17/10/12 100 km en pista de Terrassa. Pròleg

S'apropa un repte que no aconseguiré, amb la contusió a la paret toràcica, és segur que no puc córrer, ni caminar prou ràpid.
Tinc l'excusa perfecte per no anar-hi, la lesió. Fa temps vaig prendre la humil i personal decisió de no abandonar, a menys que sigui per força major,  aquest dissabte no serà una excepció, només he abandonat un cop, va ser amb ambulància, en d'altres ocasions, ha estat el temps de tall de la prova, que m'ha impedit d'aconseguir-ho.
Donen 15 hores per completar els 100 km, no puc córrer, caminar a ritme alt, totes aquestes hores, tampoc, caminar normal ja vindrà just, el meu primer objectiu és fer els 10 km del repte que porto entre mans, el No Puc Parar.
M'agradaria estar en moviment les 15 hores, pinta complicat, la predicció dóna pluja intensa, que tampoc ajuda gens.
L'intenció és anar volta a volta, sense més objectiu que no parar, tot i que el dolor marcarà les hores que estaré caminant, tinc clar que cap cursa, val fer més gran una lesió, si ho tinc que deixar a les poques hores pel mal, ho faré i ja està, no he de demostrar res a ningú. Si es produeix el cas, no sé si l'organització em deixarà fer les 15 hores senceres, sense opció a aconseguir-ho, si em demanen que em retiri abans, ho hauré de fer, tampoc vull tenir gent esperant per culpa meva, això ho parlaré amb els organitzadors.
Deu ser que sóc amant de les causes perdudes, aquesta batalla no la guanyaré, però la lluitaré fins al final i donaré guerra.

Entrades relacionades: