11/09/19 Volta a Girona en btt. Dia 4: Llançà - L'Estartit
Surto del confort de l'alberg i la tramuntana em treu la mandra, només creuar la porta.
No duc ni vint minuts pedalant, que la pluja em ve a acompanyar, només durant una horeta.
A Port de la Selva, no puc evitar parar-me a contemplar com les onades, entren en força a la seva platja. Durant una estona, entre la pluja i les esquitxades de la mar; estic moll d'aigua dolça i salada, alhora.
Vaig per asfalt, fins a Cadaqués. La carretera és revirada i molla, però de molt fer i amb poc trànsit.
Una vegada a Cadaqués, inicio un dels trams que més tinc ganes de fer d'aquesta ruta, és el que porta fins a Roses, per pistes forestals i que en una part, està tallada als vehicles a motor. És un recorregut muntanyenc arran de mar. La tramuntana bufa amb tanta força, que he de fer alguns metres a peu, perquè en pujada, en els trams exposats, el vent em tira de costat i em podria fer caure.
Al quilòmetre 34, tinc l'únic ensurt mecànic de l'aventura. Degut al trontoll del camí pedregós i a que no ho he revisat, des que vaig sortir de casa. S'afluixa el passador de la roda posterior, peça on va enganxat el remolc. La bici queda frenada de cop. Per sort no és res, ho collo i ja està. L'excés de confiança, ha estat apunt de fer-me una molt mala jugada.
Paro a dinar a Roses i succeïx la màgia. Aparco la bici i la jaqueta, per entrar a dinar, sota sostre. I al sortir, la negror ha marxat i la tramuntana ha deixat de bufar amb intensitat. Amb la planxa plena, tot es veu millor i a més la climatologia hi acompanya.
Al meu pas pels Aiguamolls de l'Empordà, trobo un munt de gent, pedalant i caminant. Observant un indret on va la pena parar, a cada poc, per, simplement, veure la vida passar. O més ben dit, viure per una estona al ritme que marca el batec del cor.
No duc ni vint minuts pedalant, que la pluja em ve a acompanyar, només durant una horeta.
A Port de la Selva, no puc evitar parar-me a contemplar com les onades, entren en força a la seva platja. Durant una estona, entre la pluja i les esquitxades de la mar; estic moll d'aigua dolça i salada, alhora.
Vaig per asfalt, fins a Cadaqués. La carretera és revirada i molla, però de molt fer i amb poc trànsit.
Una vegada a Cadaqués, inicio un dels trams que més tinc ganes de fer d'aquesta ruta, és el que porta fins a Roses, per pistes forestals i que en una part, està tallada als vehicles a motor. És un recorregut muntanyenc arran de mar. La tramuntana bufa amb tanta força, que he de fer alguns metres a peu, perquè en pujada, en els trams exposats, el vent em tira de costat i em podria fer caure.
Al quilòmetre 34, tinc l'únic ensurt mecànic de l'aventura. Degut al trontoll del camí pedregós i a que no ho he revisat, des que vaig sortir de casa. S'afluixa el passador de la roda posterior, peça on va enganxat el remolc. La bici queda frenada de cop. Per sort no és res, ho collo i ja està. L'excés de confiança, ha estat apunt de fer-me una molt mala jugada.
Paro a dinar a Roses i succeïx la màgia. Aparco la bici i la jaqueta, per entrar a dinar, sota sostre. I al sortir, la negror ha marxat i la tramuntana ha deixat de bufar amb intensitat. Amb la planxa plena, tot es veu millor i a més la climatologia hi acompanya.
Al meu pas pels Aiguamolls de l'Empordà, trobo un munt de gent, pedalant i caminant. Observant un indret on va la pena parar, a cada poc, per, simplement, veure la vida passar. O més ben dit, viure per una estona al ritme que marca el batec del cor.
A L'Escala coincideixo de nou amb l'Alex, cicloturista que està fent la Pirinexus i que ens vam conèixer fa tres dies. Ell fa nit aquí, jo decideixo anar fins a L'Estartit, he localitzat un càmping bé de preu, per fer-hi nit. L'inconvenient és que hi he d'arribar abans de les vuit del vespre, toca donar-li als pedals, arribo just, just, només han sobrat cinc minuts de rellotge. Els últims quilòmetres, he hagut de donar-ho tot. Arribo al càmping, després pedalar 100,2 km, amb 955 metres positius.
Una agradable i llarga conversa, amb les noies de recepció, dóna pas a sopar i dormir.
A la tenda de campanya, no passa res sinó és del tot còmode dormir-hi. No em cal somiar. Perquè si estic dins, vol dir, que estic vivint un somni.
Una agradable i llarga conversa, amb les noies de recepció, dóna pas a sopar i dormir.
A la tenda de campanya, no passa res sinó és del tot còmode dormir-hi. No em cal somiar. Perquè si estic dins, vol dir, que estic vivint un somni.
Tots els escrits de l'aventura a: Volta a Girona en btt 2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!