13/03/21 Vuit mesos i un dia. Crònica d'un accident de trànsit
Vuit mesos i un dia, han passat des del dia de l'accident, que ràpid i alhora que extremadament lent que passa el temps.
El pitjor no és que el dia d'avui sigui igual que el d'ahir, el terrible és que sigui igual que demà. Hi ha una frase de Paulo Coelho que diu: Si creus que l'aventura és perillosa, prova la rutina, és mortal! No hi puc estar més d'acord.
La rutina es fa molt pesada. No perquè no en tingués en el meu dia a dia abans de l'accident. Si no perquè abans la podia trencar, buscant reptes que em fessin viure intensament el cap de setmana, i em permetessin somiar despert de dilluns a divendres.
No oblido que soc molt afortunat, en el fons no tinc res que no es curi, ni que a priori, em tregui qualitat de vida en el futur. Tot i ser conscient d'aquest fet, no puc evitar, a estones, estar enfadat. Estic emprenyat perquè em noto que estic emprenyat i no m'agrada. La incertesa és una mala companya de viatge. El dolor no hi ajuda gens, porta uns dies fent-me saber, a tota hora, que està aquí.
Dolor que es manifesta de diferents maneres. El de més mal portar, en forma de pressió contínua al pit. Els dies que canvia el temps, són especialment complicats. Mal a la cama esquerra, tot i que aquest és bo, fa dues setmanes que he deixat una de les dues crosses i l'enfortiment de la cama, passa irremeiablement pel dolor. I el que mentalment més desgasta, el dolor de l'espatlla dreta, no puc fer-hi tota l'amplitud de moviments habitual.
Hi ha mareig. Una sensació que no marxa i s'accentua en anar passant les hores. Quan més avança el dia, més en tinc. És desagradable, sembla que hagi de buidar l'estómac d'un moment a l'altre, tot i que no ha passat cap vegada. Em pren les ganes de menjar.
La barreja de dolor i mareig, acompanyat per la incertesa, dona una mala combinació. Tinc la sort que no m'avorreixo gens, sempre tinc coses a fer. Alguna cosa per llegir i per aprendre, per calmar la set de la curiositat. Mantenir la ment ocupada és una bona manera per no pensar-hi. El malestar, quan s'allarga en el temps, es torna tortuós i angoixant.
Hi ha nits que es fan llagues, eternes, mirant el rellotge, hores i més hores, fins que la son m'atrapa. Últimament estic despert fins més enllà de les dues, arribant a les quatre de la matinada. Tot i que per no trencar el cicle del son, em llevo d'hora. Per no entrar en la roda viciosa de m'adormo tard, em llevo tard i com que em llevo tard, vaig a dormir tard.
Han passat dos-cents quaranta-quatre dies, vuit mesos i un dia. No sé quan em queda, per tornar a estar a zero. No pot quedar molt, per tornar a començar. Tinc ganes d'arrencar i treballar per tornar a estar, físicament, com estava el matí del 12 de juliol, dia de l'accident.
Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!