05/02/21 Cent sessions de rehabilitació. Crònica d'un accident de trànsit

Aquest divendres, ha estat la sessió número cent de rehabilitació a Clínica de Girona. Actualment hi vaig cinc dies a la setmana, tot i que al començar la recuperació, entre el protocol per la Covid-19 i el fet de tenir ferides obertes, per les cremades per l'asfalt, hi podia anar només tres.  A més tinc pautes diàries, per fer a casa. Cada sessió m'apropa més a l'objectiu que persegueixo, estar recuperat.

No em salto cap sessió. Si em diguessin que hi he d'anar a les sis del matí, tampoc fallaria. Tinc clara la prioritat en aquest moment vital. Per la meva recuperació poc més puc fer. A part de no fer moltes coses. Tot i que més que deixar de fer, prefereixo pensar que ho tinc en pausa, i que en un futur no excessivament llunyà, encara sense data, ho podré reprendre on ho vaig aturar.

Veig el passar dels pacients. Dintre l'horari que tinc assignat, última hora del dia. Puc veure el trànsit de persones. Que entren amb un mal, fan les seves sessions i al cap d'unes setmanes s'acomiaden recuperades. I jo segueixo. És una barreja agredolça d'emocions, alegria per la millora, tristesa per no veure'ls més i expectativa per conèixer els que vindran.

El tracte amb personal del centre és molt bo, excel·lent. Des de la persona que rep a recepció, la infermera i el fisioterapeuta, passant pel traumatòleg que prescriu la pauta a seguir i la doctora que fa el seguiment de la meva evolució. Tots dispensen un tracte càlid, cordial i sobretot molt humà, sense deixar de banda una alta professionalitat en les seves funcions.

Les sensacions són complicades. En trobo en un moment delicat, en termes de velocitat de recuperació. El més ràpid ja està fet. La millora, tot i que constant, cada vegada és més i més lenta. Cada tres setmanes tinc visita mèdica de seguiment. I aprofito aquest dia per mirar enrere, per veure la diferència des de l'última visita, i actualment em costa trobar-hi matisos.

Tinc la mateixa sensació, que en una cursa de cent quilòmetres. En la seva part més complicada de gestionar, per a mi, del quilòmetre seixanta al vuitanta. Quan estic cansat, pel que duc i alhora noto la pressió de la distància que encara queda. I en aquell moment sempre recordo, que pas a pas, es van sumant metres i acostant-me a línia d'arribada. El mateix que estic fent ara, sumar per seguir avançant. El dilluns vinent, toca la sessió cent u.

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit