UltraQuim

Té delicte, en els últims 10 anys, he fet aquesta ruta, sense exagerar, fins a Romanyà de la Selva, un centenar llarg de vegades en bici i en desenes d'ocasions ho he allargat fins al Puig d'Arques i almenys un parell de vegades corrent, però fins avui no ho havia fet mai caminant. I és que caminant, a pas ferm i alhora deixant-me embadalir pel paisatge, és com es gaudeixen millor els detalls. I així apreciar els contrastos d'aquesta ruta. Contrastos com el primer quilòmetre, planer per la via verda i els últims metres, abans de recular, costeruts per arribar al sostre de Les Gavarres. Contrast entre el que és cim més alt del Baix Empordà, el Puig de les Gavarres i el que ho sembla, el Puig d'Arques. Contrast per estar en els cims més alts del Baix Empordà i tenir un mirador de fusta, una mica més enlairat, que permet divisar mar i muntanyes, ciutats i boscos. Contrast per observar el Dolmen del Puig d'Arques del 3000 aC i el radar meteorològic construït el 2002,...

2 graus de temperatura que s'accentuen per una boira pixanera que cala la roba i entela les ulleres, així va ser la primera hora i mitja del repte, molt dura, per si no era prou dur pedalar 12 hores en un trajecte de 7,5 km, fent anada i tornada per allà mateix, 15 km per volta. Quan marxa la boira queda un dia espectacular de primavera, amb un vent, de 15 a 20 km/h, que no deixa d'acompanyar-me en tota la jornada. Adapto l'estratègia, faig les pujades a ritme tranquil per no fondrem, les baixades les aprofito al màxim agafant-me a la part baixa del manillar,  tot plegat fa que pedal i tota l'estona. Les voltes van succeint. A cada volta he anat passant per on tenia tot el material, és a dir, on hi ha el cotxe aparcat, hi paro en funció de les necessitats, ja sigui per omplir bidons, canvis de roba i segueixo la pauta de no passar més de dues hores sense menjar. De no sentir-me les mans ni els peus, durant les primeres hores, passo a anar amb màniga curta amb armil...

12 hores pedalant amb la bicicleta de carretera en un recorregut d'uns 7,5 km +/-, fent el trajecte d'anada i tornada pel mateix tram, 15 km +/- cada volta. Ho faré en una carretera no massa transitada, amb un voral prou ample i  poc desnivell, cada volta seran uns 130 metres positius i uns 130 metres negatiu s . L'inici és a Cassà de la Selva (Girona), just la rodona on passa la via verda, fins a la rodona de l'entrada de Caldes de Malavella (Girona). El punt de suport logístic amb material, menjar, beguda i tot el necessari, estarà on aparqui el cotxe. La ruta passa aprop dels lavabos públics que hi ha Cassà de la Selva, per poder-ne fer ús. El repte el podria fer en un recorregut molt més llarg, però com que m'agrada molt la part de desafiament mental, ho faré fent voltes, així serà més dur i alhora més senzill d'organitzar. Aquest dissabte, segons dades oficials el surt sortirà a les 6:34 i s'amagarà a les 19:08, fet que em dóna marge per fer les 12...

Cinc hiverns nedant a pell i tot gràcies al neoprè. Si, nedo a pell, perquè al seu moment vaig nedar amb neoprè.  El juny del 2009 quan vaig començar a anar més enllà de les boies de platja, va ser per la seguretat i tranquil·litat que m'aportava dur el neoprè. Quan va acabar l'estiu tenia clar que volia seguir nedant i aquesta passió ha fet que des que vaig iniciar l'aventura de nedar en aigües obertes ho hagi fet, pràcticament, tots els mesos des d'aquell juny del 2009.  El novembre del 2011, per satisfer la meva inquietud, vaig començar a nedar a pell, obrint un camí que a dia d'avui ja és una manera de gaudir la mar, sentir-la a la pell. La sensació de llibertat que em dóna nedar a l'hivern al mar i el fet d'estar en comunió amb la natura, és genial.  En el 2014 i en 2015, he fet servir un dia per any el neoprè, un per meduses i l'altre per motius de seguretat. Aquest 2016, me'l posaré les vegades que cregui convenient, sigui cap o molte...

Quants més reptes faig, més reptes em venen al cap. La sensació de que és difícil i que el més probable és que no ho aconsegueixi, per mi, és la millor motivació. Estic enganxat a l'incertesa! La manera de decidir quins faig i quins no, és a través de preguntar-me, que em ve real ment de gust fer. Ja sigui per desafiament personal o cursa organitzada, la principal motivació és divertir-me, amb aquest dolç patir que cal per superar-se. Tinc la gran sort, de ser prou adult, per tenir clar, que no he de demostrar res a ningú i que el que faig no és més que diversió fent el que m'agrada, posar la meva ment a prova, la part física, tot i que és molt important, és la que menys em motiva, sé per experiència que el cos és savi, que quan diu que no puc més, no és més que un avís que cal saber gestionar amb molt cura, humilitat i alhora determinació. Em costa mirar enrere per veure tot el que he fet, si hi miro, ho faig pensant en el que hi he aprés, ja sigui sobre mi mateix, de mate...

Foto i muntatge de Jorge Perez Fa sis anys, el 08/03/10, va haver-hi una gran nevada i just el dia 13/03/10 vam fer una de les nedades que recordo amb més estima. Era en l'època en que hi havia apassionats del nedar per nedar, com els amics Dani i Paco, mitjançant el seu espai web, Esport Empordà.  dedicaven els seus esforços a organitzar travessies i a convèncer a d'altres amics que desinteressadament ens acompanyaven en caiac i amb embarcacions.  56 nedadors  ens vam apuntar prèviament a la travessia. Dels quals a la sortida, sinó recordo malament, érem uns vint i pocs, dels quals només 13 varem nedar, tot i que el recorregut originari era en sentit nord des del Far de S'Arenella, per les condicions de la mar, varem optar per fer-la sentit sud, fins a Port de la Selva. La nedada va ser èpica, aigua un xic per sota dels 12 graus, només van ser 2.300 metres, que em van omplir la memòria de grans imatges. Al respirar cada tres braçades, podia veure com les onades ve...