30/10/20 Pipí taronja. Crònica d'un accident de trànsit

Des que vaig poder fer pipí a l'hospital, és a dir, des que em van treure la sonda.  Ha sortit el primer pipí del dia, de color taronja i amb mala olor, però sense dolor. No és un taronja estrident, és, per associar-ho amb un líquid, el resultat d'afegir un sobre de Tang a l'aigua.
Abans de donar-me l'alta, van fer una analítica. Van considerar que era una alteració que tant es podia deure al sondatge, com a una infecció incipient. Em prescriuen una setmana d'antibiòtics i cap a casa. Passa la setmana, i tot segueix igual.
Es descarta el medicament que estic prenent. Es fa una recerca en l'història clínica, per acabar excloent els tractaments que vaig rebre a l'hospital.
Toca fer diferents analítiques d'orina: Des de un urocultiu convencional, que no aporta llum sobre el cas. Una de molesta i sobretot dolorosa, per descartar malalties de transmissió sexual. Fent servir un escovilló, que és un raspall petit, de forma cilíndrica, amb un mànec llarg, amb una bola de cotó fixada a l'extrem com els bastonets per les orelles, i que ja podeu imaginar on s'ha d'introduir. Que va donar negatiu. Una altra per comprovar que no hi hagués sang. Fent pipí al lavabo de casa i que, acte seguit, la infermera, que feia cures domiciliaries, va analitzar, sense trobar-hi cap resta. Inclús una analítica "exprés". Fan l'analítica en el laboratori, en els minuts següents d'haver fet el pipí. Tampoc troben res. Entre la sol·licitud, fer-la i el resultat de les proves, passa la resta del mes de juliol, tot l'agost i el setembre.
A principis d'octubre, es programa un anàlisis de sang, buscant marcadors renals i hepàtics, i d'orina de nou, per si ha canviat quelcom. Degut a la saturació del sistema sanitari, per la Covid-19. Es demana la prova el dia 1 d'octubre i el resultats els tinc el 30, passant gairebé un mes.
Per sort no és greu. Tinc el fetge inflamat per la patacada de l'accident. El bo, és que comprovant anàlisis de sang fetes durant l'hospitalització, es pot observar que va en regressió, i que en qüestió de pocs mesos, farà net. El tractament, és cuidar-me, hidratació i bons aliments, sense cap medicació especifica.
Afortunadament no és res. L'única part dolenta és l'angoixa de no saber. Haver d'insistir i insistir, fins fer-te pesat, haver de parlar amb i un altre metge, per a que et facin cas. Anar passant dies, sense respostes. Des que ho vaig dir per primera vegada i el diagnòstic definitiu, han passat 104 dies, tres mesos i mig. No és una critica a l'excel·lent personal sanitari que tenim en aquest país, si a qui no els dota de prou recursos, per a poder fer la seva feina.

 

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit