19/09/20 El dolor. Crònica d'un accident de trànsit

A l'hospital preguntaven, en una escala fins al 10, en quin número situava  dolor. No m'ho havia plantejat mai així.
El primer cop, m'ho varen demanar a urgències. La meva resposta va ser contundent: 10! Em van repreguntar. Em vaig reafirmar en el 10. Explicant, que segur hi ha d'haver dolors pitjors, però jo, no havia sentit mai tant de dolor, com fins aquell moment. I que el sentia, com un dolor insuportable.
A l'hospital, estava molt medicat, amb calmants via epidural, era, relativament, de bon passar. A estones, estava tant ple d'analgèsics, que no hi era del tot.
Al marxar de l'hospital, va canviar tot. Tractament amb pastilles. A hores d'ara, una desena diària, exclusivament pel dolor. Doncs la trencadissa que tinc al cos, s'ha d'anar soldant i no requereix medicació, en si mateixa.
Durant el que duem de mes de setembre. Estic entre el dolor persistent, que és incomode; el dolor angoixant, que em posa malhumorat; i el dolor intens, que m'anul·la com a persona, fent-me sentir una mica vegetal al sofà o al llit, intentant fer el menys possible perquè no vagi a més. Va a dies. El que seria entre un 4 un 8. La medicació funciona, està pensada per quan no faig massa res. A la que em bellugo una mica, ja hi tornem a ser.
No puc, ni vull oblidar, que soc molt afortunat, estic al primer món, en el segle XXI i disposo de molts recursos. Que per desgràcia, no tothom té.
A nivell mental. Intento no recrear-me en el dolor. No vol dir que no ho expressi, en el meu entorn. No és bo deixar-ho a dins. El que no busco és fer-me la víctima i molt menys, l'autocompassió, que no duu enlloc.
Aplico la mateixa tècnica, que faig servir en reptes de llarga distància, quan estic molt fet pols i la línia d'arribada queda lluny. Cal extreure la ment, del moment que estic vivint, per tenir perspectiva. Agafar les ales dels pensaments i marxar ben lluny. A casa és molt més fàcil, tinc múltiples opcions: llegir, escriure, veure una pel·lícula, satisfer la curiositat, navegant per la xarxa, parlar amb algú d'un altre tema, ja sigui en persona, per telefon o xatejant una estona. Per contra, estar tantes hores, entre quatre parets, fa que sigui extremadament senzill, caure en la trampa de donar-hi voltes i voltes.
No per deixar de pensar en el dolor, marxa. Tot i que si és cert, que quan hi pensem massa, és de més mal portar.

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit

12/09/20 El que trobo a faltar. Crònica d'un accident de trànsit

Per descomptat que trobo a faltar els reptes i vivències, que tant m'omplen, que fan bategar el cor ràpid. Compartir més temps amb família, amics i companys. Tot i que tinc molt assumit, que ara no és el moment. Ni tant sols toca, dedicar-hi gaire temps a pensar-hi.
És en les accions més usuals, més del dia a dia, on trobo a faltar les petites coses.
Avui fa dos mesos, que dormo panxa amunt. Tinc moltes ganes de descansar de costat, com és habitual en mi. Deu fer un parell de setmanes. En una de les múltiples ocasions, en que em desperto durant la nit. Amb el pensament adormit, se'm va ocórrer la "genial" idea de posar-me de costat. A més, de la banda dreta, on tinc clavícula i deu costelles trencades. Només amb l'intent, el dolor em va despertar de cop.
Enyoro els espais oberts i solitaris. Durant aquestes nou setmanes, estic pràcticament confinat. Per motius de mobilitat i  de risc, pel Covid-19. La meva capacitat pulmonar, encara és limitada. Surto el just. Soc de sentir-me a casa, bosc endins i  mar enllà, acompanyat per la natura.
No m'agraden massa els ascensors. Sempre he preferit les escales. Ara, fins per a pujar un sol pis, l'estic fent servir. Espero poder deixar de fer-ho, per anar esglaó a esglaó.
Tinc ganes de dutxar-me dret. Em puc dutxar tant sovint com vulgui. Pel dolor de la cama, i per a no mullar les ferides, que encara estant cicatritzant, ho he de fer assentat i per etapes. Vull poder fer-ho dempeus, estant una estona sota l'aigua.
Fins i tot, coses tant banals, com anar a fer la compra setmanal al super. No és que m'agradi especialment. És que poder fer-ho, indica autonomia, i la independència per la que tant sospiro. Actualment, la meva xarxa més propera, fa que no em falti res de res, ni al rebost, ni enlloc.
Sento nostàlgia, de tenir el cap ple de pardals. Donant voltes i més voltes, a com fer un repte, preparació, detalls, logística... No puc evitar fer plans de futur. Sense data,  sense aprofundir, per a no generar frustració. Quan tinc una idea, en prenc nota, sense desenvolupar-la.
Mentiria, si digués que trobo faltar la gent que més m'estimo. Doncs, sigui presencialment, via telefon i/o xarxes, us sento al meu costat. Soc molt afortunat, per estar envoltat de grans persones. Moltes gràcies pel vostre escalf!

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit

07/09/20 Actitud. Crònica d'un accident de trànsit

Segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. La definició d'actitud és: Positura expressiva que correspon a una certa disposició de l'ànim.
L'actitud, amb que encaro la recuperació de l'accident, compleix diferents paràmetres: positiva, enfocada, receptiva i amb visió a termini.
Positiva. Agraint la gran sort que he tingut i tinc. He tingut, doncs tot podria haver estat més complicat. Va estar a res, de ser molt pitjor, en múltiples aspectes. I la sort que tinc, de saber que és temporal. La trencadissa i el dolor, tenen data de caducitat, tot i que, a priori, no la sé. Agraït de comptar amb l'escalf i suport, de les persones més importants de la meva vida, la mare i la germana. A més del cercle de persones més properes, amics i de tots els missatges d'ànims, que rebo mitjançant les xarxes.
Enfocada. En l'important, recuperar-me i que he de fer per aconseguir-ho. No deixo que em distreguin les lamentacions pel que ha passat, ni pel que deixo de fer, ni tant sols pel que vull fer, una vegada estigui recuperat del tot. Enfoco, els pensaments, les energies i el temps, en la recuperació. Ja sigui fent exercicis per la capacitat pulmonar, la rehabilitació en mans de fisioterapeutes, les cures per part de professionals d'infermeria, les visites a metges especialistes i realitzar les proves de seguiment i diagnòstic necessàries. La resta és accessori i superflu.
Receptiva. Per a poder reconèixer, les petites millores, que es van produint en el dia a dia. Com poder-me moure, amb més agilitat gràcies a les crosses. Com observar que el mareig, que produeix el medicament, es fa de més bon portar. Com he adaptat, les petits coses quotidianes, a la nova situació.
Visió a termini. Consisteix en ser conscient del que ha millorat i com s'encamina la resta.  Cal tenir present, que hi ha dies dolents, i dies molt dolents. Això no impedeix, treure'n la part bona. Cal mirar enrere, de tant en tant, per veure d'on vinc i com estava. En el moment de fer aquest escrit, fa cinquanta-set dies de l'accident. No puc dir que cada dia, noti que tot va millor, hi ha moments en que el dolor m'encega. El que si puc afirmar, és que vaig en la bona direcció, en un camí de llarg recorregut. Afortunadament la llarga distància, la conec i m'agrada.

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit