UltraQuim

Un full en blanc és una magnífica metàfora de la vida. Podem escriure el que volem, només el que nosaltres volem. Deixant volar la imaginació i abocant els pensaments al paper o en aquest cas en el teclat d'un ordinador. Espanta. Tenir un full en blanc davant espanta, moltes vegades no per no haver-hi res, sinó per tot el que pot acabar dient. Un sap del cert, que tard o d'hora l'omplirà, que anirà descobrint el contingut mentre escriu cada línia, mentre busca el mot per fer-se entendre. Fa por com tot el desconegut, i alhora aquest desconeixement és la millor motivació per seguir endavant. Omple. Tot i ser buit. Emplena d'esperança pel que vindrà, pels projectes que hi podem escriure i que ara ni tan sols  entreveiem. Omple de la certesa que cada dia és un capítol nou, en el llibre de la nostra vida. Cal deixar fluir el futur, alliberar-nos del passat, mentre vivim intensament el moment present. Reflexiona. El full reflexiona, juntament amb nosaltres. No e...

En un temps, en que sembla que cal explicar les penes i dir el que no som, ni tenim, per portar la contraria, dic: Sóc feliç No és que visqui en un món ideal, ni de color de rosa.  Sóc conscient i gaudeixo del que tinc. No visc de renta, em segueix sobrant mes al final del sou. Tinc la sort de treballar, tot i que m'agradaria fer-ho menys hores al dia. Sóc molt afortunat de tenir una feina que m'encanta, no vol dir que no hi hagi moments en que voldria engegar-ho tot a dida. Per desgracia no tinc al meu voltant, totes les persones que voldria. Si disfruto amb les que si hi són. No és que no tingui maldecaps, és que els intento encarar els problemes, prenen decisions i trencant-me poc el cap, un cop assumida una determinació. A nivell vital, faig les coses més m'omplen, les que, sota el meu criteri, valen la pena de debò, les que em fan bategar el cor ràpid. Faig reptes que em fan somiar despert, que al intentar-los em fan seguir imaginant i, sobretot, m'envolto de la...

Que se'm passa pel cap, quan faig un repte de llarga distància en solitari, és una pregunta que em fan sovint. Us explicaré en que ocupa majoritàriament el temps, el meu cap, quan no pensa. L'ocupo en sentir. En ser conscient de petites i intenses sensacions i emocions. El que m'encanta és la sincronia entre la respiració i el moviment, ja sigui de braços i/o cames, aquesta dolça melodia, escoltada durant hores, em transporta més enllà,  a un lloc molt llunyà i alhora molt aprop, a dins meu. Nedant, m'agrada notar com l'aigua llisca pel cos. Com la mà fa per uns instants sòlid el líquid i l'agafa per impulsar-me. Com m'acarona metre a metre, mentre avanço. Pedalant. És genial com el vent em refresca o em congela el somriure, com el manillar transmet el terreny a les meves mans. Em quedo embadalit escoltant la melodia de les rodes, ja sigui en el cruixir dels camins o en el fluir de l'asfalt. Corrent. Em concentro en volar, no per ràpid, donc...

Hi ha dies en que tot sembla ser dolent, per sort són molt pocs, però n'hi ha. Tot el que esperava que sortís d'una manera, surt d'una altre, totalment al revés. Sembla que els elements juguin contra meu. La tristor i la melangia es van apoderant de mi. El nus de la gola és cada cop més gran. Dies en que em canso de semblar fort i noto com la vida em pesa, com la càrrega del que tinc, té menys pes que el que trobo a faltar. Dies en que dibuixo el meu millor somriure, que pot dissimular com em sento davant dels altres, tot i que a mi mateix no em puc enganyar. El rellotge sembla que no avanci, les hores es tornen interminables; miro  constantment el rellotge, com si el temps passes més ràpid pel fet de mirar-lo. El pensament es torna temàtic, donant voltes i voltes allà mateix, sense voler-ne sortir. Finalment el dia deixa pas a la nit, on en la calma de la solitud, sense el ferotge xiuxiuejar de fons, només quedo jo. Decideixo fer bategar el cor ràpid, és igual com, neda...

