27/03/12 100 km ruta de Calella. Pròleg
Anar a córrer la que pot ser i espero serà la meva cursa número 11 de 100 km, em fa molta il·lusió, haver-ne aconseguit 10 de 10, no és cap garantia de res, ni ho puc donar per fet.
En més d'una ocasió, he escoltat, que en les proves dures la primera participació, és per la novetat, la segona, per millorar el temps vers l'any passat i que la tercera, ja costa més trobar la motivació i al haver-hi curses d'ultrafons que es van afegint al calendari, s'acaba anant a fer-ne d'altres.
En el meu cas, el primer any, va ser la novetat de córrer fent voltes, 20, en un circuit 2,5 km d'anada i tornada pel mateix lloc, m'atreia el repte mental i la distància, el segon vaig anar-hi amb un bon amic, l'Andreu Just, no vaig dubtar-ho, aquesta tercera participació, em vaig apuntar només obrir inscripcions, perquè és molt dur, difícil i la possibilitat que no ho aconsegueixi hi serà, fins que completi els 100 km, m'atrau que costi, m'atrau superar les meves barreres mentals, saber que el cansament i el dolor són part de la victòria contra un mateix.
Abandonar no és una opció, hi vaig més o menys entrenat, no em preocupa el temps del cronòmetre, em preocupa aprofitar-lo, amb els amics i companys corredors, cada dia em sento més part d'aquesta gran família, amb els organitzadors que són persones que entenen que és l'atletisme i sobretot amb mi mateix, doncs tota cursa de llarga distància, té un tram de petit recorregut, que és entrar a dins nostre, per quan toqui fons en un pou sense sortida, poder fer un salt i tocar el cel.
En més d'una ocasió, he escoltat, que en les proves dures la primera participació, és per la novetat, la segona, per millorar el temps vers l'any passat i que la tercera, ja costa més trobar la motivació i al haver-hi curses d'ultrafons que es van afegint al calendari, s'acaba anant a fer-ne d'altres.
En el meu cas, el primer any, va ser la novetat de córrer fent voltes, 20, en un circuit 2,5 km d'anada i tornada pel mateix lloc, m'atreia el repte mental i la distància, el segon vaig anar-hi amb un bon amic, l'Andreu Just, no vaig dubtar-ho, aquesta tercera participació, em vaig apuntar només obrir inscripcions, perquè és molt dur, difícil i la possibilitat que no ho aconsegueixi hi serà, fins que completi els 100 km, m'atrau que costi, m'atrau superar les meves barreres mentals, saber que el cansament i el dolor són part de la victòria contra un mateix.
Abandonar no és una opció, hi vaig més o menys entrenat, no em preocupa el temps del cronòmetre, em preocupa aprofitar-lo, amb els amics i companys corredors, cada dia em sento més part d'aquesta gran família, amb els organitzadors que són persones que entenen que és l'atletisme i sobretot amb mi mateix, doncs tota cursa de llarga distància, té un tram de petit recorregut, que és entrar a dins nostre, per quan toqui fons en un pou sense sortida, poder fer un salt i tocar el cel.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!