01/11/11 Tots Sants a ritme de pedal
Cap gris i dia clar, estranya combinació. Surto amb la bicicleta de carretera, sense saber del tot cap a on, només tinc ganes de perdrem a mi mateix mentre pedalo, vaig cap al meu refugi, la mar.
A l'alçada de S'Agaró, la tardor té ganes de jugar, un vent aixeca les fulles caigudes de l'avinguda, és tot un espectacle, un munt de fulles seques que volen, a diferents alçades, inclús una passa pel mig del quadre de la bici, que xulo. Vaig fent camí, Platja d'Aro, un munt de gent vestida de diumenge, emplena les terrasses dels bars. Sant Antoni de Calonge. Palamós, aprofito per anar fins a la platja de La Fosca, quin goig veure un paratge casi buit, on fins fa poc hi havia aglomeracions, l'aire em porta una dolça aroma de sal. Agafo cap a Palafrugell, per caure en una de les tentacions, que més em costa de resistir, un croissant de xocolata, amb el seu cafè amb llet i acompanyat per la lectura d'un diari, veient la vida com passa al meu davant, mentre tranquilament l'assaboreixo assentat.
Segueixo cap a La Bisbal, rodant damunt l'asfalt, mentre enfilo cap a Santa Pellaia, sento olor de llar de foc, que juntament amb el perfum de resina de pi, em transporta a un altre temps, a un altre lloc, la grisor del dia de Tots Sants s'esvaeix, per donar lloc, a la llum de reviure els moments viscuts amb els que trobo a faltar, els que un dia van ser part important de la meva vida i ara segueixen siguen part de mi, no hi ha tristesa, només alegria, per haver tingut la sort de compartir instants que estan gravats a la memòria. Arribo a Cassà de la Selva, mentre espero en un semàfor, em fixo que hi ha una estela d'orenetes, que volen casi fent cercles a un ocell més gran, semblava un falcó, el món no para de girar. Com que tinc temps i ganes de pedalar un xic més, vaig cap a Caldes de Malavella, hi trobo el vent en contra, ja el trobaré a favor en una altre ocasió. Llagostera, per enfilar cap Romanyà, baixar fins a Castell d'Aro i tornar de nou a Sant Feliu de Guíxols, al costat de la mar.
105 km pedalant, fent el meu petit homenatge a tots els que ja no hi són, hi ha qui els porta flors, hi ha qui els plora, jo faig el que m'agrada, perquè em fa sentir viu, sota el meu parer, és la manera més encertada de fer-ho, fer un reconeixement a la vida.
Quan el cor batega més ràpid, tot es veu més bé, és millor ser que semblar, fer que tenir, anar a buscar que esperar.
per sempre,eternament vius!
ResponElimina