01/08/10 Travessia de Sitges

Us podria explicar, lo divertit que ha estat fer la travessia amb els amics del Xaloc, us podria explicar que l'he fet en 1 hora i 3 minuts, us podria explicar els èxits dels meus amics, que no són pocs, us podria explicar que estic vermell que es mala cosa. Però el que realment ha valgut més la pena, ha estat conèixer en Jaume Monasterio, un noi de 19 anys, un nedador del Club Natació Sitges, un noi amb paràlisis cerebral, ens vam conèixer pel facebook, en motiu de la travessia de Begur de fa uns 15 dies, allà no el vaig poder saludar, però a Sitges, durant l'entrega de premis, si, m'ha tramés alegria, d'aquella que es autentica, la que no cal cap motiu per compartir.
Ara explicaré una cosa que no he explicat a gaire ningú, però aquest bloc, te la pretensió de ser autentic i no disfressar les veritats, quan vaig fer els 30 i em vaig iniciar en món de l'esport, anant en bicicleta, pensava que mai podria fer una marató, el meu somni, que no sabia ningú, el tenia arraconat, creia que mai ho faria, no creia en mi, un dia passava per davant del pavelló d'esport de Castell d'Aro, vaig veure gent amb cadira de rodes, jugant a basquet, mentre els mirava, vaig pensar si aquest noi sentat que tenia la pilota, la encistellava, jo començo a córrer i a entrenar per fer una marató, com ja heu endevinat, va encistellar, vaig començar a córrer i ara faig ultrafons.
Les persones com en Jaume, són un exemple a seguir, algú a admirar, no a 4 milionaris que juguen amb la pilota o condueixen un cotxe a tota velocitat, es algú que demana molt poc, però a canvi ho dona tot, parlar amb ell es veure l'alegria autentica, adonar-te que el món es pot parar i fruir l'instant, gràcies Jaume pel teu exemple.

 

Àlbum de fotos