16-17/12/17 24 hores d'atletisme

Es una entrada musical, per llegir-la mentre sona la música del videoclip

Han estat 265 voltes en una pista d'atletisme,  cada volta és una petita part de l'historia del gran viatge interior que és aquest tipus de prova.

Un viatge que faig molt ben arropat, per l'organització que ens mimem al detall, des d'aquí la meva admiració a tots els que fan possible aquesta prova i a tots els familiars i amics, que recolzen als seus i alhora ens animen a tots, gràcies, moltes gràcies!

Alhora es una gran festa en que hi ha els familiars de la llarga distància, uns que conec fa anys i d'altres que coneixeré avui i que ja formaran part de la meva família per sempre. 

A les poques voltes, m'adono que contràriament al que pensava, no tinc el dia, el cap està al seu lloc, però el cos no dona el que hauria de donar, encara no porto ni set hores i tinc les cames de fusta, com quan acabes de pedalar i comencés a córrer, aquesta sensació m'acompanyarà fins el final, juntament amb la fred, el vent l'accentua, tinc fred i no me la trec de sobre en tota la nit, duc capes i més capes de roba tècnica i no hi ha manera. 

A la matinada es la part mes complicada de superar, es molt fàcil trencar-se i marxar cap a casa, de fet seria el mes raonable, penso un i un altre cop en abandonar i un i un altre cop, recordo que estic fent el que m'agrada i el compromís que vaig adquirir amb mi mateix el dia que vaig decidir venir, aquesta es la setena participació en les 24 hores en individual i se el que hi ha, no em puc enganyar, el que puc i he de fer és seguir fent voltes. 

Surt el sol i tot canvia, les ombres dels dubtes s'esvaeixen, la pista s'omple, sona música de nou pels altaveus i els familiars i amics tornen a ser-hi. 

A uns cinc minuts del final, sona l'última cançó, don't stop me now, de Queen, corro com si no hi hagués demà, les llàgrimes em netegen la mirada i desfoguen l'ànima, em sento un guanyador, m'he vençut a mi mateix, de fet en el moment d'aquest escric fa dos dies que es va acabar i només pensar-hi em cauen les llàgrimes, va ser tant dur, vaig tirar de molts recursos, no em vaig guardar res, si hagués hagut d'apostar ho hagués fet en contra meu. 

Abraço els companys de viatge, el millor que té la llarga distància, es que quan estem fets pols, és que som nosaltres mateixos, no hi ha cap filtre, surt el nostre veritable jo i en aquesta prova he conegut un munt de grans persones. 

Ho fet, per setena vegada he aconseguit les 24 hores d'ultrafons en pista, cada una d'elles ha costat lo seu, el proper any hi tornaré i el següent, i el... estic enganxat, no perquè busqui cap marca, és pel que hi visc i amb qui ho visc, superar-se és una droga, de la que no em penso desenganxar i no puc evitar de buscar-ne una dosis mes, una i altre vegada. 

Entrades relacionades: 

Repte pel 16-17/12/17 24 hores d'atletisme 

10/12/17 Menys d'una setmana per les 24 hores d'atletisme