03/02/19 Nedar a pell a l'hivern, tot un repte

Tot i que nedo a pell, tot l'any, des del novembre del 2011, cada vegada abans de nedar, quan preparo la bossa amb el necessari per anar cap a la platja, sento el pessigolleig a l'estómac, tinc dubtes de com respondrà el cos i el cap en aquesta ocasió. Nedar a l'hivern a pell, fa que cada nedada sigui un repte.  
Un cop davant el gran blau, mentre observo si la mar dona permís per entrar-hi, els dubtes es transformen en el bategar ràpid del cor, com un nen petit, quan veu l'autocar en el que ha de pujar per anar d'excursió. I alhora tinc un sentiment contradictori, tinc mandra, escolto la veueta interior que diu, que amb lo calentó que estaria fent una altre cosa, qui em mana anar a sentir la fredor de l'aigua, per sort, escoltar l'escolto, però de cas no n'hi faig gens.
Just en el moment en que estic en banyador i descalç, camí cap a l'aigua, són pocs metres i es fan llargs com si passessin a càmera lenta, noto la fredor de la temperatura ambient a la pell i juntament amb els peus en contacte amb la sorra, fan que el cos es refredi ràpidament. Toca entrar dins l'aigua.
Un cop començo les primeres passes dins la badia per endinsar-me mar enllà, noto la frescor de l'aigua i segons em digui el cos, entro més progressivament o més de cop. El que sempre, sempre em passa és que en els primers instants la trobo molt freda, cos i ment tarden entre trenta segons i tres minuts en adaptar-se a l'entorn i trobar-se còmode enmig de la fredor, que dona vida.
A partir d'aquí tot és gaudir. Sé que els primers quaranta minuts, aproximadament, si tot a bé, no he de patir, amb el bagatge i l'aclimatació que duc, em sento còmode. Després, és quan costa, cada minut molt més que l'anterior, és exponencial, fins que arriba, el que em podríem anomenar el moment crític, en que es converteix en una lluita mental, entre jo i la fred, en que la fred sempre, sempre guanyarà la partida, el meu repte es esgarrapar temps, per aconseguir treure-li algun minut.
Una vegada surto de l'aigua, cal vestir-se sense perdre un instant, per començar a recuperar temperatura quan abans. Tinc un pensament recurrent al finalitzar, de que podria haver-hi estat uns minuts més, però, per minimitzar els riscos d'una hipotèrmia, és millor que sigui així, que no estar a l'aigua pensant que hi hauria d'haver estat algun minut menys.
Cada incursió a pell, en aigües fredes, és com entrar dins una bombolla, en que el món deixa de girar, per donar pas a sentir intensament, emocions i sensacions pell endins, vivint el veritablement important, l'aquí i l'ara.