14/07/12 Isostar Desert Marathon. Crònica

La calor és  suportable, per l'aire que circula, que alhora t'ajuda a deshidratar-te amb més facilitat,  no es nota la suor, tot i que la roba va quedant blanca per les sals minerals i en el moment que no bufa o estic parat, noto com el sol  crema la pell.
A la sortida estic estranyament tranquil, porto els deures fets. La meva estratègia, és córrer el que pugui, per passar els primers temps de tall amb marge suficient,  corrent en el pla i a les baixades, caminant a les pujades i si duc 15' corrent, em poso a caminar, mínim 10' abans de tornar-hi.
Només començar, em despisto, al anar per pista, no busco senyals, penso que ja hi seran a les bifurcacions, però no, és camp a través, com molts trams de la cursa.
Fins al km 25, vaig acompanyat d'un o altre, a partir d'aquí comença la meva part en solitari, per anar al meu ritme, adaptant-me a com em vaig sentint, aprofito al màxim les hores de dia, al fosquejar arribo al quart control, km 53, sopo i a seguir, amb molta precaució, ens han avisat que hi ha un part on s'ha perdut molta gent, així que corro molt poc i vaig molt pendent, per sort no em despisto.
Són prop de les tres de la matinada, hi ha doble marcatge, senyals pintades sobre pedres de color taronja clar, que costen molt de veure i marques amb pintura reflectant, que es veuen de fàbula un cop s'il·luminen, però en alguns trams estan més distanciades del que haurien d'estar, porto el frontal a tota potència, he canviat les piles fa poca estona i amb 140 lúmens no veig la següent senyal, busco en totes direccions, tornant al punt de partida, un i un altre cop, potser és la son i el cansament que no em deixen veure clar, busco amb el cap tant enganxat a terra, que perdo la referència de punt de partida, penso cap problema, tinc la traça del gps, sembla un gargot d'un nen petit, faig un gir de 360º, tot és camp, no tinc ni idea d'on està la pista que he sortit, uns 300 metres abans del punt critic, camino fent voltes casi 4 km buscant una senyal, merda, m'he perdut.
Camino fins trobar un camí, truco a l'organització perquè em vinguin a buscar, els dono les coordenades del gps, fa vent, estic trist, tinc fred, només penso en si em deixaran seguir o no, intento ser positiu, mentre camino amunt i avall per entrar en temperatura, en el moment que arriba el vehicle, trobo el camí, ostres, els demano de poder seguir, consulten amb el director de cursa i em diu que si, a fi de comptes m'he perdut i he trobat de nou el camí, he perdut prop de 2 hores.
A la que enfilo camí, trobo la Dolo, coneguda de moltes curses de muntanya, m'ajunto a ella per fer l'última hora de nit, compartit és una mica més senzill, es fa clar, segueixo el meu camí en solitari.
Només queden 21 km, estic baix de moral, tota la meva actitud positiva i força interior, l'he fet servir per controlar l'angoixa durant l'estona que he estat perdut, em noto bastant buit, però amb forces per acabar, camino lent, la calor es nota més quan no has dormit, no puc dir que no pensi en abandonar, seria mentida, n'estic fins al capdamunt, el paisatge és molt igual, tinc la impressió d'haver passat per cada camí 10 vegades, de que tota l'estona estic allà mateix, és un déjà vu constant, calculava fer unes 22/23 hores, porto menjar per 24, això vol dir que he d'estirar una mica les ingestes, per tenir-ne per 25 hores. El tram final, ha estat un lluita constant amb mi mateix, em venen a veure els vells fantasmes de sempre, aquí és quan recordo moments en que ho he passat malament i com me'n vaig sortir, penso en els ànims i el suport de la gent que em recolza per anar endavant, sempre endavant!!! A 100 metres de l'arribada, hi ha qui espera els primers de la prova més curta, m'animen i em diuen, per què no arribes corrent, doncs som-hi!

Han estat 24h23'01", a la classificació, hi ha 2 hores més,  m'han penalitzat, surten 121,1 km segons el meu gps, tot i que la prova era oficialment de 114 km.

Entrades relacionades:

7 comentaris :

Toni Colomo Cruz ha dit...

Quim, em trec el barret i m'agenollo davant teu. No se com t'ho fas però ho admiro moltíssim.

UNA ABRAÇADA

Ruben ha dit...

Bueno tot va acabar amb final feliç!! enhorabona quim!!!

Ultraquim ha dit...

Moltes gràcies amics. Ja he pres nota dels errors i de possibles protocols d'actuació en aquests casos, de tot el viscut bo o dolent sempre s'apren a anar endavant, sempre endavant!

lluis ha dit...

hola Quim primer de tot felicitar-te,són reptes molt dificils a tots els nivells,tant fisics com mentals.Hem sap greu el que et va passar,les teves cróniques són alegres i molt positives i en aquesta és nota un punt de tristor (potser m' equivoco)per tot el que va passar.Només felicitar-te de nou i sempre endavat!!!!! ah i encare que paris tu escriu que a qui tens fidel seguidor!!!! una abraçada

Ultraquim ha dit...

Moltes gràcies Lluís,, més que tristor, hi ha angoixa i una mica de decepció, no tot són flors i violes, tinc el compromís interior d'explicar la veritat, sense floritures, hi ha qui en un cas semblant, explicaria que es va perdre, que cap problema i que és un super matxo, jo no sóc així, ho vaig passar malament i ho explico.
Evidenment que hi va haver moments molts divertits, de fer el tonto, de riure, en les cròniques, intento explicar el més destacat, el mateix que explicaria a un amic cara a cara, si expliques totes les vivencies de les 24 hores, seria molt llarg i un pal.
Intento que un escrit sigui com una gota de perfum, que dugui l'esència, no tota la flor.
No pateixis, que pari una mica, no vol dir que se m'acabi el rotllo.
Una abraçada

bussejant ha dit...

Congratulations! Maybe jo pogui fer algun dia una cosa com aquestes, encara que potser sigui en un altre país, o món... o en el meu insconscient! jeje. Alemnys tu a en el món real ja tens el repte anotat!

Ultraquim ha dit...

Moltes gràcies Josep, tot es voler-ho, si vols fer un repte, només fa falta això voler, voler aceptar les hores d'entrenament, aceptar el dolç patir i l'amarg, voler-ho fins al final sense defallir. Si realment vols, ho fas.