el millor de nosaltres mateixos per aconseguir el repte. La pujada al refugi d'Ulldeter està nevada, es fa feixuga de pujar i més encara de baixar, hi ha trams que la neu està congelada. Baixem uns mil metres de cota d'alçada, en unes dues hores, amb el desgast muscular que això implica. La nit es humida i poc a poc la fred ens va calant. Els primers 15 km, se'm fan molt durs, tinc fred i son, constantment penso en marxar cap a casa i deixar-ho estar, mentre ho penso, segueixo caminant. A Ripoll, km 50 de la jornada, arriba el moment més trist, l'Andreu ha de deixar el repte, per una tendinitis que li ha revifat al genoll, em sap molt greu per totes les hores que ho hem estat preparant, llimant tots els detalls. El seu abandonament ens deixa tocats, ...

A la línia de sortida dels 100 km de Calella, som vuit participants i els incombustibles Nuri i Joan, que tot i que aquest no era una prova organtizada, sinó una trobada d'amics en autosuficièn cia , han estat al peu del canó fins al final . Les primeres hores, són de bon fer, la temperatura es agradable i el cos està descansat. A la que arriba el migdia, començo a patir, la calor, em destrossa, tot i que no en fa molta, he passat les últimes setmanes aclimatant la fred per una prova de natació en aigües gèlides i el cos ho nota. Em sento com si anés a càmera lenta i el quilòmetres no passen. Durant aquest baixón, en Tato, m'espera i m'acompanya una bona estona, moltes gràcies! Als 50 km, em premio, parant-me a dinar els macarrons que la mare em fa per aquestes ocasions, em revifen i torno a mb ganes . Alterno caminar el tram que tinc el vent de garbí de cara i corro quan el tinc d'esquena. Els quilòmetres que van del 60 al 80, són els més durs mentalment, no tinc...

Compartir és el que dóna sentit a fer voltes durant 24 hores a una pista d'atletisme. Una de les grandeses de l'ultrafons és que et despulla l'ànima, no ets qui vols semblar ni qui aparentes ser, ets qui ets i punt, a estones ens enfonsem en la misèria i de cop, sense ni saber el perquè, ens sentim els amos del món. Al donar voltes, en un espai reduït com és la pista d'atletisme, tots en anem trobant, encoratjant i compartint impressions una estona o altre, com diu l'amic Ruben, és una trobada d'amics en la que anem a xerrar, mentre fem quilòmetres. Compartim la manera d'entendre la vida, no només amb els que competeixen, també amb l'organització i el munt de voluntaris que fan possible que tot rutlli a la perfecció, es desviuen per nosaltres, ens mimem i mai ens falta de res, són d'11 sobre 10, em fan sentir a casa, en una casa que torno i vull tornar any rere any. En aquesta edició he compartit l'emoció de viure en primera persona, com dos a...

Diversió, si hagués de definir la cursa en una paraula, seria diversió, de principi a fi, m'ho he passat genial. Des del principi amb una sortida falsa, per culpa d'una tanca sense obrir, s'ha notat que estem en família i el bon ambient que hi ha. Diversió compartida amb amics, des de referents en la llarga distància, amics vinguts de Sant Feliu de Guíxols i companys de múltiples aventures d'ultrafons Gent apassionada per la llarga distància, amb qui creuant la mirada, ens adonem que tot i que no ens coneixem,  sabem el que ens mou per dins, la passió, passió per anar més enllà, no importa si avui creuarem la línia d'arribada o no, el premi està en estar aquí, en aquesta prova solidaria que va guanyant participants a cada edició. Els dubtes s'han esvaït en el moment del primer pas, corro tant com puc, fins que el genoll, com sempre, es carrega i digui prou, cap problema caminaré ràpid, l'únic que vull es fer els 100 km dintre les 15 hores de temps, per a...

En poques ocasions he pensat tantes vegades en abandonar. Ha estat duríssim. El primers quilòmetres em sento bé, a partir del 25, ja noto la falta entrenament i tot de dolors que no paren de dir-me a crits, que avui no és el meu dia i que al sofà de casa hi falta gent. Vaig corrent com bonament puc. Al quilòmetre 35, tinc una gran sorpresa, han vingut uns amics a veure'm, la Meritxell i el company de fatigues Andreu. Fem uns 25 km junts, corrent l'anada i caminant la tornada que hi ha vent en contra i el desgast no em val la pena, parlem del nostre proper repte en comú, l' Ultra Trail Emmona , que és la prioritat de les properes set setmanes, tot i anar amb acompanyat,  no deixo de pensar en abandonar, penso que si més no haurà estat un entrenament de qualitat. Fa calor i un vent que enganya, m'hidrato amb beguda isotònica cada 2,5 km i entremig paro a una font, no tinc problemes però arribo a fer una mica més de 40 km, sense parar per anar al lavabo, jo que sóc de p...

