UltraQuim

Quan vas a una prova per primer cop, ho fas per la novetat, la segona vegada ja és per millorar el registre i a partir d'aquí cal que tingui quelcom especial per a tornar-hi. Aquesta serà la meva setena participació, en aquesta prova a la que tinc molta estimació. No només pels organitzadors, que viuen l'atletisme amb passió i saben entendre el que sentim, mentre correm, a primer cop d'ull.  M'agrada perquè és a Calella, prou aprop de casa, només 55 km per no haver de matinar massa. És especial perquè  tothom acaba al mateix moment a les 6 hores de començar, la incògnita està en la distància que cadascú aconseguirà fer, no el temps. M'encanta el recorregut, un circuit de 3 quilòmetres, 1,5 km d'anada i tornada pel mateix tram, en un passeig planer, majoritàriament de terra, on no hi passen cotxes, amb molta vida al voltant, amb mercat d'antiguitats inclòs. Tenir avituallament cada 3 km, ho fa molt còmode i no cal dur res a sobre, inclús hi ha fonts i la

Diversió, si hagués de definir la cursa en una paraula, seria diversió, de principi a fi, m'ho he passat genial. Des del principi amb una sortida falsa, per culpa d'una tanca sense obrir, s'ha notat que estem en família i el bon ambient que hi ha. Diversió compartida amb amics, des de referents en la llarga distància, amics vinguts de Sant Feliu de Guíxols i companys de múltiples aventures d'ultrafons Gent apassionada per la llarga distància, amb qui creuant la mirada, ens adonem que tot i que no ens coneixem,  sabem el que ens mou per dins, la passió, passió per anar més enllà, no importa si avui creuarem la línia d'arribada o no, el premi està en estar aquí, en aquesta prova solidaria que va guanyant participants a cada edició. Els dubtes s'han esvaït en el moment del primer pas, corro tant com puc, fins que el genoll, com sempre, es carrega i digui prou, cap problema caminaré ràpid, l'únic que vull es fer els 100 km dintre les 15 hores de temps, per a

El proper dia 12 podem córrer pels que no poden. Ajuntar esport i solidaritat és una gran combinació. Poder ajudar als altres, fent una cosa que ens encanta, ho fa molt senzill. A Caldes de Montbui, el  Club Atlètic Calderí organitza cada any, aquesta prova de caràcter solidari, a favor de la casa dels Xuklis segons ells mateixos expliquen la casa pretén ser un lloc on els infants, juntament amb les seves famílies, puguin sentir-se acollits i compresos, on es puguin sentir “com a casa” tant com sigui possible. Un espai a prop de l’hospital on reben l’atenció mèdica. El circuit de la prova fa 2,5 km, en un lloc amb encant, a Torre Marimon. Pista de terra que és còmode per les articulacions. S'hi pot fer 100 km individuals o per equips o una marató o venir a córrer una estona i col·laborar amb aquest gran projecte A l'organització hi ha el gran Paco Robles, que acumula més quilòmetres a les cames en un any, que molts en tota una vida. M'agrada córrer, fer-ho en un lloc xul

Fer set IronMans durant el 2017 era complicat però com que m'agrada experimentar i d'aquesta manera aprendre, vaig decidir fer-ho més difícil. Fent els quatre últims en caps de setmana consecutius, un repte dins un repte. No en vaig dir res per aquí fins el final, tot i que la gent més propera ho sabia, per no crear-me pressió externa i poder decidir amb el cap fred, si després d'un en feia un altre, no volia forçar el cos. Quan vaig idear el repte, volia de fer-ne dos amb 6 dies de diferència, alhora creia que si controlava els ritmes i no em desgastava físicament en excés, podria intentar el tercer i fins i tot arribar un quart, la idea em rondava feia molt temps pel cap i no hi ha res pitjor que penedir-se del que no es fa. A més, per acabar d'embolicar la troca, vaig decidir que els quatre, els faria en btt, per les vies verdes, que no deixen de ser camins de terra en la gran majoria del recorregut. La veritat és que la gran dificultat, com en tot repte de llarga