UltraQuim

Fer anys és un privilegi. Ara ja puc dir amb la boca ben ampla, que en tinc cinquanta! La veritat és que estic encantat de canviar de número. L'edat no em pesa, hi és, com l'experiència. Ja tinc la barba blanca, vaig amb bastó, més ben dit amb una crossa, i sobretot com diuen arribar als cinquanta té els seus avantatges, no veus les lletres de prop, però sí que veus els torracollons de lluny. A més l'alternativa a fer anys, és molt dolenta. Fa uns dies tot aprenent anglès, em van preguntar quines tres coses voldria pel meu aniversari. Vaig respondre que  el que volia era família, amics i menjar. I això és el que ha estat la celebració d'aquests segons vint-i-cinc, una festa al voltant d'una taula en bona companyia. L'únic important de tenir a la vida són persones a qui estimar i de qui sentir la seva estimació. Fer-se gran és un premi, tot i que a vegades de mal gestionar, estar viu és un regal.

Que ben parit que és poder assaborir fer-se gran! Per mi és tot un regal, poder celebrar un altre any l'aniversari, a més tinc el luxe de compartir-ho amb les persones més importants de la meva vida, la mare i la germana, i un pastís casolà. Fer-se gran té moltes coses bones. No sé qui ho va dir, que a partir de certa edat no veiem les lletres de prop, però sí els embolicadors i els problemes de lluny. No puc estar-hi més d'acord. Certament, madurar no és un camí de roses, sí que és un trajecte que val la pena transitar. És una etapa de pau i serenor, en què un sap que vol i el preu que cal pagar per aconseguir-ho. En què l'opinió dels altres, és problemes dels altres. A mi em preocupa el que jo penso i que els meus actes siguin coherents amb els meus pensaments. A més, he d'aprofitar aquests mesos, per acomiadar-me dels quaranta, ja enfilo cap als cinquanta! La veritat és que em fa il·lusió canviar de desena. Encara que la millor edat és, sempre, la que un...

Fer anys m'agrada, celebrar-ho també. En realitat, el que més em complau, és omplir de vida el pas del temps. De vivències que donin sentit a tot plegat. Quina millor manera de festejar-ho, que de manera íntima. Amb les persones que hi són des de sempre, en les bones i no tan bones estones. La mare i la germana. El veritable luxe és veure'ns com anem complint aniversaris. Si hi afegim un pastís de xocolata amb dolç de llet, fet per la mare. La combinació es torna immillorable! Ara tinc quaranta-vuit anys. Tenint en compte, que l'esperança de vida d'un home, és aproximadament de vuitanta anys. Soc conscient que estic més a prop del final, que no pas del principi. Sembla una certesa trista, però és tot el contrari. Cal estar content d'haver arribat fins aquí. Estar feliç per tot el que un ha fet. I sobretot, afrontar amb immensa alegria, tot el que a un li queda per endavant. La perspectiva que dona l'edat és un gran avantatge. Aquells problemes que semblaven la f...

Que xulo que és fer-se gran! Fer anys és tot un plaer. No és només un número, és una acumulació de vivències, bones i no tan bones, i que segons les encarem, ens fan ser com som. Des de l' accident trànsit, del qual encara estic en plena recuperació, en el que vaig estar a punt de marxar. Tinc més clar que mai, que visc en un temps afegit, de regal. Que cal treure el màxim profit, sigui quines siguin les circumstàncies. Cal gaudir el temps amb la gent que un estima, fent el que fa bategar el cor ràpid, amb el que a un li agrada. La resta són ximpleries. Enguany no he preparat cap repte pel meu aniversari. L'objectiu és la recuperació i en això estic centrat. Centrat en la feina a l'ombra, que no es veu ni llueix, però és la més important. La que es fa cada dia: anant a caminar, fent les pautes d'exercicis diaris en el menjador de casa, anant amb ganes a les sessions de fisioteràpia, fent tot el que em prescriuen, el que m'agrada i el que no. En l'últim any, no ...

Sumar vida als anys, sempre m'ha agradat més, que afegir anys a la vida. És la meva manera d'entendre l'existència. El passat diumenge, vaig complir-ne 46 i al mateix moment, 126 dies des de l' accident de trànsit . La celebració amb la família més propera, pel confinament municipal, degut a la Covid-19, s'ha fet esperar. Ara, en el moment que publico aquest escrit. He pogut gaudir de l'aniversari, amb les dues dones més importants de la meva vida, que hi són des del meu primer plor, i que fa pocs dies, em van assecar les llàgrimes. La mare i la germana, elles dues fan que un vulgui ser millor persona, donant amor incondicional i sent al meu costat, quan un realment ho necessita. Degut a l'accident, no ho he pogut festejar, amb els amics, que són família. Aquells que no tenim la mateixa sang, però si fes falta, donaria la meva per ajudar-los. Haurem d'esperar, per sentir la rauxa, ho farem amb més ganes. En el calaix s'ha quedat sense data, de moment...