08/05/21 Tres-cents dies. Crònica d'un accident de trànsit

Tres-cents dies fa del fatídic moment, en què un conductor begut, em va encalçar en un semàfor en el qual jo estava parat, perquè estava vermell. En números són prop de deu mesos, 162 sessions de rehabilitació assistides per un equip de fisioterapeutes, 49 visites amb diferents especialistes de la salut i 24 proves mèdiques.

Mentiria si digués que no n'estic fart. Tot i això intento agafar-m'ho amb filosofia i aprofitar el que puc fer, oblidant el que deixo de fer. Prefereixo gaudir de caminar una mica, que lamentar-me per no poder córrer.

La gran pregunta és quant em queda encara. Ningú en sap la resposta amb certesa. Ningú té la resposta, tot i que no em canso de plantejar-la. L'únic segur és que falten tres-cents dies menys, per estar recuperat. Per la meva part, faig tot el que possible per millorar.

Dedico totes les hores que són necessàries, per  a la recuperació. Assistint al centre de rehabilitació, fent electroestimulació a casa, exercicis, caminar i altres coses que estan a la meva mà. En la justa mesura, consensuada amb l'equip que porta la meva recuperació. Per la meva mentalitat, més que empènyer-me a fer coses, això ja em surt de dins, em calen pautes a seguir, límits fins on arribar, per no fer de més. Perquè fer de més, en aquest cas, és no avançar.

La incertesa de quan i fins a quin punt em recuperaré i el dolor, fan mala companyia. Cal esvair la ment, perquè vagi més enllà, sense generar expectatives que puguin generar frustracions, creant espais on estar bé en el moment present. Passo setmanes en què només hi ha dies dolents i dies més dolents. Afortunadament, que siguin dies dolents, no impedeix tenir estones bones.

 

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit