11/01/13 Persones grises

Les persones grises, pensen que els altres també han de ser com ells, estar espantats pel que no coneixen, tenir por a fer alguna cosa diferent d'una vida gris, al rol social que els toca, sempre preocupats per fer el que creuen que han de fer i el que se n'espera, no el que volen, volen semblar que són allò que els altres volen d'ells, al final acaben siguen el que volen semblar, grisos.
Fa temps vaig decidir deixar de semblar res, no aparentar cap rol, no ser com ningú espera, ser jo i prou, fent el que m'agrada, el que em demana el cos per ser feliç.  Prefereixo ser l'últim dels que fan el que volen, que el número 1 en deixar-me portar. Ara tinc 38 anys, he aprés que no cal amagar ni les emocions, ni les sensacions, admetre les debilitats i les pors, no fa menys fort.
Les persones grises, sempre tenen por del futur, potser el meu pugui canviar radicalment o no, tal i fa, el futur no és un lloc per tenir-hi por, és un lloc per tenir-hi il·lusions.
Pensen que només han d'anar a lo segur, al de sempre, al cercle viciós que és la seva vida,  no saben que el millor de la vida, és el que no es pot comprar amb diners, que improvisar moltes vegades és el millor pla. No poden perdre el temps, en el que anomenen tonteries, com si el que fan fos de vital importància per l'univers, no s'adonen que la vida és un regal que caduca, sense que en sapiguem la data.
Vull ser de colors vius. Per això persegueixo els meus somnis, potser no els atrapi i realment no importa si els aconsegueixo o no, perquè mentre faig camí cap a ells, em sento de color intens, que em fa feliç. Per això m'envolto d'amics somiadors, d'aquells que si una cosa els sembla impossible, els motiva a fer-ho, d'aquells que entenen que és millor fer que tenir, d'aquells que transmeten passió pel que fan, d'aquells que sempre en tenen alguna entre mans.
Aconseguir els nostres somnis, les nostres il·lusions, allò que realment volem, només depèn de nosaltres, cal creure en un mateix.