Proper repte: #EmQuedoACasa

Em quedo a casa, no per por. Fa anys que miro a les meves pors als ulls, per dir que no m'espanten. Sinó per solidaritat amb la resta de ciutadans. Per evitar el col·lapse del sistema sanitari. El COVID-19, ens posa a prova.
Avui, diumenge, podria haver agafat la bici per pedalar a muntanya, que tinc a res i menys de la porta casa. Segurament no m'hagués vist ningú, però seria un acte molt egoista, si caigues i em fes mal, seria injust que la meva insolidaritat, deixes sense atenció medica una altre persona, amb una causa realment més important. En canvi, he agafat una bicicleta estàtica, que deu tenir més de trenta anys, i he fet una de les moltes sessions d'spinning, que faré aquest dies, al menjador.
Tinc la sort de poder fer tele treball. Això farà que surti el just i necessari de casa, per anar a comprar aliments, quan em facin falta, sense acaparar, comprant a setmana vista, com he fet sempre.
Quedar-me a casa, és tot un repte per mi. La majoria de dies, faig servir casa meva com a dormitori i poc més. Ara toca estar-hi tota la jornada. Serà dur, però la fi s'ho val.
El que ens demana la societat, és senzill, no ens demana anar a una trinxera en temps de guerra, ni ens demana que siguem herois que salvin el món. Només ens demana que, en la mesura del possible, ens quedem a casa.