Segueix-me a Instagram! Segueix-me a Facebook! Segueix-me a Twitter!

10/09/11 Travessia Golf de Roses. Roses - L'Escala

Feia més d'un any, que parlàvem amb amics de fer la travessia de Roses a L'Escala, quan, com fer-ho... i resulta que en Raul Lang i família, la munten des del 1.996. Ho vaig saber 6 dies abans, em vaig apuntar sense dubtar-ho, quan l'oportunitat de complir una il·lusió, et passa pel davant, s'ha d'agafar al vol.
Som 10 nedadors, uns quants són amics nedaddictes, l'Eli Sanz, en Pep Poch, en Jaume Adell, l'Andreu Esteve i jo mateix, 8 nens que la fan a relleus, 5 caiacs, una embarcació de la Creu Roja i una altra d'un particular que ens acompanyarà només una part.
Fem grups, amb en Jaume, que hem nedat junts en diverses ocasions, diguem de fer-ho a 3 km/h, ens adjudiquen caiac, amb un tercer nedador i un quart s'apunta, s'acorda el ritme de 3 km/h, serem el grup més lent.
El tercer i el quart del meu grup, no sé el perquè, no han entès això dels 3 km/h, van a un ritme superior, en Jaume els segueix el joc, li fan la goma, van més ràpid, és paren a esperar-lo, ells descansen i a la que arriba, a tirar de nou, el fan forçar la màquina, veig el tema, a la velocitat pactada ho puc aconseguir, si vaig a un ritme no adequat, sé que em trencaré, intento atrapar-los, però no puc, no sóc esprintador, em quedo despenjat.
El caiac, els segueix el ritme, em quedo sol, SOL!!!, falta poc per fer una hora, que és el temps que hem pactat, de fer la primera parada d'avituallament amb el grup, porto la meva boia, no és molt, però és millor que res, miro enrere, estic a uns 2,5 km del port, comencen a sortir vaixells, em poso nerviós, sóc optimista, penso que al fer la parada, em trobaran a faltar i vindran a per mi, sinó ho fan abans, em dono de marge fins a 1h30', si no giraré cua, no em jugaré la pell, el temps passa molt lent, les barques passen molt ràpides i massa a prop.
Estic nerviós i un poc angoixat, porto 1h10', el coll del neoprè m'incomode, el poso bé, les ulleres s'han entelat, les netejo amb els dits i error garrafal, acabo de pringar les ulleres de vaselina, em costa de veure els caiacs cap on van, hi ha un munt d'embarcacions, són quarts de deu d'un dissabte al matí i la gent va sortint a navegar, ja fa 1h20', veig un caiac doble, no sé si són de l'organització, nedo cap a ells, em veuen, parlem, són en Quim i l'Oscar, miro el crono, 1h24', he viscut uns 35 minuts angoixants, m'ha semblat una eternitat.
Vaig nedant, em guien de fabula, el caiac que esperava, el guia del meu grup ve, menjo, bec i se'n va, al cap d'una horeta l'embarcació de la Creu roja, em porto el meu avituallament personal, que estava en aquest caiac. Segueixo amb en Quim i l'Oscar, quina sort.
Ara nedo a un bon ritme, sense pausa, ben guiat, el mar molt pla, però amb corrents que em porten cap a fora el golf, he de corregir constantment el meu rumb, però és el de menys, al cap d'una bona estona, no sé quan, m'adono que tinc aigua a les ulleres, als dos ulls, és salada, però no és de la mar, són llàgrimes que alliberen la tensió viscuda, em va molt bé, per fer punt i apart i realment començar a gaudir de la travessia, d'aquesta gran travessia.
Per molt que miro endavant, no es veu L'Escala, hi ha calitja que ho impedeix, motiu que fa fer més metres, inclús pel caiac, és difícil guiar-se en aquestes condicions.
Porto 3h30', paro a menjar, faig un gir de 360 graus, quina passada, estic al mig del no res i en realitat, en el centre del tot, la mar, còmode, feliç, tranquil, en pau, en bona companyia, sóc una persona molt afortunada per poder viure aquest instant.
Segueixo nedant, els temps passa volant, el cos respon millor inclús del que m'esperava, tinc la certesa que ho aconseguiré, disfruto, em deixo portar, veig L'Escala, quina alegria, és lluny, però la puc veure.
No queda res, menys d'una hora i ja hi seré, em sento un triomfador, començo a veure meduses i més meduses, a dotzenes, passen per sota meu, poques floten a la meva alçada, quin espectacle més dantesc, bonic i preocupant, només una petita picada al canell, inconvenients de l'ofici de nedador d'aigües obertes, s'acosta companyia, el Jaume, que també ha quedat tirat sense caiac i sense els altres dos integrants del grup de sortida, al final l'han fos, per voler seguir el seu ritme, nedem junts, de seguida m'adono que està fet pols, si mantinc el meu ritme, el deixaré enrere, afluixo una mica, em poso al costat i l'estiro una mica.
Arribada, 5h51', diria que he nedat uns 18 km, els del caiac, també ho pensen, vers els 16.500 metres que hi ha en línia recta, pels corrents i la poca visibilitat.
Decideixo tenir la festa en pau i no faig cap comentari als companys de grup que amb la seva actitud m'han posat en perill, vull gaudir del que he aconseguit i del dinar, amb la màgnifica organització, que d'una manera totalment altruista, han aconseguit que quan vegi un mapa de Catalunya o del món, al trobar el golf de Roses, el miri amb uns altres ulls.
L'organització ha estat un 11 sobre 10, des de en Raul Lang per muntar-ho i coordinar-ho tot, amb l'ajuda imprescindible de la seva dona, la Maite Machado, tot el grup de voluntaris i familiars, dels que destaco en Quim i l'Oscar, per guiar-me tant bé i fer que gaudis d'una travessia única, moltes gràcies amics.

Entrades relacionades:
08/09/11 Proper repte, 10 i 11/09/11, 2 dies, 2 travessies, 22.200 metres de mar per endavant.

Comentaris