UltraQuim

Cinc anys. Que a prop i, alhora, tan lluny queda el moment en què tot va canviar. El patiment no el puc —ni vull— oblidar, però no m’hi submergeixo. Em quedo amb tot el que he après al llarg d’aquest temps. Hi ha coses que ara he de fer amb limitacions físiques, d’altres que no puc fer de cap manera. Tot i això, encara busco la manera de fer-les, i també descobreixo un munt de noves possibilitats. Ara bé, el pitjor no són les limitacions, perquè, a la força, un s’adapta. El més dur és el coi de dolor. Per molt medicament que prengui, acaba fent-se sentir. Sovint, el que turmenta més és saber que, després d’un gest o moviment, apareixerà amb intensitat i es quedarà durant hores, dies o setmanes. I quan el dolor intens dura dies... ho canvia tot: l’humor, les ganes de fer coses, la percepció del que ens passa... tot. Després d’aquests anys, toca reinventar-se —com tantes vegades a la vida—, però aquesta vegada no per voluntat pròpia, sinó per necessitat. Abans de l’accident de trànsit m’...

Avui fa quatre anys que visc de regal. Dubto de moltes coses, però de què la vida que visc és de regal, n'estic ben segur. Des del dia de l'accident de trànsit, el 12 de juliol del 2020, en què vaig flirtejar amb la mort, que ho tinc molt clar. En aquest període hi ha hagut temps per a tot: Per a recuperar-me el màxim possible, gràcies al bon saber fer del personal mèdic. Per assumir les limitacions funcionals que són permanents i que el més probable és que empitjorin . Per tenir clar el que no puc fer. Per a recuperar algunes activitats, tot i que a molt més baixa intensitat. I, sobretot, per a trobar nous projectes i noves il·lusions que són el principal motor del dia a dia. Les dificultats i els entrebancs ajuden a créixer, tot i que cal distància sobre els mateixos per a poder veure-ho. Si pogués esborraria de la memòria els mals moments viscuts, i deixaria els aprenentatges que n'he extret. Els principals han estat sentir en pròpia pell la fragilitat de la ...

Dos anys, del fatídic accident de trànsit. Que ràpid, i que extremadament lent que passa el temps, a estones. Cal celebrar l'aniversari. No per recordar el dolor i el patiment viscut, tot i que és difícil d'oblidar. Ni per buscar compassió innecessària, ni despertar admiració supèrflua del món virtual. Per tenir ben present tot el que puc fer, més enllà de les consegüents limitacions que han quedat. Per recordar el miracle que és estar viu. Aprofitant el temps de regal, vivint intensament, gaudint de les petites coses de diari. Des de la sortida del sol, mentre il·lumina la mar, fins que es canvia per la lluna. Per idear projectes, esbojarrats, com no podria ser d'altra manera, que ja comencen a donar voltes pel cap. Per esprémer el dia a dia, com si s'hagués d'acabar el món i l'endemà, tornar-hi! Per ser conscient de com he millorat, lluny del que voldria. No per rendir-me, ni resignar-me a l'actual situació, sinó per estar agraït d'haver-hi pogut arrib...

Tal dia com avui fa un any, de l'inici d'un dels pitjors moments de la vida. Uns moments de molta por, i fragilitat. En què em vaig afrontar a una incertesa, que encara plana damunt meu. No per això han deixat d'haver-hi moments dolços. La tarda del 12 de juliol del 2020, un cotxe em va encalçar mentre estava parat en un semàfor en vermell, enviant-me uns quaranta metres més enllà. Afortunadament ho puc explicar, tot i que ha faltat poc perquè no fos així. El que passa en un segon, et canvia la vida. En aquell instant no ho sabia, encara no sé fins a quin punt, però unes quantes coses més, canviaran, la majoria per fi de bé. Hi ha qui em diu que anar amb moto és perillós, que aquest incident és un exemple. Quan la veritable temeritat és agafar un vehicle havent begut, com va fer el conductor que va provocar l'accident. Com a societat tendim a culpar les víctimes, en comptes de posar el focus en el botxí. Des de fa un any, va començar aquesta etapa vital, e...