20/10/20 Cent dies després de l'ensurt. Crònica d'un accident de trànsit

Cent dies fa, que vaig tenir l'accident. Que ràpid i que lent que passa el temps! Ràpid en el seu conjunt, quan miro enrere. I lent, extremadament lent en el dia a dia.
Estava segur que, a hores d'ara, tot hauria acabat. Recordo una conversa telefònica, just quant feia cinquanta dies, el 31 d'agost. En que deia, totalment convençut, que no arribaria als cent dies, que abans estaria recuperat i començant a donar guerra. La realitat, no entén d'anhels, ni de desitjos, és la que és.
Soc de marcar-me objectius. La meva vida s'estructura així, sempre persegueixo algun propòsit i per arribar-hi, em marco objectiu rere objectiu. Per anar pas a pas. Assolir una fita, per anar a per la següent. I tenia en ment, no assolir els cent, ni que fos quedar-me als noranta-nou dies. Ara toca fer creu i ratlla, per perseguir una nova finalitat. Com ja fa dies que veig, aquest nou propòsit serà sine die. No puc posar data. No per això deixaré de treballar, perquè el dia arribi quan abans.
Estic avesat a perseguir idees a mig i llarg plaç. Ja abans de l'accident, tenia en ment, una història pel 2022, de la que ja he fet algun petit pas, per encaminar-hi.
Toca seguir ferm. Psicològicament és dur. A estones és una duresa crua. La realitat no la puc decidir, la meva actitud si. Per sort, tocar de peus a terra, no m'impedeix tenir el  cap ple de pardals.

  

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit