UltraQuim

El repte és en solitari, o això creia. En el minut zero tinc la primera sorpresa, en Pere i en Sergi, estan en el punt de sortida i m'acompanyen la primera volta. L'estratègia de quan faig parades per menjar i dormir, deixo que les decideixi el meu cos, em limito a escoltar-lo i fer el que diu. Tàctica que funciona molt bé. Fins els 85 quilòmetres, vaig corrent. L'articulació del genoll rondina. S'acaba el córrer i a caminar. L'avituallament en ruta, el tinc guardat en el camí, per anar menjant cada dues, màxim tres hores. El dinar i el sopar, juntament amb el dormir, ho faig a casa. Anar a casa, que em resulta tremendament còmode i pràctic. Les primeres 24 hores, les acabo amb 114 km, el previst era fer els 100. Les hores van passant i tinc un munt de sorpreses. Amics que venen a fer una o més voltes amb mi. Gent que no sé qui son, que m'animen al trobar-me caminant. Els amics de la pizzeria La Locanda, que em conviden a cafè. Un munt de missatges a le...

No tot surt com un planifica i segurament, que res surti com un pensa, és el millor que pot passar, tot i que a priori costi de veure. En poc més de dues setmanes hauria de prendre la sortida d'una cursa que m'encanta, per l'entorn on es desenvolupa i per les persones que hi trobo, els companys de fatiga, organitzadors i voluntaris que ho fan possible. L'Ultra Trail Emmona, de 129 km i 20.000 de desnivell acumulat, és una cursa en que participat quatre vegades i creuat la línia d'arribada en tres ocasions. En un dels entrenaments per intentar arribar amb alguna opció a acabar-la, va sorgir un dolor al  peu dret, que em va fer plegar a mig fer. El traumatòleg l'identifica com una inflamació del cinquè metatarsià i em recepta un senzill tractament, a més d'algun antiinflamatori, repòs de córrer i caminar, evitant, en la mesura del que  sigui possible, els desnivells. Puc seguir fent vida normal, nedant, pedalant, palejant amb el caiac i fent peses. El perío...

A quarts de cinc de la matinada, mentre faig els 10 km caminant del repte #El2015NoPucParar , puc observar com la turmenta està al damunt del mar. La predicció és de molta pluja fins a primera hora de la tarda. Al cap de poc de començar a pedalar, ja cauen les primeres gotes, de manera intermitent. Per no refredar-me faré una tirada llarga, de sis hores +/-, fins l'hora de dinar. Al anar no ho vaig fer bé del tot i ara he trobat el camí paral·lel, damunt la carretera, que passa pels jaciments romans de El Mèdol, hi ha un petit inconvenient, el camí no és per a vehicles, hi ha una porta giratòria, hi entra o la bici o jo, després d'una estona de suor freda i contorsionismes varis, aconsegueixo creuar les dues portes, uff. Arriben les pluges, amb moltes ganes, en el tram de ciutat, trobo escales que semblen salts d'aigua i carrers plens  com piscines. Paciència i anar pedalant. Tinc diferents opcions, per escurçar, per si es dóna el cas. Els trams de carretera, són els que...

Que és una ensopegada sinó una nova oportunitat per aixecar-se. El passat diumenge 16 d'agost, mentre feia els 10 km del repte #El2015NoPucParar, en un tram amb pedres enporlanades, tal i com es pot veure en la foto. Vaig fer una ensopegada que em va portar a deixar part de la pell de les mans al terra. Alhora em va quedar el genoll esquerre inflat i una bona patacada a les costelles. En tres dies el genoll tornava a estar perfecte, les costelles no. La zona esquerra de les costelles, és el meu punt flac. Acostumo a caure d'aquest costat i m'hi faig mal. Res greu, només hi ha dolor, res trencat. Dolor d'aquell que no es nota durant hores i de cop i volta, en un gest quotidià et fa veure les estrelles. No puc córrer. Toca caminar, no massa ràpid i per ferm regular, per evitar l'impacte al màxim. En dos setmanes tinc vacances i la intenció de fer una aventura de bicicleta amb alforges. Si no estic prou recuperat no ho faré. Quan vaig acceptar el repte, vaig decidir...

Imatge de www.72kilos.com Torno a córrer! Des del 21 de novembre, torno a córrer! Han estat cinc mesos molt llargs, en que he hagut de fer bondat. Una bondat que he complert al peu de la lletra. Cinc mesos, en que apart del normal moure's del dia a dia, no he fet cap sortida ni a caminar ni a córrer. Cinc mesos en que tampoc he parat de fer bategar el cor ràpid, nedant, palejant i pedalant. Cinc mesos en que, per la meva higiene mental, no he volgut fer plans sobre futurs reptes que impliquessin anar a peu, tot i que hi ha hagut idees voltant pel damunt del meu cap.  Ara, en aquest pocs dies que duc, els reptes flueixen sols, com una molla que és contrau al màxim i es deixa anar de cop. Que si repte de continuïtat que en breu explicaré, que si un ultra de 100 km arran de mar però amb 6.500 metres de desnivell acumulat, que si un Gran Ultra de 172 km a alta muntanya, que si IronMan i UltraMan casolans, que si ultrafons en ruta, un munt d'il·lusions que van agafant dates e...

L'estiu és temps d'agafar-ho tot amb més calma. Tot i no fer vacances, aquest mes d'agost, el dedicaré a fer el mandrós tant com pugui. Fer el mandrós, no vol dir deixar de fer esport, sis dies per setmana com faig habitualment, ni baixar el ritme en els entrenaments. Entrenar és el temps del dia que em dedico a mi mateix i no em suposa cap sacrifici fer-ho. Fer el mandrós, vol dir fer menys cas a la disciplina i deixar-me endur pel que em vingui de gust a cada moment, si quedo per anar a una terrassa amb els amics, em salto l'entreno i tant content, si em ve de gust fer el manta un dia al sofà, doncs perquè no. Vol dir que si toca fer series a la piscina i acabo anant a pedalar, no passa res. Aquest any, no faré cap repte de llarga distància a l'agost, la planificació ha fet acabar el juliol amb els 300 km de btt i el proper desafiament serà la primera setmana de setembre. El periòde de parada total, el faig cada any al voltant de les festes de Nadal, a l...

Tendinitis, que poc m'agrada aquest mot i menys quan el metge m'ho diagnostica. Tendinitis rotuliana, si és que sona malament! La lesió es va produir fa 8 dies a l' Emmona , a dia d'avui el dolor no ha marxat, més aviat al contrari. Em fa mal al pujar escalons i al flexionar les cames, encara tinc una mica inflamada la zona. El dolor se m'ha fet molt present durant aquests dies. Sembla que la part a peu, corrent i/o caminant d'aquest 2014, ja l'ha puc donar per finiquitada. Potser estarà resolt en un parell de mesos o potser no, prefereixo preparar-me pel pitjor, d'aquesta manera estaré content si estic recuperat abans. Els reptes poden esperar. Sempre he tingut molt clar, que lluitar fins al final per un repte, si, aconseguir-lo a qualsevol preu, no. L'IronGuíxols, IronMan casolà, que havia de fer aquest juliol, queda posposat sense data, igual el repte per celebrar el meu quaranta aniversari al novembre, tot i que em feia molta il·lusió, el des...

Diagnòstic: contractura muscular. Tractament: pastilles varies durant una setmana i de 3 a 7 dies de repòs esportiu, que no laboral. Haver de parar no agrada a ningú, menys quan he hagut de parar no fa massa temps. Vaig parar les festes de Nadal , pel descans que acostumo a fer cada any. Llavors va venir el febrer, una petita intervenció quirúrgica , que estava posposada sense data concreta i que no tenia previst que fos tant aviat. Ara el motiu, no estava a l'agenda, ha estat un petit accident de cotxe. Res greu, un cotxe ha topat per darrere contra el meu, mentre estava cedint el pas en una rotonda. M'ha trobat totalment desprevingut, estava pendent de mirar endavant per entrar i no pas de mirar pel retrovisor. Coses que acaben passant un dia o altre, quan fas un 1.000 km, conduint a la setmana, no em puc enfadar amb l'altre persona, un dia puc ser jo aquest altre, tots ens equivoquem i despistem algun que altre cop. He tingut una forta fuetada cervical, m'ha deixa...

L'ensurt del passat dissabte mentre feia el repte del Mig IronMan estàtic , és només una sobrecàrrega al tensor de la fàscia lata, a l'alçada del genoll dret.  Bàsicament pel moviment repetitiu, no només d'aquest dia, sinó pel tot acumulat últimament, tot i que les 3 hores i mitja a l'estàtica, també hi deuen haver influït lo  seu. El dolor va desaparèixer al cap de menys de dos dies, senyal que vaig parar a temps. Ara queda la molèstia i la recuperació. La molèstia és petita, cal seguir unes pautes perquè passi de petita a res. D'entrada prop de 15 dies de descans a les cames. Ni córrer, ni pedalat, ni caminades, seguiré nedant sense fer servir les cames, amb pull buoy. Antiinflamatoris, estiraments específics i una mica d'auto-massatge. Els reptes que encara queden per aquest any, les 6 hores de Calella i les 24 hores d'atletisme , el dia 1 i el 14 de desembre, aniré veient sobre la marxa, el principal objectiu és fer una recuperació correcta i...

Les lesions són a l'esport, com la mort a la vida, estan presents, en el nostre entorn, volten en el nostre cercles d'amics, tot i que tots hi passarem, un dia o altre, esquivem parlar-ne com si així evitéssim que arribi. Com que no em fa res parlar obertament de la mort i m'agrada ser conscient que sóc de durada limitada amb incerta data de caducitat, per gaudir al màxim, d'aquest meravellós i a estones complicat regal, que es diu vida, tampoc tinc inconvenient de parlar de les lesions, tot i no tenir-ne cap actualment, procuro tenir-les presents. Quan la lesió és pròpia, ja se el que toca, visita al facultatiu indicat, descans, haver de deixar de fer certes activitats, no frustrar-me pel que no puc fer, mirar quines opcions tinc per poder seguir fent bategar ràpid el cor i paciència, molta paciència, quan no pots fer el que més t'agrada, els dies semblen setmanes i les setmanes mesos. Sempre busco alternatives, recordo quan em vaig trencar una costella, saltant...

Després d'un Gener de cures diàries, petita intervenció quirúrgica i punts, l'esvoranc ja és  història. No he pogut nedar, ni palejar amb el caiac pel risc de mullar-me, he pedalat uns 400 km i caminat uns 35 km, en la recta final del mes he estat nou dies parat del tot. Normalment descanso la primera quinzena de l'any, aquest 2013 hauran estat dues quinzenes. Deixant de banda els petits inconvenients físics,  no em puc queixar, a més de descansar he aprofitat aquests dies per treballar intensament en un projecte  que em fa molta il·lusió, al que encara queden detalls per lligar, que m'ocuparà unes quantes hores de braçades. Ara toca anar agafant el ritme i el punt de forma adequat,  aprofito per treballar aspectes tècnics, més que no pas velocitat, ni volum, que corro per la muntanya a treballar els recolzaments, que pedalo a intentar millorar en les baixades, com que són tirades curtes començo a fer feina amb le...

Tinc un esvoranc, en sentit literal i en sentit figurat. Literal perquè el gra que tenia a l'espatlla, que m'ha molestat durant el mes de desembre i que va decidir explotar poc abans de la visita a l'especialista, ha donat pas a un esvoranc del diàmetre d'una avellana sense closca. Figurat, perquè no deixa de ser un contratemps cara als projectes que tinc ganes de fer aquest any, ni córrer, ni nedar, durant uns quants dies, unes poques setmanes, només és un retard, que aprofito per descansar, idear i planificar nous reptes. Ara toca seguir fent la cura diaria i anar passant dies, per sort no fa mal, només molesta.  La vida és un regal massa fugisser  com per queixar-me del que no puc fer, és millor gaudir del que el cos permet: caminar, pedalar i palejar. Entrada relacionada: 02/02/13 Esvoranc tapat

La lesió derivada de  l'ensopegada , la contusió a la paret toràcica, per sort no va a més, ni té conseqüències greus, només és dolor, d'aquell que t'agafa desprevingut, quan menys tu esperes, al agafar una carpeta, al conduir, al fer un gest quotidià, a estones tinc la sensació de que ja està, no fa mal, ja estic recuperat, però no, una punxada em fa sortir de la fantasia d'una recuperació immediata i tornar a la realitat d'una lesió, que trigarà encara unes quantes setmanes i algun mes. Només és dolor, m'ho repeteixo un i mil cops, mentre apreto les dents i ell no para de cridar, només és dolor físic,  del que d'aquí un temps, quan miri enrere i pensi en aquest repte, només serà una anècdota  només és dolor, del que passa  no és com si et trenquen el cor, que fa aquell mal, que de cop i volta apareix del no res i mai s'acaba d'anar, només és dolor del que l'escalfor d'una sauna al acabar de caminar, és tot un premi ...

Ahir dia 09/10/12 mentre corria de nit, al km 6 del repte, vaig ensopegar, amb mobiliari urbà, va ser un caiguda tonta, per tenir el cap en un altre lloc i estar jugant amb un gos, que es va posar a córrer al meu costat. He caigut moltes vegades, he aprés a aixecar-me, però encara no a caure, al fer impacte amb el terra, el meu cos cau de costat,  picant amb el pit, un cop a terra, noto que em costa respirar, m'aixeco, em netejo les rascades  i segueixo caminant per completar el recorregut. El cop es va refredant i cada vegada fa més mal, em costa respirar, camino mig encorbat pel dolor, noto que em punxa cada vegada que respiro amb profunditat, baixo el ritme, per arribar en condicions, però el dolor no baixa, al contrari va en augment. Decideixo anar a urgències, no m'hagi fracturat res, tinc un dolor semblant al que  recordo d'haver-me trencat dos vegades la mateixa costella, però a més hi ha la punxada al respirar. Em fan proves i el doctor m'alegra la ni...

Ferides i fantasmes. Obra de Rossana Zaera Després de 10 setmanes de poder tornar a córrer, de superar la tendinitis del tibial posterior dret, l'estat de forma està refet, la recuperació ha anat millor del que ningú  esperava, l'ultrafons torna a fluir, amb molt de compte, sota supervisió metge, he pogut fer a les 4 setmanes, les 6 hores de Calella , a les 6 setmanes les 24 hores d'atletisme i a les 8 setmanes Olot-Banyoles , apart dels entrenaments, sense cap tipus de complicació, més que una petita molèstia, que no va i  segons els especialistes no anirà a més,  es quedarà formant part de mi. Tan sols és una punxadeta, en fred i sobretot al conduir, és el peu de l'accelerador, res que m'hagi d'amoinar. El que si queda com efecte secundari, és el que anomeno, el fantasma de la lesió, de cop i volta, sobretot abans de començar una distància llarga, en moments difícils,  em ve al cap la lesió i com si fos un fantasma, apareix el dolor, per uns segons, fins ...

Tot arriba, el camí s'ha fet llarg i feixuc,  casi sis mesos, desprès de proves, més proves,  de resultats que no diuen massa res, de dies que mai s'acaben, el traumatòleg, em dóna l'alta esportiva, de cop i volta, s'obliden tots els mals i la mirada es fixa en el munt possibilitats que hi ha per endavant. Puc començar a fer caminades, abans de final de mes, tornar a córrer, en principi poca estona, per anar augmentant gradualment, tornant a la normalitat d'abans de la lesió, l'ultrafons el tinc que deixar aparcat, minin fins el 2012. Tinc l'avantatge, de tenir la musculatura en forma, no parar, fer caiac, nedar i anar en bicicleta, ha anat molt bé. No em marco cap objectiu, cap repte, en forma de competició, ni a curt ni a llarg termini, aniré escoltant el cos, ell em guiarà, no vull tenir pressió, el que toca es fer una bona adaptació a tornar a córrer, tinc molts projectes, moltes ganes i la certesa que per tornar a córrer llarga distància, no cal teni...

Les ganes de recuperar-me de la lesió, fan que faci bondat, cada dia em costa més esforç, la veritat és que en començo a estar fins al capdamunt, el dolor segueix, fa una setmana més proves, a veure que diuen els resultats, sis mesos, sense córrer, ni fer caminades, ni fer btt per la muntanya, tinc la sort que m'agraden més activitats, que si puc realitzar, com bicicleta de carretera, nedar i caiac, la recuperació està siguen un repte dels durs. Anyoro l'ultrafons, córrer fins a no poder més, caminar fins a l'esgotament, posant-me a prova en cada sortida, prenen conciència d'un mateix a cada pas.  Vull tornar a somiar, en curses de tres xifres, de 100 km o més. Trobo a faltar, robar hores a la son, per fer les tirades llargues, entre setmana, fins la 1 o les 2 de la matinada, no sabeu que bonica és la muntanya vista amb llum de frontal, la tranquilitat que es respira, a mig del bosc, només acompanyat pels animalons, desprès d'un dia dur, et fa somriure encara que...

Fa dies que em vaig esborrar de l'Isostar Desert Marathon, aprofitant el canvi de data de l'esdeveniment, per treure'm pressió de sobre, per fer una bona recuperació, sense pressa, hi ha coses que necessiten el seu temps. He mantingut, fins l'últim moment, l'esperança de tornar a fer l'inscripció, encara que fos en la modalitat de menys quilòmetres, el plaç ja s'ha acabat, no ho he fet, per sort,  la recuperació, tot i estar en un estat molt avançat, no és completa. Hi ha múltiples ocasions per posar-me a prova i mil reptes per afrontar, no cal fer-ho perquè si, per nassos, podria anar-hi i fer-ho, patint més de lo habitual, amb risc de fer-me mal.  El meu seny, li diu a la meva rauxa, que ho faig per diversió i que és més important fruir el camí que em porta a l'aventura, que moltes vegades, el repte en si,  els detalls, les hores d'entrenament, la preparació mental, escollir el material, la planificació, són una gran part d'un repte. El meu gra...

La recuperació, de la tendinitis tibial posterior, està una mica més aprop.  Fa dos dies, dimecres, vaig començar a caminar una horeta al dia, a bon ritme, en pla i  sense irregularitats. Les sensacions en calent són bones, al refredar-se, torna de nou el dolor. De nedar no he parat, encara tinc la limitació de no entrenar amb aletes i no fer exclusivament peus. La bicicleta, està siguen la meva salvació, no faig servir la de  muntanya, pels possibles impactes, utilitzo  la de carretera, sense aixecar-me dret a les pujades, puc anar fent, sense apretar la marxa, em permet mantenir-me actiu. El caiac m'ajuda a desconectar de la lesió, inclús de mi mateix. Estic content, perquè en breu, espero, podré tornar a córrer, fins fa una setmana sentia dolor durant tot el dia, era molt pesat, actualment és més puntual i localitzat, en fer certs moviments. En aquests moments toca mantenir el cap fred i no deixar-me endur per les ganes, sinó pel consell de l'especialista, buscar ...

A pocs dies de que s'iniciï la prova, degut a la tendinitis tibial posterior , que arrossego, he hagut d'afrontar la dura  decisió de no fer l' Ironcat . La recuperació està siguen més lenta del que s'esperava. El motiu de la renuncia a participar, és la part de córrer els 42 km, nedar no hi veig problema, la bici, sinó bufen els més de 60 km/h de l'any passat, la porto ben entrenada, el córrer, tot i no fer-ho en l'últim més, ho veig factible, no tinc temor a  patir, tinc por de fer-me mal debò. Si ja de per si no és gens fàcil, amb lesió menys, sense la lesió no vol dir que ho aconseguís segur, ni sobrat, vol dir que tenia l'oportunitat d'aconseguir-ho. La decisió és molt meditada. Penso que no val la pena arriscar salut, per una prova, en la que no hi guanyo res, al contrari costa temps, calers i algun que altre maldecap, hauré d'esperar el proper any o uns mesos, està per decidir. Per sort en el meu calendari, hi ha un munt de reptes i d'obje...