Segueix-me a Instagram! Segueix-me a Facebook! Segueix-me a Twitter!

06/12/20 147 dies per donar gràcies. Crònica d'un accident de trànsit

Fulles de tardor

Fa cent quaranta-set dies, vint-i-una setmanes des que es va produir l'accident. La millora, va més lenta del que desitjaria, tot i que ben encaminada.
A hores d'ara, voldria estar sentint la fredor de la mar a la pell, per després assaborir un cafè amb llet ben calent en bona companyia, com d'altres anys. O fent voltes i més voltes a la piscina.
Poder córrer de bon matí, notant com la gran mandra inicial, va donant pas al gaudir. Sabent del cert que el dia que un comença divertint-se, és presagi d'una gran jornada. Anant a treballar amb una altra actitud. O simplement caminar per la muntanya.
Agafar la bicicleta ben d'hora per sortir a pedalar, per estirar les cames, per fer gana... I anar allargant el recorregut, fins a haver d'arribar a muntar el llum, quan la nit m'atrapa. O agafar-la per anar a dinar a casa la mare.
Sortir a navegar amb el caiac, pel litoral de casa, de Sant Feliu de Guíxols. A hores d'ara es respira tranquil·litat i serenor, amb una aigua tan transparent, que deixa veure els pensaments més amagats.
Estar embolicant als amics, perquè participin en l'últim repte que se m'ha ocorregut. O buscant propostes, com a excusa per a retrobar-nos.
La realitat, per sort o per desgràcia, no entén dels anhels de cadascú. Toca seguir anant amb crosses. Notar dolor on tinc les catorze fractures. Fer disciplinadament les sessions de rehabilitació, tot i que acabo cruixit. Seguir hidratant les ferides. Prendre unes quantes pastilles diàries. Esperar que el pipí deixi de ser de color taronja. Anar fent visites de seguiment amb diferents especialistes mèdics. I sobretot, sent conscient que he de donar gràcies, per la gran sort que vaig tenir, va faltar un no res, un sospir, perquè tot hagués estat molt pitjor.
Quan pedalo a la bicicleta estàtica d'on faig rehabilitació, el cor batega ràpid i el cap marxa ben lluny. Va a on puc nedar, córrer, pedalar i navegar sense limitacions i ben acompanyat, dins la memòria i en un futur pròxim. Per bussejar entre records i il·lusions, sense recança, ni enyorança, només amb un somriure.
Des de fa cent quaranta-set dies tinc la sensació, que estic vivint un temps de regal. No puc deixar de ser agraït. I aquest temps, no el penso malbaratar amargant-me, pel que no puc fer. Prefereixo estar content pels somnis que tinc per endavant.


Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit

Comentaris