UltraQuim

Sumant un dia rere l'altre, avui ja estic en el que fa tres-cents del repte #El2015NoPucParar. Content d'haver arribat fins aquí, ha costat molt i encara queda per endavant. Ha costat robar hores a la son, llevar-me a les cinc de la matinada, per fer 10 km abans d'anar a treballar, perquè després tinc un compromís, o vull nedar o vull fer qualsevol altre cosa, costa bastant. Inclús en una ocasió, un dissabte, anava a una cursa de btt de 200 km i em vaig aixecar a la una, o el que és el mateix, vaig dormir dues hores justes. Quan ho faig al vespre, després de treballar, hi ha ocasions que el meu màxim desig és acabar per gaudir d'una estona de relax abans d'anar al llit.  Per feina, acostumo a estar fora de casa unes 12 hores, de 8 de matí a 8 del vespre, uns dies una mica menys, altres una mica més. A més cal tenir en compte que hi ha hagut dies de tot, de calor, de fred, de vent, de pluja intensa, dies de mal de panxa, de cagarrines, de refredats, de febre, d

Si hi ha un lloc i un moment on va començar la meva passió per les aigües obertes, aquest instant és sense lloc a dubte, la travessia del Cap Norfeu del 2.009. Una travessia que fa anys que no es fa de manera organitzada i que uns quants amics, nostàlgics i guardians d'aquell esperit de nedar per nedar, intentem recuperar almenys una vegada l'any. Uns  van fer el recorregut clàssic i un altre grup va fer anada i tornada. Una mar encalmada i un sol tímid els va acompanyar durant el trajecte. La nedada la vaig viure de prop, però des de terra, tot caminant, en bona companyia, pel Cap Norfeu, una experiència que em va encantar, fins el moment l'havia nedat en varies ocasions, veient la seva grandesa des de l'aigua i ara estava gaudint la mar des de l'alçada. No he pogut nedar, tot just fa una setmana que he tornar a fer braçades, després d'una parada de més de dos mesos per contractura a les costelles. Cal ser conscient de les limitacions i no anar més enllà de

Porto tres sortides amb les Tannus i la meravellosa certesa que no puc punxar. És genial! La bicicleta de carretera la veritat punxa poc, això si quan ho fa és un pal canviar la càmera. Aquest any, al adquirir una bici de carretera millor, tenia clar que volia posar-hi solució. En principi hi volia posar tubulars, las llantes que duc admeten aquest sistema, però al conèixer les rodes massisses Tannus i llegir molt sobre les mateixes per internet, em vaig decidir per elles. Cal tenir en compte que sóc un ciclista patata, dels que pugen lents i baixen a poc a poc. Pel meu pes de més de 75 kg, duc el model Slicks en la versió Hard que simula una duresa de 8.5 bar. A la roda del darrere no noto res, a la del davant, si pedalo dret, la noto amb més pressió del que estava acostumat, la duia a uns 7.5 bar, tot i que no em suposa cap problema. Una diferència, és la de no patir pels sotracs de la carretera, el "llantazo" ja és història. Al igual d'oblidar-me del fet de comprova

Cinquena participació en les  24 hores d'atletisme, que es realitzen a les pistes de Can Dragó i organitza corredors.cat. Les espero amb ganes i tan bon punt estigui recuperat de la contractura que arrossego a les costelles, les començaré a preparar amb il·lusió. No hi vaig a buscar cap resultat en concret, si tinc l'objectiu d'assolir les tres xifres, fent 100 km, sobretot hi aniré amb moltes ganes de passar-m'ho bé, corrent en família. A primera vista, un pot pensar que és de bojos fer voltes a una pista durant 24 hores seguides, que millor a la muntanya o en un trajecte més ampli, però córrer en pista tot són avantatges. A cada volta, a poc més de 400 metres, puc beure, puc menjar, no em cal portar res a sobre. Hi ha un espai, per l'avituallament personal i les coses de cada participant, que em permet tenir a mà el que necessiti, agafar-ho i deixar-ho quan em vagi bé. Tinc el lavabo a cada volta. A cada pas per la línia de sortida, puc saber la distància que p

Just abans de començar a pedalar, quan veig que el gps que marca 350 i pocs metres d'alçada i penso que vull assolir els 2.150 de Vallter 2.000, em ve suor freda. Començo incòmode, massa pendent de l'objectiu i perdo de vista assaborir el moment. Al cap de pocs quilòmetres la  situació canvia. La pujada pel Coll de Capsacosta, és tranquil·la, constant, sense grans rampes i amb bones vistes a la Vall de Bianya, que fan molt amè el pedalar. Una vegada a  Sant Pau de Segúries, toca anar una estona per la carretera principal, fins arribar a Llanars, on faig parada a esmorzar, per afrontar els 21 km i 1.200 metres positius que hi ha per endavant. Fins al poble de Setcases és de bon fer. Els 10 km següents ja és una altre història. Les rampes van des del 10 al 15%, una barbaritat, que sumat a l'alçada, ho fan molt feixuc, em costa molt avançar, faig peu a terra en més d'una ocasió. Als 1.500 metres d'alçada +/-, se'm treu el pedal esquerra per primera vegada, quasi

Tinc moltes ganes de pedalar. Fa quatre setmanes que vaig patir una caiguda en la btt, mentre feia la Via Augusta amb alforges i com a conseqüència tinc una contractura a les costelles. No puc nedar, ni córrer, ni fer caiac, fins ara només he caminat. En l'última visita al traumatòleg, ja es veu la llum, sembla que de dos a tres setmanes més i  estaré recuperat del tot, de moment puc pedalar, millor amb la de carretera per evitar sotracs. Genial! He sortit de la consulta més content que si m'hagués tocat la loteria. Com que l'espera per recuperar-me se m'està fent una muntanya, pujaré un bon port. Fa temps que vull anar a Vallter pedalant i no se m'acut millor moment que ara, serà un repte per a celebrar que la recuperació està propera. La ruta escollida, serà una que em ve molt de gust fer. Olot - Capsacosta - Vallter - Santigosa - Olot, uns 113 km, amb 4.500 metres de desnivell acumulat. No tinc cap altre pretensió que gaudir de pedalar, dels ind