12/07/25 Cinc anys de regal

Cinc anys. Que a prop i, alhora, tan lluny queda el moment en què tot va canviar.

El patiment no el puc —ni vull— oblidar, però no m’hi submergeixo. Em quedo amb tot el que he après al llarg d’aquest temps. Hi ha coses que ara he de fer amb limitacions físiques, d’altres que no puc fer de cap manera. Tot i això, encara busco la manera de fer-les, i també descobreixo un munt de noves possibilitats.

Ara bé, el pitjor no són les limitacions, perquè, a la força, un s’adapta. El més dur és el coi de dolor. Per molt medicament que prengui, acaba fent-se sentir. Sovint, el que turmenta més és saber que, després d’un gest o moviment, apareixerà amb intensitat i es quedarà durant hores, dies o setmanes. I quan el dolor intens dura dies... ho canvia tot: l’humor, les ganes de fer coses, la percepció del que ens passa... tot.

Després d’aquests anys, toca reinventar-se —com tantes vegades a la vida—, però aquesta vegada no per voluntat pròpia, sinó per necessitat. Abans de l’accident de trànsit m’apassionava la llarga distància; ara l’he canviada pel llarg recorregut. De l’ultrafons en treia grans aprenentatges. Ara continuo aprenent, això sí, amb un rumb diferent.

Fa dos anys que lluito diàriament amb l’anglès. Com em costa! Avanço, tot i tenir sovint la sensació que mai en sé prou, com el caragol que puja una paret de dia i, de nit, rellisca quasi fins al punt de partida. I des de fa un any... soc universitari! Qui ho havia de dir: amb cinquanta anys, estudiant Dret a la UOC. Gràcies a la dificultat d'aprendre un nou idioma, la formació en Dret em sembla, a estones, fins i tot més fàcil —això sí, dedicant-hi tot el temps i l’atenció que cal.

I no vull oblidar el més essencial i important: soc viu. Fa cinc anys vaig rebre un regal per segona vegada: la vida. Vaig tornar a néixer!

 

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit