UltraQuim

Que coincideixi temporal de llevant en cap de setmana, és una circumstància que cal aprofitar. Aprofitar per gaudir i jugar amb les onades. L'escenari ideal, la badia de Sant Pol, per la seva ubicació geogràfica, a casa i per la part que queda arrecerada, permet una entrada i sobretot sortida del mar, amb unes mínimes garanties. Conèixer bé el terreny, ajuda a tenir les idees clares, en cas de qualsevol imprevist. Amb una aigua al voltant dels 18 graus, fan que sigui una delícia nedar, tot i el dia gris. Estic entre amics, amb en Sergi i l'Andreu. Anem a gaudir i sobretot a divertir-nos amb l'onatge. Iniciem la nedada, anant direcció a mar obert, resseguint la costa, pel costat del camí de ronda, des d'on, persones encuriosides, contemplem el nostre passar i com ens aturem a fer fotos. Tornem a desfer camí, fins estar ben entrats a la badia, per nedar de manera, més o menys, paral·lela a la línia de costa. Les onades llargues, ens volen fer canviar el nostre rumb a

La proposta, és anar a participar a una prova que m'agrada de manera especial, les 6 hores de Calella. Consisteix en fer el màxim de distància, en 6 hores, en un circuit de 3.000 metres, d'anada i tornada, anant amunt i avall,  pel passeig de mar de 1,5 km,  totalment pla, tot el circuit al costat del mar. La dificultat és més mental que física, hi ha qui s'agobía molt, de passar constantment per allà mateix,  és dur, s'hi ha de buscar els avantatges: coneixes el terreny, tens l'avituallament de cursa i personal cada 3 km. El més bonic i divertit és anar trobant els companys de cara,  poder intercanviar ànims i fer algun comentari,  veure com els més ràpids m'avancen uns quants cops, té l'al·licient de poder córrer uns instants amb els guanyadors. A més d'acabar tots al voltant de taula, dinant. El propòsit és molt senzill, tot i que un cop en acció em serà complicat de complir. Tinc el ferm propòsit de fer només 21.100 metres o el que és el mateix, u

Quatre participacions en l'Ultra Trail de L'Emmona. Aconseguint acabar tres vegades, 2010, 2012 i 2013 i abandonant un cop, aquest 2014. Aquest any, no tinc intenció de tornar a participar en l'Ultra Trail, a poc que pugui, ho vull fer en el Gran Ultra. El Gran Ultra són 172 km, amb 24.120 metres de desnivell acumulat, en menys de 48 hores, juntament en haver de pujar 22 cims de més de 2.000 metres d'alçada, fan una combinació, que no puc resistir. Crec, que serà de lluny, una de les proves més exigents física i tècnicament de les que m'he proposat mai, les 48 hores només les he afrontat un cop, l' abril del 2011 , va ser molt i molt dur. Gestionar son i cansament, durant una nit és difícil, durant dues, es complica moltíssim la situació, un error en l'estratègia pot costar l'èxit de la prova. Espero poder compartir-la amb l'amic Lluís, amb qui he fet equip durant les anteriors participacions a l'Emmona. Ni ell, que l'acaben d'operar d

Exemples que motiven a anar en una sola direcció, endavant sempre endavant.

Imatge de www.72kilos.com Torno a córrer! Des del 21 de novembre, torno a córrer! Han estat cinc mesos molt llargs, en que he hagut de fer bondat. Una bondat que he complert al peu de la lletra. Cinc mesos, en que apart del normal moure's del dia a dia, no he fet cap sortida ni a caminar ni a córrer. Cinc mesos en que tampoc he parat de fer bategar el cor ràpid, nedant, palejant i pedalant. Cinc mesos en que, per la meva higiene mental, no he volgut fer plans sobre futurs reptes que impliquessin anar a peu, tot i que hi ha hagut idees voltant pel damunt del meu cap.  Ara, en aquest pocs dies que duc, els reptes flueixen sols, com una molla que és contrau al màxim i es deixa anar de cop. Que si repte de continuïtat que en breu explicaré, que si un ultra de 100 km arran de mar però amb 6.500 metres de desnivell acumulat, que si un Gran Ultra de 172 km a alta muntanya, que si IronMan i UltraMan casolans, que si ultrafons en ruta, un munt d'il·lusions que van agafant dates e