Escriure és molt senzill, comunicar i dir coses, ja és més complicat. Hi ha dies que les paraules, s'amunteguen a les puntes dels dits, volent sortir amb impaciència, sense ordre ni concens, fent necessària una segona lectura pausada, per posar cada element a on li pertoca. Hi ha ocasions en que es fa el silenci, tot es torna blanc, el full de la pantalla de l'ordinador no avança, les mans estan quietes, la ment dóna voltes al que vol explicar i no acaba de trobar un bon inici. Fins que, els dits agafen l'iniciativa i comencen a escriure, el que el meu cap no sap trobar-hi la forma adecauda, acaba sortint de dins. Hi ha escrits, que surten d'un concepte, d'una idea que va voltant pel cap. Al intentar posar-ho per escrit, els mots es van posant en fila, sortint amb fluïdesa, com si sempre haguessin estat esperant a que les cridés, per emprendre el viatge de dins meu, fins al teclat, on és agafen vida. De vegades, els conceptes surten en el moment i el lloc menys e...

Les passions són un bon impuls per moure'ns en el complicat camí de la vida. Són el que ens fan bategar el cor més ràpid. Dia a dia, intento fer coses que m'apassionen, de les que em fan somiar despert, de les que m'omplen amb espurnes de felicitat, d'aquella que no n'ets conscient mentre ho fas i desprès t'adones que en aquells instants, no calia res més,  ho tenies tot. No m'agraden les persones insípides, sense passions, de les que van del sofà a la feina, que no tenen res que els ocupi la ment i acaben fent muntanyes de petites xorrades. No cal que el que apassiona als demés, sigui el mateix que a mi, ni que sigui de caire esportiu, em cauen bé les persones que al parlar de les seves coses desprenen il·lusió a cada poc, que els ulls se'ls tornen brillants i la boca se'ls emplena de paraules, mentre el pensament els vola. De passions n'hi ha en els diferents camps, en les relacions familiars i afectives, en la feina i en l'oci. La meva ...

Tenim tendència a etiquetar als altres amb poques paraules. Moltes vegades em pregunten que sóc. Esportista o aventurer  o nedador o ciclista o corredor o triatleta o caiaquista o amant de la muntanya o enamorat de la mar o un xic de tot o un poc de res. Acostumo a respondre que no sóc més que un "currante" que en el temps de lleure fa el que més m'omple. El que més m'agrada és la recerca de sensacions, de les autentiques, de les que costen de sentir, de les que cal tenir l'ànima despullada de perjudicis i el cor bategant amb força. Sensacions, algunes tant intenses que al recordar-les s'humitegen els ulls i la ment se'n va lluny, molt lluny. Per aconseguir el meu propòsit de cercar sensacions intenses, visc amb passió el que m'agrada, fent a temporades una cosa i després una altre, sense cap proporció més que les ganes i les oportunitats que tinc per fer-les. Per viure grans sensacions, no cal viatjar a llocs recondits, cal fer via cap al nostre in...

Comunicar no és parlar molt, és fer-se entendre. No es tracta d'inflar els escrits amb canterella ben sonant o amb detalls buits de contingut. Es tracta d'omplir-lo de significat. Per mi és una passió. La meva vida professional està, en part, vinculada a la comunicació, doncs explico un munt de vegades el mateix, de diferents maneres per fer arribar el mateix missatge a persones molt dispars. Donar contingut a un tema, no és escriure la gran parrafada, en ocasions transmet més un tuit de 140 caràcters, que un text de 3.000. No cal fer servir tecnicismes, ni complicitats del cercle més immediat, que entenen quatre. Sinó fer servir paraules planeres a l'abast de tothom. És necessari connectar. Amb la fredor d'una pantalla al davant, l'empatia ve per el que tenim pell ensota, el llenguatge comú que ens uneix a tots, les sensacions i les emocions que sentim. La complexitat i possibilitats de la comunicació són immenses. Hi ha qui diu frases o textos d'altres, cre...

Sempre m'he considerat un cercador de sensacions, el terreny en que les busco, és la llarga distància. No hi busco coses d'un altre món, ni res que no estigui dins meu, busco prendre consciència de les petites coses que faig i que m'envolten. Quan porto hores fent una activitat, tal i fa la que sigui, nedar, córrer, caminar, pedalar o palejar, hi ha un moment en que m'abstrec de mi mateix, els pensaments deixen pas a la consciència. Visc amb intensitat l'instant, com si es congelés el temps. Sentint com el cos llisca a l'aigua, com l'aire m'omple els pulmons, el sol a la pell, notant la immensitat de la muntanya sota els peus, experimentant com el cos agafa impuls, assaborint un got d'aigua com si fos el millor dels premis, degustant el dolç aroma de la sal o el perfum de la muntanya, connectant amb cada moviment. Curiosament, mai em centro en coses negatives, del tipus que em fa mal, una fricció o el cansament, mentre que el pensament de vegades ...

Sóc dels que penso que cal posar passió al que fem, al que ens agrada, al que ens fa viure, el que ens fa dibuixar un somriure sense cap motiu aparent pels demés. De passions en tinc varies, una és la d'escriure aquest bloc, que ho faig a cor obert, intentant transmetre les meves emocions i sensacions amb el que faig i principalment, la que em pot a mi mateix, és desafiar-me, sento passió per posar-me a prova. En aquests moments estic treballant en reptes grans, uns per aquest any, d'altres pel 2014 i inclús assentant bases pel que m'agradaria fer el 2015, són reptes dels que em fan sentir molt i molt petit. Sento veritable passió pel que faig, em fan bullir la sang, els problemes del dia a dia, els maldecaps de la feina, el complicat equilibri de la vida personal i social, tot plegat, sense deixar de ser important, passa a un segon terme. Fa temps que vaig canviar el tenir, pel sentir; el voler, pel poder; el no puc, per buscar la manera de fer-ho; el estic cans...

Apart dels que és més evident, com la satisfacció si s'ha aconseguit i la desil·lusió, si no ha estat possible, després d'un repte hi ha molt més. Hi ha aprenentatge,  mirant els encerts i buscant els errors, per millorar cara el proper. S'obren nous horitzons, al anar una mica més enllà del que creia possible ahir, fa que em plantegi de poder anar encara més lluny, en el dia de demà. Intento que el que he aconseguit no sigui un llast, no vull caure en vanagloriar-me massa, el meu pensament l'enfoco cara al proper objectiu, el que he fet ja forma part de la història,  de la meva particular història. A nivell 2.0, bloc, facebook, twitter, google+, tampoc m'agrada estar-ne parlant dies i dies, un cop fet i explicat, ja està, tan si assoleixo l'objectiu com si no, un cop desgranat i analitzat el repte, per mi ja s'ha acabat. L'endemà tinc l'eufòria, el cansament i els cruiximents, que fan que encara visqui en el dia anterior. Al cap de dos ...

És important la sinceritat de ca p endin s i també cap enfora. No m'agraden els que van de cracks per la vida, per això intento no ser-ho, recordo un  esportista en qui vaig compartir prova, em va dir almenys tres vegades que n'estava fart i que potser plegava, finalment acaba la prova i escriu literalment, no he pensat en abandonar en cap moment. Penso que admetre les debilitats, els dubtes, els moments dolents i  en el que ens equivoquem, ens ajuda a  créixer a nivell personal, d'aquesta manera, sent sincer cap enfora la resta de persones s'adonen que en el camí d'aconseguir coses difícils, hi ha moments de confus ió , però que no per això s'ha d'abandonar. Cap endintre, per saber fins on arriba cadascú o més ben dit, en els reptes en que fracasso, és senzill de  veure-hi les errades o les limitacions, els motius i els perques, la dificultat ve, en els que s'aconsegueixen, és veritat que et quedes amb la percepció global d' è xit i aix í ...

El secret per triomfar és creure en un mateix.  Quina frase més bonica, sembla extr e mad a ment difícil i complexe de dur a terme. En realitat només cal fer-ho, no donar-hi voltes i voltes, ni buscar excuses, ni pretextos de perquè no fer-ho, sinó realment començar a creure en un mateix.  En els reptes, hi ha moments difícils, en que toco fons i afloren mil dubtes, és quan em dic, a mi mateix que puc. Inclús quan la pregunta de si podré o no podré aconseguir-ho, em re sson a pel cap, fins arribar a ensordir els meus pensaments, em repeteixo, un i altre cop, amb les dents apretades la paraula si, un simple si, en veu baixa i de vegades amb ple crit.  Com totes les eines personals, cal treballar-les, no serveix de res voler una cosa, sinó fem res per aconseguir-ho. Costa fer el primer pas, aquest només depen d'un mateix, de la pròpia voluntat, un cop s'arrenca s'és imparable.  Al començar a fer coses de llarga de distància, vaig haver d'escoltar de tot, co...

Somiar és senzill, ho fem sense ni voler mentre dormim, però els millors somnis són els que podem imaginar desperts. Aquells que només de pensar-hi em porten lluny, molt lluny d'on em trobo, on s'aconsegueix anar més enllà d'un mateix, un lloc on sentir-me petit i d'aquesta manera poder veure que tot és possible, tenir mirada d'il·lusió i la certesa que trobarem la manera d'arribar a fer realitat qualsevol idea. El que és més complicat és dur-los a terme, el primer que cal, és la determinació de realment voler-ho fer, en més d'una ocasió escolto propostes fantàstiques i quan pregunto com ho faran, només tenen una lleugera idea, cal buscar, estudiar, indagar, concretar i planificar tots els detalls, preparar-se inclús pels imprevistos. En segon lloc cal compromís, el camí no és planer i cal apretar les dents en més d'una ocasió, sabent que quant més difícil és el somni, més a prop estem del fracàs, però no passa res si sabem que el veritable frac...

Tots tenim moments, dies i/o èpoques fosques, ningú se n'escapa. És tant fàcil i tant difícil de sortir-ne com mirar més enllà d'un mateix i de l'instant en que vivim. Quan tinc un moment fosc, que és més sovint del que voldria, ja sigui per una circumstància concreta o de vegades per una que no acabo d'entendre del tot ni jo mateix, hi ha moments en que tot s'ajunta, que tot el que pot passar dolent, passa de cop, com si fos la tempesta perfecta. En aquest moments, es quan trec profit de l'afició a la llarga distància i als reptes durs, recordo estones en que n'estava fins els nassos  en que estava amb la moral sota terra, amb les ganes gastades, cansat, amb la musculatura adolorida, fastiguejat, volent abandonar el suplici, pensant en tirar pel camí fàcil de deixar-ho estar i tornar cap a casa. Fent memòria d'aquestes situacions, en cada repte, n'hi acostuma a haver-ni més d'una, penso en com m'en vaig sortir:  persegui...

Ser un mateix i no deixar-se endur, ni en l'esport ni enlloc, no és tasca senzilla. No es tracta de ser millors que ningú, sinó ser coherent amb el nostre jo. Sense ni adonar-nos som dins d'inèrcies,  en les que de vegades no volem entrar i d'altres no sabem ben bé com sortir-ne. Al fer més d'una modalitat esportiva, m'adono que constantment em passa, és com pertànyer a diferents castes, no és només que la meva família d'aigua, vulgui nedar, nedar i nedar i que l'altre branca del llinatge, el de la llarga distància, vulgui fer quilòmetres, quilòmetres i quilòmetres, a més hi ha els demés parents que volen fer caiac, caminar i pedalar. És la manera com fer-ho.  Tinc la sort de que m'agraden varies modalitats, la desgracia de tenir el temps limitat i de no poder estar a mil llocs al mateix moment, cal triar i no sempre és fàcil, escollir una cosa, és renunciar-ne a una altre, independentment del faig o deixi de fer, vull disfrutar de ...

Les persones grises, pensen que els altres també han de ser com ells, estar espantats pel que no coneixen, tenir por a fer alguna cosa diferent d'una vida gris, al rol social que els toca, sempre preocupats per fer el que creuen que han de fer i el que se n'espera, no el que volen, volen semblar que són allò que els altres volen d'ells, al final acaben siguen el que volen semblar, grisos. Fa temps vaig decidir deixar de semblar res, no aparentar cap rol, no ser com ningú espera, ser jo i prou, fent el que m'agrada, el que em demana el cos per ser feliç.  Prefereixo ser l'últim dels que fan el que volen, que el número 1 en deixar-me portar. Ara tinc 38 anys, he aprés que no cal amagar ni les emocions, ni les sensacions, admetre les debilitats i les pors, no fa menys fort. Les persones grises, sempre tenen por del futur, potser el meu pugui canviar radicalment o no, tal i fa, el futur no és un lloc per tenir-hi por, és un lloc per tenir-hi il·lusions. Pensen ...

Hi ha un instant en que tot canvia, per començar a créixer, no en alçada, ni en edat, sinó a nivell interior, no saps quan, ni a on, ni el motiu que fa que passi tot plegat. El meu moment va ser un mati de divendres d'agost, concretament el 08/08/03, avui fa 9 anys. Em vaig llevar amb la mandra del descans de l'estiu, aquella que no vol deixar el llit, però la calor casi t'hi obliga. Se'm va ocórrer anar a la platja, a una caleta, de les que no tenen casi sorra, de les que són pedrots grans, que et pots estirar del tot en només un, de les que conserven la riquesa del fons marí i tenen l'essència de la Costa Brava. Al entrar al mar, per primer vegada sense banyador, a més d'alliberar el cos i gaudir de les sensacions de l'aigua salada, em va servir per expandir la ment. Al sortir de l'aigua,  vaig prendre una de les decisions més encertades de la meva vida, canviar tot el que no m'agradava de mi, pas a pas, sense deixar de ser jo, només volen créix...

Estar a la línia de sortida, d'una prova de llarga distància, ja es haver guanyat a la mandra, a la por del desconegut, haver superat els comentaris desmotivadors, anar cap a la incertesa deixant enrere la zona de confort en la que vivim. Arribar-hi és tot una odissea, un camí ple obstacles, trobar hores per entrenar, no sempre és fàcil, quan arriben les tirades llargues, encara es complica una mica més, difícil combinació entre vida laboral i familiar, els costos socials tenen el seu preu i el material que fem servir també, trobar l'element que ens sigui còmode, és un procés feixuc i difícil, que sembla que mai arribi del tot a bon port.  En aquest moment et sents en família, hi ha amics i companys, els que no coneixem però parlarem al llarg de la prova, els que et sona la seva cara d'altres aventures, persones molt diferents, units per una mateixa passió. Mentre arriba el tret de sortida, ja es pot diferenciar els forts dels dèbils, no perquè vagin a fer-ho més o men...

Les sensacions i emocions abans d'un gran repte, són diverses i contradictories. En els dies abans hi ha una gran barreja de moments àlgids i d'estones amb la moral per terra. A la que tinc una estona de tranquilitat, al pensar-hi, l'adrenalina es dispara, la sang corre a tota velocitat per les venes i aquestes s'inflen, oprimint els cos, que alhora vol sortir fora d'ell mateix, el pols va pujant, el cor parla a ple crit en el silenci, els nervis s'apoderen de mi, em sento la persona més forta, capaç de tot, sense límits, sense impossibles, sense pors, un únic pensament: fer-ho, sabent que serà dur i molt difícil, però convençut d'aconseguir-ho. A l'estona, em desinflo gradualment al respirar, em relaxo, tota la tensió, tots els crits, el mantra mental, dóna lloc a la pau, a una pau, d'aquelles que costa d'aconseguir, en que sóc conscient del meu propi jo, puc escoltar el bateg que em dóna vida, l'aire que entra i surt constantment de mi...