Segueix-me a Instagram! Segueix-me a Facebook! Segueix-me a Twitter!

15-16/06/13 Ultra Trail Emmona. Crònica

L'Emmona és molt més que una simple carrera, és un punt de trobada, un nexe d'unió, entre persones molt diferents per fora i igual d'apassionats per la muntanya per dins. Des d'una organització d'11 sobre 10, que es desviu per tots els detalls, fent que nosaltres, només haguem de preocupar-nos de fer els 106 quilòmetres i un munt d'imprescindibles voluntaris, 250, que són un dels grans actius de l'Emmona.
Comencem enfilant el Puig Estela, que ens fa esbufegar amb la seves rampes, un cop dalt baixem pel dret i assentat, el terreny és camp a través i amb l`herba que patina, acabo  al terra, més vegades de les que voldria.
Baixem a Pardines i enfilem, cap al Coll de Tres Pics, imatges de vida, de pura alta muntanya en 360 graus. Aquí el recorregut, canvia envers altres anys, per la neu acumulada i tenim l'ocasió de descobrir el camí que ens porta a la Central Daió, per pujar cap a Núria, la Magda i el Quico, fent de voluntaris, fa il·lusió trobar gent de casa.
Aquí comença el meu propi calvari, fa molta calor i humitat, mica en mica, em vaig sentint buit, amb el cap flotant i marejat, de cop i volta, no puc amb l'ànima, la pujada mai acaba, només al arribar al santuari, visita al serveis mèdics. És confirma el meu temor, tinc febre, merda!!! la tensió pels núvols, em proposen una evacuació amb el Camallera, en aquest moment, el meu món s'ensorra, vull continuar, sé que és el motiu perfecte per abandonar sense remordiment, no puc, no ho puc fer sense lluitar l'última carta. Seguiré les pautes del metge, medicació, menjo bé, m'hidrato a consciència, em dono una mica més de temps del compte per refer-me una mica.
Iniciem la marxa, em sento fatal, com si portés un vestit de plom posat, hi ha 13 km per endavant fins el proper control, decideixo fer 3 quilòmetres, sinó milloro una mica, giro cua i cap a casa, no es tracta d'acabar a qualsevol preu, em sento una mica més bé, a partir d'aquest moment, el meu objectiu no és fer l'Emmona, es tracta de a cada punt de control/avituallament, decidir si continuu o no.
En un control trobo a la Dolors Puig, l'alegria de les muntanyes, que juntament amb més amics, ens donen ànims, tot fent gresca i ens fan sentir en una gran festa. Arriba la nit, al mateix moment que nosaltres a Planoles, m'ha tornat les ganes de riure, senyal inequívoc que estic millor, enfilem la pujada sense fi, que ens porta a La Covil, per veure despertar el dia Ribes de Freser, surt el sol i ataquem el Taga.
Al poc de l'inici de la pujada, torna la febre, amb menys intensitat que el dia anterior, la pujada se'm fa eterna, vull avançar i casi no puc, vaig lent i patós, arribem a Coll de Jou, molt més aviat que l'any anterior, doncs el recorregut menys tècnic d'aquesta edició, permet anar més ràpid, toca anar a buscar la xemeneia de Sant Amand, lloc on va passar la primera Emmona del 2010, és dret que és mala cosa, el cansament passa factura, així que en ocasions, cul a terra i anar fent.
Els amics de la Peçallarga, ens venen a trobar, fa molta il·lusió, poder compartir passos amb els amics, el tram final, és dur, la calor és forta, el recorregut  sembla que no pari de donar voltes allà mateix i les ganes d'acabar són grans.
Arribada a Sant Joan les Abadesses, l'organització i els voluntaris, ens fan sentir a casa, ens mimem, compartim vivències, estic fos, fos, espero a que arribin els amics, que també participen en aquesta aventura, la Carme, la Magali i el Pere, un autèntic luxe poder viure la seva victòria, sobre la dura batalla que és l'Emmona.
Sense ànim de ser superb, ni sense iaia, em sento especialment orgullós de mi. Tenia motius per deixar-ho córrer. Però fins i tot en moments en que no hi acabava de ser del tot, en que no podia dibuixar un somriure i les ganes de plorar volien aflorar, he sabut trobar motius per seguir lluitant. Ha sortit bé, ha faltat un xic de res per deixar-ho i si després d'intentar-ho, hagués abandonat, em sentiria igualment orgullós.
 
Han estat 32 hores i 49 minuts caminant, compartides amb l'amic Lluís Tuneu i amb el suport incondicional de la Matilde, la Carme i en Lluís. Moltes gràcies a tots amb els qui he compartit aquest petit somni, en forma de repte.

Comentaris

  1. L'enhorabona Quim! El teu relat és l'exemple de superació que caracteritza a corredors com tu. No és uma més al teu currículum, al teu currículum es pot veure, ojo, finisher Emmona!!! Felicitats a tú i als teus companys. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Quim, tienes una fuerza increíble, física y de coco, te admiro, pero corre con cabeza, tio, queremos leer muchísimas crónicas más, tú lo has dicho si no hubieses acabado, no tienes que demostrar nada a nadie. Ya estás recuperado espero. Abrazos.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies Fran, la veritat és que l'Emmona té quelcom d'especial que la fa màgida, l'entorn, la gent, estic amb agulletes i ja penso en tornar-hi el proper any.
    Moltes gràcies Ramon, tens raó, s'ha de córrer amb el cor calent i el cap fred, ja estic pensant en la propera, que és d'aquí res.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies per comentar!