UltraQuim

Fer anys m'agrada, celebrar-ho també. En realitat, el que més em complau, és omplir de vida el pas del temps. De vivències que donin sentit a tot plegat. Quina millor manera de festejar-ho, que de manera íntima. Amb les persones que hi són des de sempre, en les bones i no tan bones estones. La mare i la germana. El veritable luxe és veure'ns com anem complint aniversaris. Si hi afegim un pastís de xocolata amb dolç de llet, fet per la mare. La combinació es torna immillorable! Ara tinc quaranta-vuit anys. Tenint en compte, que l'esperança de vida d'un home, és aproximadament de vuitanta anys. Soc conscient que estic més a prop del final, que no pas del principi. Sembla una certesa trista, però és tot el contrari. Cal estar content d'haver arribat fins aquí. Estar feliç per tot el que un ha fet. I sobretot, afrontar amb immensa alegria, tot el que a un li queda per endavant. La perspectiva que dona l'edat és un gran avantatge. Aquells problemes que semblaven la f...

Que xulo que és fer-se gran! Fer anys és tot un plaer. No és només un número, és una acumulació de vivències, bones i no tan bones, i que segons les encarem, ens fan ser com som. Des de l' accident trànsit, del qual encara estic en plena recuperació, en el que vaig estar a punt de marxar. Tinc més clar que mai, que visc en un temps afegit, de regal. Que cal treure el màxim profit, sigui quines siguin les circumstàncies. Cal gaudir el temps amb la gent que un estima, fent el que fa bategar el cor ràpid, amb el que a un li agrada. La resta són ximpleries. Enguany no he preparat cap repte pel meu aniversari. L'objectiu és la recuperació i en això estic centrat. Centrat en la feina a l'ombra, que no es veu ni llueix, però és la més important. La que es fa cada dia: anant a caminar, fent les pautes d'exercicis diaris en el menjador de casa, anant amb ganes a les sessions de fisioteràpia, fent tot el que em prescriuen, el que m'agrada i el que no. En l'últim any, no ...

Sumar vida als anys, sempre m'ha agradat més, que afegir anys a la vida. És la meva manera d'entendre l'existència. El passat diumenge, vaig complir-ne 46 i al mateix moment, 126 dies des de l' accident de trànsit . La celebració amb la família més propera, pel confinament municipal, degut a la Covid-19, s'ha fet esperar. Ara, en el moment que publico aquest escrit. He pogut gaudir de l'aniversari, amb les dues dones més importants de la meva vida, que hi són des del meu primer plor, i que fa pocs dies, em van assecar les llàgrimes. La mare i la germana, elles dues fan que un vulgui ser millor persona, donant amor incondicional i sent al meu costat, quan un realment ho necessita. Degut a l'accident, no ho he pogut festejar, amb els amics, que són família. Aquells que no tenim la mateixa sang, però si fes falta, donaria la meva per ajudar-los. Haurem d'esperar, per sentir la rauxa, ho farem amb més ganes. En el calaix s'ha quedat sense data, de moment...

Com s'ha d'afrontar el confinament? No en tinc la resposta per tothom, el que si sé és com l'afronto, i el que m'està funcionant mentalment. Em centro en les coses que puc fer. El que està al meu abast. En el dia a dia, sense generar expectatives, ni a mitjà, ni a llarg termini. A el que no puc fer, no cal dedicar gaire estona a rumiar-hi, doncs només genera frustració, ansietat i no aporta res de bo. Ni tant sols em plantejo reptes de futur, ni properes aventures. Perquè a més de no saber la data, en que acabarà tot plegat; el confinament ha parat la recuperació del meu turmell, que duia terme amb un tractament de magnetoteràpia. Tampoc em preocupa, doncs sempre, dintre de les meves possibilitats, i amb esperit de superació, em vaig plantejant fites, a mesura que va pasant el temps, gestionant les oportunitats. Visc sol, sempre m'he entès molt bé amb la soledat. Estar amb mi mateix, no em pesa. Alhora segueixo comunicat, amb la família i els amics. Saber de la g...

Soc molt afortunat. No és que vulgui estar confinat a casa, ni de lluny, més aviat al contrari. M'agrada estar bosc endins, i mar enllà, no  entre parets. Soc molt afortunat. Tot i viure en un pis petit, no em falten comoditats i serveis. Tinc les necessitats bàsiques cobertes, tinc sostre, llum i aigua corrent. Un rebost i una nevera, que puc reomplir, cada quan cal. Tinc llibres per llegir, Tinc entreteniment, televisió, ràdio, i les mil i una possibilitats que dona internet. A més d'eines de comunicació, telefonia, spkype i demés. Soc molt afortunat. De moment, puc seguir fent tele treball. Tenint el gruix del dia ocupat, i sobretot la ment distreta, amb altres temes que no són el coi de virus. Sóc molt afortunat. La gent propera, família i amics, no estan afectats pel Covid-19. Ens prenem molt seriosament les recomencions, i ens quedem, en la mesura del possible,  a casa. En el meu cas, només surto per comprar aliments i per llençar la brossa, si puc, faig les dues cose...

Tot i que nedo a pell, tot l'any, des del novembre del 2011, cada vegada abans de nedar, quan preparo la bossa amb el necessari per anar cap a la platja, sento el pessigolleig a l'estómac, tinc dubtes de com respondrà el cos i el cap en aquesta ocasió. Nedar a l'hivern a pell, fa que cada nedada sigui un repte.   Un cop davant el gran blau, mentre observo si la mar dona permís per entrar-hi, els dubtes es transformen en el bategar ràpid del cor, com un nen petit, quan veu l'autocar en el que ha de pujar per anar d'excursió. I alhora tinc un sentiment contradictori, tinc mandra, escolto la veueta interior que diu, que amb lo calentó que estaria fent una altre cosa, qui em mana anar a sentir la fredor de l'aigua, per sort, escoltar l'escolto, però de cas no n'hi faig gens. Just en el moment en que estic en banyador i descalç, camí cap a l'aigua, són pocs metres i es fan llargs com si passessin a càmera lenta, noto la fredor de la temperatura ambi...

A la vida cal anar canviant, adaptant-se i buscant nous camins, que ens condueixin al nostre veritable destí, viure plenament. Ara fa una mica de tres mesos, vaig iniciar un d'aquests nous trajectes, en aquest cas professional. Deixant, voluntàriament, enrere una feina en la que duia onze anys, per començar, als 43 anys, en una nova empresa, havent d'aprendre-ho tot de nou, assumint riscos, guanyant menys diners, tot plegat per aconseguir l'intangible més preuat i que més valoro, temps. Aquest intangible es pot quantificar, són dues hores per dia laborable, fent números ràpids: 2 hores x 5 dies/setmana x 4 setmanes/mes = 40 hores. 40 hores més cada mes per viure. Perquè per molt a gust que s'estigui en un feina i que t'agradi, no deixa de ser feina i com a tal una obligació. L'objectiu principal, no és fer més coses, tot i que evidentment en faig més, és sobretot assaborir intensament les que faig, a foc lent la vida deixa un millor gust de boca. En aquest tr...

No, no m'ha tocat la loteria, tinc una cosa molt més valuosa, tinc un cor que batega ràpid. Soc molt afortunat per tot el que tinc, una bona salut, amb alts i baixos com tothom, porto dos setmanes que entre refredat i otitis provocada pel refredat, més una caiguda tonta de cul en un terra mullat, fan que no estigui al cent per cent, ni pugui fer tot el que voldria, tot i això bo oblido que soc una persona afortunada, que son un parell de setmanes al llarg d'una vida, no són res, d'aquí un mesos serà un record borrós, que en pas dels anys s'esborrarà del tot i només recordaré l'afortunat que soc. Tinc una passió que em porta a desafiar-me a mi mateix, que m'omple, que em fa somiar despert i que dona un sentit diferent a tot plegat. I el més important tinc al meu voltant gent a la que m'estimo i que em fan sentir estimat, per poder compartir el tresor mes preuat, el temps, que mes es pot demanar. Afortunat per perseguir somnis, per tenir cada dia el cap més...

Sempre he pensat que no hi ha millor homenatge pels que ja no hi son, que fer coses que em facin sentir viu, molt viu, tot fent bategant el cor ràpid i com si d'una religió es tractes, tal dia com avui, segueixo la litúrgia d'agafar la bicicleta i enfilar camí amunt per pedalar sense mes intenció que gaudir de fer-ho. Alhora penso que el dia de Tots Sants i cada dia, ha de ser una homenatge als vius, a les persones que ens estimem, als que un dia no hi seran o no hi serem nosaltres per a ells, com que part del formula de la felicitat és la coherència entre el que pensem i el que fem, i aquest aspecte només depèn de mi, el poso en pràctica, compartint el mes valuós que tinc i que per molt diners que un tingui no es pot comprar, comparteixo el temps, aquest regal finit que hem d'esprémer fins l'última gota.

El repte del dia a dia, no consisteix en fer grans distàncies, ni acabar esgotat, ni fer coses que semblin impossibles. El repte és molt més senzill, tot i que a vegades, sembli d'allò més complicat. No es tracta de fer més coses, ni d'estirar les hores, desitjant que en siguin 25, en tot cas, es tracta de fer-ne menys, però de manera més conscient. Es tracta de viure, no d'estar vius, fer alguna cosa que ens faci sentir vius. M'adono que els dies en que només hi ha obligacions i rutina, son dies necessaris i alhora temps perdut de vida. Per això intento, cada dia, fer alguna cosa que em faci sentir viu, hi ha moltes maneres, una de les que més m'agraden es fer bategar el cor ràpid, tot fent esport. De vegades no hi ha tant temps i em conformo en caminar o passejar 20 minuts, en d'altres ocasions no hi ha ni aquest temps i en tinc prou en quedar-me embadalit per un paisatge o contemplant el sol i mentre ho faig, en realitat miro cap a dins. Quan miro endins, ...

Quants més reptes faig, més reptes em venen al cap. La sensació de que és difícil i que el més probable és que no ho aconsegueixi, per mi, és la millor motivació. Estic enganxat a l'incertesa! La manera de decidir quins faig i quins no, és a través de preguntar-me, que em ve real ment de gust fer. Ja sigui per desafiament personal o cursa organitzada, la principal motivació és divertir-me, amb aquest dolç patir que cal per superar-se. Tinc la gran sort, de ser prou adult, per tenir clar, que no he de demostrar res a ningú i que el que faig no és més que diversió fent el que m'agrada, posar la meva ment a prova, la part física, tot i que és molt important, és la que menys em motiva, sé per experiència que el cos és savi, que quan diu que no puc més, no és més que un avís que cal saber gestionar amb molt cura, humilitat i alhora determinació. Em costa mirar enrere per veure tot el que he fet, si hi miro, ho faig pensant en el que hi he aprés, ja sigui sobre mi mateix, de mate...

No, no m'ha tocat la primitiva. Simplement vaig prendre una decisió,  fa uns parell de mesos i ara l'explico. Tinc la determinació de viure sense rellotge. Concretament sense el que duia al canell. M'agradaria encara més, poder viure sense horaris, per desgracia a dia d'avui, no és possible. L'hora ja la vaig sabent i la puc consultar quan vulgui, al mòbil que duc a la butxaca, en els instruments del cotxe mentre condueixo o al de paret, quan estic a casa. D'anar de bòlit en el meu dia a dia, no me n'escapo. Per ser puntual, per respecte a les persones amb qui quedo, no cal dur rellotge, només cal anar amb prou temps. És un petit detall, que m'aporta, un xic més de tranquil·litat, en la bogeria diària. Em treu una mica d'estrès del damunt. Al no estar tant pendent de l'hora, no crea neguit. En la meva vida professional, faig de comercial i la jornada transcorre amb una constant lluita contra-rellotge, plena d'imprevistos que em roben el te...

Els reptes en solitari, permeten treure el millor i el pitjor d'un mateix. Ser l'únic participant, fa que siguin més durs, més intensos, més autèntics, ajuda a sentir-los a flor de pell. Com a desafiament, es torna encara un xic més difícil d'aconseguir. En els meus reptes, habitualment, no hi ha ningú animant pel camí, ningú que m'esperi amb l'avituallament a cada poc, el circuit no està marcat, ni tancat al trànsit, no hi ha vehicle escombra, tampoc hi ha cap medalla a l'arribada, ni cap samarreta de finisher. La meta, no deixa de ser un lloc imaginari, un indret, que no està guarnit, ni té arc, ni canvia res en el seu dia a dia normal. Per contra cal un alt grau  de compromís i determinació. Estar motivat a fer-ho. I sobretot, tenir molt clar, el que  pot succeir, a tots els nivells. En ocasions,  per logística, demano ajuda als amics, intentant no abusar d'ells. Que siguin autogestionats, em fa aprendre molt. Tenir una idea és extremadament senzill,...

Abandonar en un repte no és un opció, si és una decisió meditada, personal i  des de l'autoconeixament. Abandonar és una ombra que planeja damunt un repte, abans i durant, fins que es desdibuixa en la línia d'arribada.  Abandonar deixa un gust amarg, aquesta amargor que apareix en el primer moment, és va convertint en dolçor per la satisfacció. Per ser capaç de tenir criteri i no allargar l'inevitable, ni agreujar-ne les conseqüències. Costa molt refrenar el desig intern d'aconseguir un repte. La ment hi juga un paper complicat, per una banda la conscienciació, per donar-ho tot, la capacitat de patiment, el fet de voler seguir un pas, una pedalada o una braçada més i després una més i una més... Per l'altre costat, hi ha el sentit comú, cal sortir d'un mateix i allunyar-se una mica per tenir objectivitat i no perdre el món de vista. Recordar que passi el que passi, tingui un bon o un mal resultat, ho aconsegueixi o no, el dilluns la meva vida segueix el...

. Al veure aquest genial vídeo, de la primera experiència d'una nena de 15 mesos, anomenada Kayden, amb la pluja. Sobretot l'escena en que la mare la vol fer entrar a dins la casa i ella torna a sortir. Em fa tenir present, que cal aprendre i també saber desaprendre, és bo qüestionar-nos tot el que ens han ensenyat, trencar els antics tabús i així poder aixecar el vol.  No hauriem d'oblidar mai, la capacitat per sorprendre'ns, per donar mirada de primera vegada, al que tenim en el dia a dia.  Per a fer el que realment volem, no cal que siguin grans gestes, amb petites cosetes n'hi ha prou, com per exemple, estar una estona sota la pluja. Vídeo

De vegades tinc l'impressió que, tots plegats, ens prenem massa seriosament, el que crec hauria de ser un entreteniment i una diversió, com és l'esport. No vull dir que no calgui entrenar amb metodologia i disciplina, ni que sigui dolent perseguir un objectiu o anar a buscar una marca concreta. Vull dir que, no és bo deixar la satisfacció de la feina feta durant mesos en un  resultat. L'essència de l'esperit esportiu està en la superació. Fer un resultat menys bo de l'esperat, no és dolent si s'ha donat tot. Hi ha qui diu que fer una marató en més de quatre hores, no és fer una marató, quina bajanada. Els que la fan amb més temps, com és el meu cas, també hem entrenat, gaudit i patit els 42.195 metres de la prova. Com el que arriba fora del temps de tall oficial, per mi és tant o més finalista que els altres.  El mateix passa amb el material, un grapat d'euros invertits per retallar temps, aquesta millora no implica més esforç en si mateixa. Aco...

Des fa un temps, en els reptes he incorporat la comunicació a temps real, a través de les xarxes socials, és motivador i enriquidor. Anar escrivint sobre la marxa, té efectes curiosos. Surt el que surt, és el que penso, moltes vegades fins i tot, com  ho penso. No està editat, ni hi ha una planificació de quan fer-ho. No em marco cap pauta, més que explicar alguna cosa, quan em vingui de gust o quan necessito treure a fora el que estic sentint per dins. M'agrada viure els reptes intensament, sense més preocupacions que fer-los. El moment d'escriure, sempre és circumstancial, un estona en que camino, el temps de l'avituallament o una parada, si es dóna el cas. Primer és gaudir el repte i compartir-lo amb els que estem fent la prova. En alguna ocasió agafo el mòbil, començo a escriure, m'atrapa un company d'aventures i deixo la comunicació per més endavant. Per no estar massa pendent del mòbil i guardar bateria, sobretot en els reptes en solitari, per qualsev...

Aquest mes de maig i juny, ve farcit de reptes, dels que em fan somiar despert, són petits somnis, il·lusions que en els moments dolents del dia a dia em fan sortir de mi mateix, per anar més enllà, sóc conscient que és possible no aconseguir-los tots, potser cap, igualment cal lluitar fins al darrer instant. Sempre busco la manera i els recursos interiors per ensortir-me'n de les situacions difícils  però no deixo de saber que arribo on arribo, tot i que la part mental pot fer pujar muntanyes, quan les cames no es volen moure, nedar quilòmetres amb els braços apunt de trencar-se, córrer hores i més hores amb el bessons que volen explotar i els genolls que sembla que es desencaixin. M'agrada, buscar el més difícil encara per fer, penso que la línia final d'un repte, només és el punt de partida del següent, vull que sigui prou dur perquè valgui la pena fer-lo, si es fàcil no em motiva. Porto mesos, planificant, entrenant, fent petits reptes, per a preparar aq...

És essencial el coneixement del propi cos a l'hora d'entrenar i decisiu en el moment de fer front a reptes. Cal fer un exercici de sinceritat, ja en el moment d'escollir els objectius, no només per saber si els tenim m í nimament a l'abast, sinó també si estem disposats a pagar el preu per arribar-hi en condicions, cal ser molt conscient de la quantitat d'hores que hem de robar al dia o a la nit, de vegades a la son, d'altres a l'apatia, alguns cops al cansament acumulat de llargues jornades de feina, a compromisos personals o familiars. Un cop escollit el que vull aconseguir, toca planificar els entrenaments adaptant-los a una realitat canviant i inestable, com és la pròpia vida, en el meu cas, la majoria de vegades vaig curt d'hores d'entrenament i alhora mancat d'hores de son. Per això, entre setmana, aposto  per posar el màxim de qualitat als quilòmetres, més que no pas sumar-ne molts, tot i preparar reptes de llarga distància. Cada ...

Quan algú em diu que em segueix, que li agrada  o que admira el que faig, ho agraeixo de tot cor, tot  i que sempre penso que a qui s'ha d'admirar és a qui lluita cada dia, a qui l'únic camí que té és anar endavant, sempre endavant. Persones com les del vídeo i moltes més que ens trobem en el nostre dia a dia, són un exemple de superació constant, això no vol dir que no tinguin moments dolents, com nosaltres, vol dir que per ells abandonar no és una opció. Tal i com ho explico en aquesta entrada del blog, vaig decidir fer la meva primera marató, al veure que una persona en cadira de rodes  feia cistella en un partit de basquet,  me suro 1,85 metres i no en fico ni una. A més han de lluitar contra la nostra discapacitat. La nostra discapacitat de posar limitacions a qui no encaixa en el nostre clixé, la nostra discapicitat de veure el que poden o no poden fer, com si nosaltres fóssim perfectes. Cal creure en un ma tei x, lluitar pels nost res som nis i no re...