Hi ha oportunitats que no es poden deixar escapar, com la d'assistir a un entreno d'en Jonathan Gómez. És tot una festa.  En Jonhy és un gran entrenador, que a més de saber-ne un munt de tècnica, té la gran i difícil virtut de fer-se entendre, quan parla de matisos en l'estil de nedar. Una festa que comença a la que anem arribant al Centre Natació Mataró i ens trobem abans d'entrar, són les 7:30 del matí, però no fa mandra llevar-se d'hora per anar a divertir-se. Una celebració que durem a terme en la piscina descoberta, climatitzada i de 50 metres del centre, un autèntic luxe. Una festa que no s'interromp, per l'exigent entrenament que ens marca en Jonhy, series de 50, 100 i 200, a un temps determinat, descansant el temps que sobri. Hi ha gent de tots nivells, des d'ex-olímpics, un grapat de nedadors dels que fan podi i també un tronc, que sóc jo. 32 amants de la natació, que nedem i nedem, fins que arriba l'hora de deixar els carrils. He fet 2.

El vent no deixa de bufar, aguditzant la sensació de fredor. S'acosta l'hora de sopar, estic a Sant Feliu de Pallerols, faig una volta pel poble, per buscar algun lloc arrecerat i res, acabo a la parada d'autobús, assentat en un fred banc d'inoxidable, per sort els macarrons estan molt bons. Arribo a Olot i toca girar, la son comença a pesar. La nit anterior al repte he dormit 5 hores, les que m'han quedat entre acabar de preparar el material, després de treballar i llevar-me per fer-lo. A Les Preses, on, originalment, havia de fer parada per sopar, paro a dormir uns minuts, entre 10 i 20, no deixa de ser al carrer, però resguardat del vent, que fa notar la seva embranzida en ràfegues constants.  El pla inicial, era sopar i aprofitar la nyonya per fer una becaina. Segueixo, mentre pujo el Coll d'en Bas, la son s'apodera de mi, estic pedalant pujada amunt i m'adormo en marxa. Em preocupa que passarà quan al cap d'un quilòmetre, agafi la baixada. Em

L'inici és a les 5 de la matinada, amb quatre gotes contades . El primer tram, el més senzill, és de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Anada de nit, esperava poder veure sortir el sol al arribar a Sant Feliu de Guíxols, hi ha núvols i no es deixa veure. En el port hi tinc una gran sorpresa, són les 7:20 del matí, en Pere i en Sergi ,  m'esperen amb una coca boníssima, amb espelmes per bufar els 40 anys, a més, el gps marca 40 km. Moltes gràcies amics! En Pere m'acompanya un tram pedalant, camí de Llagostera ens separem. A les 10;00, sóc de nou Girona, on hi tinc el cotxe. Canvi d'equipació, aprovisiono menjar i a pedalar fins Olot. A la que deixo Girona, ve amb mi el vent, que m'acompanyarà durant hores i hores, el trobo de cara i de costat. Em fa anar més lent del previst, arribo a Les Preses, faig parada per dinar els macarrons que duc a les alforges. El vent molesta, fins i tot en els trams de baixada, hi ha alguna ràfega forta, que em fa estar molt atent. Al

Entre les 04:30 i les 05:00 de dissabte, en funció del que tardi en aparcar i en estar apunt, iniciaré el repte, pedalant des de Girona fins a Sant Feliu de Guíxols i tornada. A les 10:00, crec que seré de nou a Girona, parada al cotxe, per deixar-hi l'equipació de nit i agafar el dinar,  anant fins a Olot i retornant a Girona. A les 17:45, hora en que faig 40 anys, que és el motiu d'aquest repte, m'agradaria haver fer la meitat, 200 km, tot i que és difícil que així sigui. De nou en el cotxe, agafant el material de nit,  roba d'abric, el sopar i altre vegada cap Olot. El meu càlcul, és estar entre les 02:00 i les 04:00 de la matinada de diumenge, de nou a Girona, on hi faré el ressopó. Duré uns 320 km a les cames. L'últim tram, de 80 km fins a Sant Feliu de Guíxols, crec que serà el més dur, per la combinació de cansament, nit, son i fred, un cocktail de difícil resolució. L'hora de finalitzacio del repte, si tot va bé, rondarà entre les 09:00 i les 12:00. E

Que se'm passa pel cap, quan faig un repte de llarga distància en solitari, és una pregunta que em fan sovint. Us explicaré en que ocupa majoritàriament el temps, el meu cap, quan no pensa. L'ocupo en sentir. En ser conscient de petites i intenses sensacions i emocions. El que m'encanta és la sincronia entre la respiració i el moviment, ja sigui de braços i/o cames, aquesta dolça melodia, escoltada durant hores, em transporta més enllà,  a un lloc molt llunyà i alhora molt aprop, a dins meu. Nedant, m'agrada notar com l'aigua llisca pel cos. Com la mà fa per uns instants sòlid el líquid i l'agafa per impulsar-me. Com m'acarona metre a metre, mentre avanço. Pedalant. És genial com el vent em refresca o em congela el somriure, com el manillar transmet el terreny a les meves mans. Em quedo embadalit escoltant la melodia de les rodes, ja sigui en el cruixir dels camins o en el fluir de l'asfalt. Corrent. Em concentro en volar, no per ràpid, donc

Sortida des de Sant Feliu de Guíxols a les 00:30 de la matinada de dissabte. No he dormit, com qualsevol divendres he treballat; he preparat les coses, sopat i m'esperen més de 200 km per endavant, amb la guillotina de tenir un compromís a les 15 hores a Girona ciutat. Duc alforges, amb equipament i menjar per no haver de parar, ni dependre de ningú. Em motiva molt el sentit del perquè pedalo, pedalo pels que no poden córrer. El punt de gir està a Caldes de Montbui, on hi fan una cursa de 100 km a peu, per aquesta causa, a la que no puc assistir per lesió al genoll. Hi estic inscrit, em fa il·lusió ser-hi i fer-hi una volta tot pedalant. Pedalo en la tranquil·litat de la nit. La son em juga una mala passada, un cop estic a Vidreres, acabo retornant al poble anterior, Caldes de Malavella, tot i que per diferent camí, que hi farem. La intenció era anar fins a Hostalric, per camins de terra, aprofitant el traçat de la Via Augusta, decideixo seguir per carretera, per poder complir l

Mentre el meu cor bategava ràpid i esbufegava pujada amunt, tot pedalant en la matinada, el teu cor, papa, ha fet l'últim batec i has expirat l'últim alè. Han estat quatre mesos i mig de lluita contra el càncer, quatre mesos i mig en que hem anat tots a una. Ha estat dur, molt dur, per tu que avui ens has deixat i alhora  per nosaltres, que poc més hem pogut fer que estar al teu costat, veient com s'apagava la flama. Ha estat un temps, en que he aprés, no només com pot capgirar-se la vida. Com la normalitat que donem per suposada, en un no res, es transforma en un desig inabastable. He aprés que la vida no espera a ningú, em reafirmo en ser perseguidor d'il·lusions, que potser no entenc massa ningú,  que per mi signifiquen molt. Veient les últimes espurnes de vida del meu pare, m'he posat en la seva pell i m'he fet una pregunta. Faig realment el que em fa sentir viu? La resposta ha estat que si, amb matisos. Si faig el que m'agrada, tot i que no hi puc de