31/08/13 Ultramarató de l'Ebre. Crònica des del caiac

Viure el repte d'un amic, és tota una experiència, ser-ne, una petita,  part és gran un orgull.
L'amic Sergi Manero, s'havia proposat de nedar els 30.830 metres de l'Ultramarató de l'Ebre, en que cal dur un caiac acompanyant per fer les tasques d'avituallament i ser la primera línia de suport, si calgués. D'aquesta manera vaig poder viure tot l'ambient d'una gran prova, des de la reunió informativa, els preparatius de material, les converses amb els amics i acabar de preparar l'estratègia. 
Distribueixo el material en el caiac, de la manera més pràctica dintre el poc espai que tinc. El caiac és autobuidable, només entrar al riu, entre el meu pes, juntament amb el menjar i la beguda, fa que vagi amb bastant aigua dins, quedant amb el cul i la part baixa de l'esquena en remull tota la prova.
Al cap de pocs minuts ja arriba en Sergi i comença la meva aportació al seu repte. Li proporciono l'avituallament que havíem quedat, en la pauta horària definida, afegint o treien alguna cosa, en funció del que em va dient.
En el tram inicial, de corrent no n'hi ha massa, vaig patint amb el temps del primer tall, que finalment passa de sobres. Segueix nedant, la poca corrent es transforma en gens de corrent, des del caiac tinc la impressió que estic en una piscina. En Sergi, va aguantant una bona cadència de braços.
Estic per ajudar, alhora intento animar amb els meus comentaris, relacionats amb el que està fent, perquè no perdi la concentració i positius o de temes vinculats per evadir una mica la ment. 
Quant porto 4 hores, realment n'estic una mica fins el capdamunt del caiac, entre el que tinc en remull, el poc moviment que hi tinc de cames, la part baixa de l'esquena que fa mal i la calor que estic passant, donen ganes de tirar-me a l'aigua i posar-me a nedar.
En Sergi segueix avançant cap al seu objectiu, faig fotos i li vaig actualitzant el seu facebook. Arribem al segon tall, que passa amb prop de duess hores de temps, aconseguir-ho és molt a l'abast, cal mantenir el cap fred i el cor calent, entra una mica de vent en contra que fa una mica la guitza. 
En el moment en que es veu l'arc d'arribada, l'alegria es desferma, com que no li cal guardar res, puja el ritme  i aconsegueix arribar en menys de 7 hores, uauu!!!
Després trobada amb els amics, felicitacions als nedadors, comentem la jugada. Marxa el penúltim autocar, decidim quedar-nos a esperar a l'amic Luis Carlos Aguayo, que tot i que l'organització decideix treure'l de l'aigua per tema temps, ens demostra a tots, que els grans campions no sempre són els que arriben al final.

Entrada relacionada: