09/06/13 Zoot Open Water Begur. Crònica personal

A tots els que ens agrada nedar, una travessia al mar, és una festa, una gran festa, en que canviem la monotonia de la piscina, per anar amb les mans buides a rebre el que les aigües obertes ens ofereixen, on retrobem els amics que sentim passió per fluir. Nedar en les aigües de Begur, ha estat una celebració i un premi pels sentits.
He nedat, tota la travessia, juntament amb la Mireia, compartim un somni, d'aquells que fa molta il·lusió i canguelis, al mateix moment, fer nedant els 22.300 metres que separen les Illes Formigues de les Illes Medes, en una mica menys de dues setmanes ja hi serem.
Fins al Cap de Begur, la mar tenia moltes ganes de jugar i hem jugat amb ella, fent-li pessigolles amb les nostres braçades, les onades no paraven, nosaltres ens hem entossudit més que ella, creuar el Cap de Begur, a ritme d'onades, ha estat genial, pura diversió, la mar estava prou moguda per gaudir-ne i no prou per tornar-se complicat fer camí.
Resseguir aquest tram de costa tan especial, ha estat una experiència per recordar. Veure, a vista de peix, les seves parets caure dins el gran blau, amb l'aigua ondulada, amb la serenor encisadora que dóna veure bancs de peixos, tot avançant braçada a braçada.
A l'últim avituallament, he escoltat un nedador que deia que se li estava fent llarga, ho entenc, però no puc estar més en contra. Jo en volia cinc minuts més, d'aquells que si els tens, després en vols cinc més, com quan al matí estic en un moment dolç al llit, en que somni i consciència es barregen i no vull despertar.
Dins la mar, em trobo terriblement còmode, el neoprè sobra per gaudir sensacions, tot i això no m'impedeix de disfrutar, de notar la densitat de l'aigua a cada braçada, d'aixecar la vista i contemplar l'espectacle, sentint-me una petita gota dins l'immensitat de sa mar. 
Una travessia és molt més que nedar, més que intentar anar més ràpids, més inclús que el mar que tant ens estimem, és compartir, compartir il·lusions, projectes, riures, temors, on millor sabem fer-ho la família d'aigua, on passen part dels grans moments de la vida, al voltant d'una taula. On deixa d'importar en quin lloc hagis arribat, l'important és estar a la propera línia  de sortida.
Entrades relacionades: 

2 comentaris :

Vellmarí ha dit...

Hola company, Fa masses dies que no ens veiem, sort en tenim de la xarxa, no vaig venir a la travessa però espero veure't a la transfronterera, encara que ara segur que estaràs molt més endevant que la meva posició.
Una abraçada

Ultraquim ha dit...

Tens tota la raó del Món Eduard. A la transfronterera, o com diria algú que conec, la Costa Marenda, no hi puc faltar no pateixis sinó ens trobem al mar, sempre en podem trobar a terra.
Una abraçada