UltraQuim

Quan vas a una cursa per primer cop, ho fas per la novetat. La segona vegada ja és per millorar la marca i a partir d'aquí cal que tingui quelcom especial per a tornar-hi. Hi he participat en nou ocasions, en una prova a la que tinc molta estimació. No només pels organitzadors, que viuen l'atletisme amb passió i saben entendre el que sentim, mentre correm, a primer cop d'ull. M'agrada perquè és prou aprop de casa, per no haver de matinar massa. És especial perquè  tothom acaba al mateix moment a les 6 hores de començar, la incògnita està en la distància que cadascú aconseguirà fer, no el temps. M'encanta el recorregut, un circuit de 3 quilòmetres, 1,5 km d'anada i el mateix recorregut per tornar, en un passeig planer, majoritàriament de terra, on no hi passen cotxes, amb molta vida al voltant. Tenir avituallament cada 3 km, ho fa molt còmode i no cal dur res a sobre, inclús hi ha fonts i lavabos pel camí. Durant sis hores ens anem veient les cares

100 quilòmetres per endavant i un munt d'amics amb qui compartir la cursa. Voluntaris i organitzadors, que ens ho fan tot més fàcil, sota l'atenta mirada del mestre de l'ultrafons i creador de l'esdeveniment, en Paco Robles. El temps de tall és de 15 hores, no vaig sobrat, doncs quasi sempre em moc per sobre de les 14 hores i alguna vegada pel damunt de les 15. Són 40 voltes en un circuit de terra de 2,5 km. Una distància còmode, que permet menjar, beure i agafar o deixar roba a cada poc. L'estratègia és fer durant les 5 primeres hores, 40 km, en les 6 següents, 40 km més i en les últimes 4, els 20 restants. El primer tram de cinc hores, em trobo molt bé, compartint voltes amb l'un i amb l'altre. Acabo superant l'objectiu i em situo en 42,5 km. No he forçat la màquina i em sento amb forces per a continuar. La calor va apretant. En el tram més exposat, el vent és en contra i juntament amb el sol, que dona sense miraments, em va desgastant. Tinc mareig

Hi ha dies per competir i fer travessies organitzades, que estan molt bé, i jornades de nedar per nedar. Com aquesta trobada, organitzada per un gran amfitrió, en Tatxo, amb la complicitat de la Camino. Que ens ha fet retrobar, a amics que varem descobrir junts, ja fa anys, les aigües obertes, més enllà de les travessies d'estiu. I que ens anem retrobant, sempre amb l'aigua salada ben aprop. La distància a nedar no importa, l'important és assaborir el moment. L'escenari, Begur, concretament Sa Tuna. Un indret amb màgia. Un paratge on no costa entrar a nedar, el que costa és sortir, és com al matí, quan sona el despertador i fas cinc minuts més, desitjant que els cinc minuts, mai s'acabin. Els protagonistes, amics i companys de braçades, de ritmes i interessos molt diversos. Però amb un desig que ens uneix, fruir de les aigües obertes. D'actriu convidada, la mar, que ha vingut a jugar amb nosaltres, amb onades llargues. De les que et fan volar, quan les tens a

Primera vegada que faig una cursa per equips, fent relleus entre nosaltres. L'Oncotrail es divideix en 10 etapes, per completar un total d'uns 100 quilòmetres. L'equip el composem 8 persones, companys de feina, més la Teresa i Lídia, que ens fan suport. En tot moment hi ha d'haver quatre integrants de l'equip corrent. D'entrada, em toca fer el tram 3 i el 4. De Llafranc fins a la platja del Racó de Pals. El cel està ennuvolat i mica en mica, deixa pas al sol, que apreta i juntament amb la forta humitat, fa que transpirem molt. Corro al meu ritme, sé que les curses llargues no és decisiu com es comença, l'important és com s'acaba. En aquest dos trams hi ha pujades llargues i baixades bastant dretes, que no son el meu fort. El recorregut arran de costa, emplena els sentits i fan que passin en un no res, els 20,3 km d'aquestes dues etapes. Mentre no corro puc gaudir de l'espectacular ambient de la prova. Trobo molts amics i coneguts que hi part

Que per què correré aquests 100 km? Pels que no poden. Aquesta vegada, més que mai, córrer té un sentit especial. Ajuntar esport i solidaritat és una gran combinació.  Poder ajudar als altres, fent una cosa que ens encanta, ho fa molt senzill.   A Caldes de Montbui, organitzen per vuitè any, aquesta prova de caràcter solidari amb Afanoc i la Casa Els Xuklis. El circuit de 2,5 km, és en un lloc amb encant, a Torre Marimon, totalment de terra, com es pot veure  a la foto que acompanya aquest escrit. S'hi pot anar a fer les voltes que és vulgui, cadascú es pot marcar el seu objectiu, per uns pot ser fer 1 volta al circuit o 4 o 20 o en el  cas dels 100 km, 40 voltes. Ens podem inscriure per fer la distància d'una marató, 100 km individual o 100 km per equips.   A l'organització hi ha el mestre Paco Robles, que acumula més quilòmetres a les cames en un any, que molts en tota una vida.   Hi aniré amb una gran pretensió, la de disfrutar. Vull gaudir de córre