20/10/12 100 km de Terrassa. Crònica

Saber objectivament,  que no aconseguiré fer els 100 km, que no puc córrer, només caminar, que m'he de retirar abans la lesió no s'agreugi  és tota una llosa a dur durant tota la prova, el repte ha estat assumir que havia d'abandonar, més que fer quilòmetres.
Només som 17 participants en la prova, després s'ajuntaran els que fan 50 km, tenim 15 hores per fer 250 voltes de 400 a la pista d'atletisme de Can Jofresa de Terrassa.
El meu primer objectiu és fer els 10 km, del repte No Puc Parar, després vaig a buscar la mitja marató, les 5 hores, la marató, les 8 hores, els 50 km, com si fos una cursa normal, però no és el cas, inclús penso que com que no puc fer els 100 km, dintre el temps estipulat, al dur el gps al canell, puc seguir per fora l'estadi fins a completar la distància que tant m'agrada, 100 km.
El dolor de la contusió, el noto al respirar amb profunditat, al tossir i en segons quins moviments, sobretot en els d'impacte, per això no puc córrer, tot i que les ganes al veure els companys de família de llarg recorregut, hi són ben presents. El mal va pujant d'intensitat, em tinc que retirar just abans de tenir fort dolor, sinó l'hauré pifiada. Decideixo deixar-ho, al cap d'una estona, quan dugui 10 hores, durant la volta següent a la decisió, m'adono que no, que ho he deixar ja i és el que faig, no cal allargar l'agonia.
He estat en moviment 9h43', segons distància oficial 55,600 km.
Durant aquestes hores hi ha hagut moments meravellosos  com disfrutar de l'excel·lent organització i voluntaris, compartir conversa amb aquesta petita i gran família de llarg recorregut, retrobar als amics com en Xabi Salillas i el Manolo Garcia, preparar nous projectes amb ells, tenir noves idees, gaudir de visites d'amics, com en Toni Vázquez, rècord del món en 12 hores pista, en la modalitat de Nordic Walking, l'Ingrid Servais i Miquel Angel Padilla, amics nedadors i integrants de la meva família d'aigua. Veure com la resta de participants ho va aconseguint és una satisfacció.
També hi ha estones tristes, l'alegria de veure en Robert Mayoral, de nou a la carrera, és va esvair en quan ho va haver d'abandonar per complicacions en el ronyó, la Rebbeca Walker, que després de lluitar, lluitar i lluitar ho va haver de deixar per problemes a l'esquena.
Tinc una sensació agredolça, agre per deixar una cosa a mitges, no m'agrada deixar incomplets ni els entrenaments, dolça per les estones compartides en les 139 voltes, per haver estat capaç de parar i sobretot per aprendre una mica més de mi mateix.

Entrades relacionades:

3 comentaris :

ultraparis.blogspot.com ha dit...

a veure si et recuperes aviat! ànims!

per cert, he vist que tens una fotos dels 100km de terrassa del 2012, en tens més, o saps on trobar-les? gràcies!

Ultraquim ha dit...

Moltes gràcies Paris.
La foto que he penjat, la vaig fer amb el mobil, mentre caminava, la veritat és que no en vaig fer més, el que si hi havia es en Joan Masachs, que duia càmara i n'anava fent.
Salutacions

ultraparis.blogspot.com ha dit...

gràcies nano! en joan ja me n'ha enviat alguna, perfecte! ens veiem ben aviat al 100%! força!