UltraQuim

Així és com em sento, l'ombra de mi mateix. L'ombra del que era abans de l'accident. Una persona físicament forta, en forma i amb mil projectes en dansa. Hi ha dos moments de la jornada diària, en que l'ombra es fa intensa. Al llevar-me, em costa molt fer-ho. Sobretot, perquè ho faci com ho faci, incorporar-me fa mal. I fer una cosa, que saps amb certesa que et produirà fatiga, fa molta mandra.  El pitjor, és l'antagonista del primer moment del dia, anar a dormir. Quan es fa fosc, el cansament es va transformant en dolor, més o menys intens. Alhora, estic marejat, efecte secundari del medicament. Quan em trobo al llit, en la foscor de l'habitació, amb dolor i mareig, em noto fràgil i vulnerable. No hi ha llum, i puc sentir la meva ombra. Estic esgotat sense fer gaire res. Després d'aixecar-me del llit, esmorzar i dutxar-me,   al sofà a reposar. Una visita al metge, i noto cansament, com si hagués pujat una muntanya. Faig rehabilitació, i acabo fos

A l'hospital preguntaven, en una escala fins al 10, en quin número situava  dolor. No m'ho havia plantejat mai així. El primer cop, m'ho varen demanar a urgències. La meva resposta va ser contundent: 10! Em van repreguntar. Em vaig reafirmar en el 10. Explicant, que segur hi ha d'haver dolors pitjors, però jo, no havia sentit mai tant de dolor, com fins aquell moment. I que el sentia, com un dolor insuportable. A l'hospital, estava molt medicat, amb calmants via epidural, era, relativament, de bon passar. A estones, estava tant ple d'analgèsics, que no hi era del tot. Al marxar de l'hospital, va canviar tot. Tractament amb pastilles. A hores d'ara, una desena diària, exclusivament pel dolor. Doncs la trencadissa que tinc al cos, s'ha d'anar soldant i no requereix medicació, en si mateixa. Durant el que duem de mes de setembre. Estic entre el dolor persistent, que és incomode; el dolor angoixant, que em posa malhumorat; i el dolor intens, que m

Per descomptat que trobo a faltar els reptes i vivències, que tant m'omplen, que fan bategar el cor ràpid. Compartir més temps amb família, amics i companys. Tot i que tinc molt assumit, que ara no és el moment. Ni tant sols toca, dedicar-hi gaire temps a pensar-hi. És en les accions més usuals, més del dia a dia, on trobo a faltar les petites coses. Avui fa dos mesos, que dormo panxa amunt. Tinc moltes ganes de descansar de costat, com és habitual en mi. Deu fer un parell de setmanes. En una de les múltiples ocasions, en que em desperto durant la nit. Amb el pensament adormit, se'm va ocórrer la "genial" idea de posar-me de costat. A més, de la banda dreta, on tinc clavícula i deu costelles trencades. Només amb l'intent, el dolor em va despertar de cop. Enyoro els espais oberts i solitaris. Durant aquestes nou setmanes, estic pràcticament confinat. Per motius de mobilitat i  de risc, pel Covid-19. La meva capacitat pulmonar, encara és limitada. Surto el just.

Segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. La definició d'actitud és: Positura expressiva que correspon a una certa disposició de l'ànim. L'actitud, amb que encaro la recuperació de l'accident, compleix diferents paràmetres: positiva, enfocada, receptiva i amb visió a termini. Positiva . Agraint la gran sort que he tingut i tinc. He tingut, doncs tot podria haver estat més complicat. Va estar a res, de ser molt pitjor, en múltiples aspectes. I la sort que tinc, de saber que és temporal. La trencadissa i el dolor, tenen data de caducitat, tot i que, a priori, no la sé. Agraït de comptar amb l'escalf i suport, de les persones més importants de la meva vida, la mare i la germana. A més del cercle de persones més properes, amics i de tots els missatges d'ànims, que rebo mitjançant les xarxes. Enfocada . En l'important, recuperar-me i que he de fer per aconseguir-ho. No deixo que em distreguin les lamentacions pel que ha passat, ni pel que deixo de f