24 hores donant voltes en una pista d'atletisme, sembla una bogeria. Una bogeria que entenem els que sentim passió per l'atletisme i la llarga distància. No hi ha desnivells, ni vistes espectaculars al fer un cim, hi ha germanor, entre els que estem a dins i els que estan a peu de pista. Amb uns podré creuar impressions o parlar una estona, amb d'altres ens unirà la complicitat d'estar fent bategar el cor ràpid, en el mateix lloc.  Som un centenar de corredors d'arreu, una quarta part de catalans, una altre quarta part de la resta d'Espanya i la meitat del resta Europa. Em sento un privilegiat, per poder compartir pista amb l'elit de l'atletisme d'ultrafons. El primer terç de la prova, el faig corrent i tot com una seda, fins que un dolor al genoll, em diu que prou de córrer, cap problema, segueixo caminant, no vull forçar gens. La nit és molt llarga, per sort en aquesta edició, no fa gaire fred. A més hi ha el caliu de l'organització, la ge...

Foto gentilesa de Francesc Flotats Córrer 100 km, per vegades que ho hagi fet, sempre és un repte. No sé quan, però sé del cert que tocaré amb els dits el cel i a estones baixaré en el més profund dels inferns. Aquesta ocasió no n'ha estat una excepció. Nomes arribar, hi ha l'alegria de veure de nou, a la família de llarga distància. Som pocs, però ben avinguts, amb ganes de canya i diversió, som rivals, competim uns contra els altres, sense oblidar el més important, la passió que ens uneix i ens fa retrobar cursa rere cursa. Prenem la sortida 16 participants. Surto ràpid, vull apretar molt al principi, per la mala predicció de vent de llevant que entrarà al migdia i ens farà la guitza. Passo els primers 30 en unes 3 hores, em sento feliç i molt motivat. Prenc una mala decisió, paro a menjar i em senta fatal, com si m'acabes de posar una totxana a l'estómac, merda! Amb lo entrenat que tinc el menjar i seguir, però aquest cop no ha sortit bé. Paciència, passo una ho...

Molta calor i massa incertesa. Incertesa no de si aconseguiria fer les 100 km, aquesta sempre hi és fins l'últim quilòmetre. Incertesa per saber si les cervicals, degut a l'accident de fa just 11 dies, em deixarien tranquil.  Ambient familiar, en una cursa que m'hi trobo com a casa, Vaig corrent, la calor apreta des de l'inici. Al quilòmetre 37 +/-, la calor, la dona ocell, el senyor del martell i l'estómac s'alien, per fer-me agafar un globo, quin globo! Per algun instant, no sé ni que estic fent, Sensació de nàusees que no acaben de ser i un mareig més que considerable, em recorden el que em va passar els dos primers dies, després de l'accident de cotxe, en que estava amb un lleu mareig constant i algun vòmit. No tinc dolor a les cervicals, no puc evitar de donar voltes i voltes dins meu, a la possibilitat que l'hagi cagada i molt! Potser m'he fet mal de debò, tenia la premissa de parar si sentia dolor, però no n'he sentit, potser només és ...

Foto gràcies a Francesc Flotats Tot i anar amb la consigna de només caminar, per la fàcia lata que pateixo, faig una petita entremaliadura, els primers mil metres corro molt suau, solament el primer quilòmetres. A partir d'aquí em poso a caminar. Les primeres hores camino ràpid, a un promig de més de 7 km/h, em sento fort i vull aprofitar-ho. M'ajunto caminant amb el meu amic i referent d'ultrafons, el que m'acompanya en la foto d'aquesta crònica, en Manolo Garcia, amb 102 curses de 100 km o més a les cames i una voluntat de ferro. Anem junts unes quantes hores, parlant, rient, inclús cantant, bé, desafinant, unes hores molt i molt divertides.  Al cap de poc de separar-nos, comencen els meus problemes. Primer butllofes als peus, tot i l'embenat que sempre hi duc. Al cap de res, tot i anar ben hidratat, alimentat i suplementat, al meu motor li falta benzina. A pesar de tot plegat, aconsegueixo fer 72 km, en les primeres 12 hores, 2 km per sobre del que ...

La primera volta al circuit de 2,5km, mentre es comença a fer de dia, ja presagia que serà una gran jornada. És als voltant de la Torre Marimon és molt ame i distret, pràcticament tot de terra, no és ben bé pla, a copia de quilòmetres és quan més s'aprecia. Fins al quilòmetre 30, vaig corrent i em sento fatal, on hauria d'anar sobrat, vaig pensant que no arribaré ni fer una la marató, per sort l'estómac es posa a lloc. Segueixo corrent. A partir del quilòmetre 65, em comença un dolor muscular, vell conegut meu, no és lesió però m'impedeix córrer més. A caminar!  Camino a bon ritme, em sento amb forces. Volta a volta vaig rascant i rascant segons al crono, amb la intenció d'acabar abans del temps màxim de 15 hores. Tot i que l'organització, em recalca que no pateixi que si cal m'esperen, aquest detall encara em motiva a anar més ràpid, aconsegueixo parar el crono en 14h 32' 15". Aconseguint completar el tercer tram de l'objectiu de fer 4 curs...