10/10/21 Caminant. Crònica d'un accident de trànsit
Caminar és tot un premi, no una limitació. No puc córrer, els metges deixen clar que en el mitjà termini no ho podré fer, i que a la llarga, amb els anys, ja veurem. No per això m'he de quedar al sofà. Afortunadament puc caminar, fer-ho forma part de la rehabilitació, tot i que necessito una crossa i bon ferm. La cama esquerra no agafa força i li costa molt superar el desnivell constant d'un pendent, i sobretot pujar escalons o esquivar petits obstacles. Tinc una relació amor/odi amb la crossa. Amor per la gran funció que em fa, imprescindible per una escala sense barana. I odi, per la imatge que projecta. Amb els metges la feina se centra a reforçar l'extremitat, per a poder deixar aquest estri enrere. Aquests dies tinc proves per a determinar de quina manera fer-ho millor. Segueixo treballant en la meva recuperació, fa 454 dies de l'accident i encara no rutlla prou bé la cama, ni l'espatlla, ni d'altres coses. Segueix la feina diària, a casa i al centre de reh