UltraQuim

A la vida sempre hi ha moments d'impàs, sigui per coses bones o coses no tan bones. L'accident de trànsit de fa quasi vint-i-tres mesos, n'és un d'ells. Es pot veure com un carreró sense sortida, prefereixo agafar-ho com un punt per a reinventar-me. Al cap i a la fi, som el que hem viscut, ens agradi o no. I aquest patrimoni vital el podem gestionar per aprendre, crear, obtenir respostes, tenir noves preguntes, en definitiva, per assolir nous horitzons. Podria veure'n la part negativa, per tancar-me en el cercle viciós de l'autocompassió i el victimisme. Això és molt avorrit i no aporta res. No vol dir que no tingui moments dolents i de desànim, vol dir que no deixo que guanyin la partida. Pel que diuen els metges. La crossa sembla que es quedarà una llarga temporada amb mi, potser per sempre. Continuo treballant perquè sempre sigui el període més curt possible. El dolor i la manca de mobilitat de l'espatlla dreta, malauradament, és més que definitiu i caldr

Just es compleixen vint mesos de l'accident de trànsit. En aquest temps, he tingut i mantinc una relació d'amor i odi amb un element que s'ha tornat imprescindible en el meu dia a dia, la crossa. Tot i que al principi anava amb dues, des de fa un any, en faig servir només una. Odi, perquè s'ha tornat un accessori bàsic, i a mi no m'agrada dependre de res, ni de ningú. Pel que sembla que no em deixa fer, tot i que és al contrari. Per la imatge que projecta. Amor, per tot el que em permet fer. Sense ella, no tindria estabilitat, ni podria superar petits obstacles, com són els escalons. No podria anar a caminar i gaudir del dolç respirar salat al costat de la mar. Amor, per l'afortunat que soc de només quedar lligat a aquesta eina i no a un mal major. Espero trobar el moment, en què pugui mirar-la i dir: no ets tu, soc jo. Amb la perspectiva que aporten els mesos, no puc, ni vull oblidar, que quan estava a l'UCI, entre la vida i la mort. Hagués firm

Des de fa mesos que em toca assumir i gestionar unes quantes incerteses. Desencadenades per un succés inesperat i tràgic, com ha estat l'accident de trànsit. Quan estaré recuperat, fins a quin punt la cama esquerra serà funcional i podré deixar la crossa, quines limitacions de mobilitat acabarà tenint l'espatlla dreta, quan em donaran l'alta, el futur laboral que m'espera, entre altres incerteses que planen pel meu cap. Gestionar-ho és relativament senzill i alhora estrepitosament complicat. Per a fer-ho m'ajudo de l'experiència adquirida fent reptes. Us poso en context d'una aventura viscuda que m'ajuda. Mes de setembre del 2008. Vaig fer la Costa Brava navegant amb el caiac en autosuficiència, duent menjar i estris per descansar al damunt, juntament amb tres companys més. De Sant Feliu de Guíxols fins a Colera, per una vegada allí, iniciar la tornada en solitari. El segon dia de la tornada, em llevo en una cala entre Cadaqués i el Ca

Em costa fins i tot de creure. El telèfon mòbil que més m'està durant. Avui fa que el faig servir, dos anys i mig! Soc bastant desastre amb aquests dispositius. En els casos anteriors el que no acabava esquitxat, ho feia submergit o saltant d'una butxaca mal tancada mentre pedalava o patinant de la mà mentre corria. O una mica de tot plegat. Durant entre un any i quasi dos, la majoria un anyet i escaig. El motiu perquè aquest duri tant, és el no poder practicar les meves passions, per l' accident de trànsit de fa quasi dinou mesos. El qual només li va trencar la pantalla. I des de l'aleshores el faig servir més que mai. Sobretot per amenitzar les avorrides esperes, en consultes de metges o esperant proves mèdiques, i en els desplaçaments. L'aparell és senzill, en diuen gamma d'entrada, un Xiaomi Redmi Note 7. Més que suficient per a quatre fotos, fer servir xarxes socials, rebre correu i satisfer la inacabable curiositat, navegant. Es nota l'obs