14/06/14 Ultra Trail Emmona. Crònica d'un abandonament

La jornada començava amb ambient festiu, retrobament d'amics i intercanvis d'inquietuds a la sortida. Amb en Lluís Tuneu, iniciem la nostra quarta Emmona, per equips, som el Xino-Xano. Caminant, sense córrer i sense parar més que l'imprescindible.
Puig Estela, espectacular veure la gran quantitat de corredors, en el serpenteig que puja fins el cim. La baixada, molt i molt dreta, amb herba que està humida i patina, així que calma i anar fent, un parell de relliscades sense conseqüències i ens plantem a Pardines, km 18.
Començo a notar que alguna cosa falla. Estic al 18 i em sento com si estes al km 92, a mig camí del Taga, amb més de 24 hores a les cames i no en duc ni 4. Fins al següent punt de control, no són ni 6 km, em trobo malament, molt marejat, la combinació d'alçada i canvis de pressió atmosfèrica per l'amenaça de turmenta, no m'ajuden gens, les cames em tremolen i tinc que anar parant per recuperar l'alè. Els pocs que tinc al darrera, m'avançen i m'agafen distància molt ràpidament.
Amb treballs arribo a Serra de la Canya. En Lluís, porta una bona estona esperant, ha begut i menjat, necessito recuperar. Li demano que segueixi sol, si puc ja l'atraparé, no vull ser un llast. La parada em senta bé, segueixo. El mareig no em deixa. Duc unes 7 hores i en un moment de lucidesa, m'adono que porto hores sense observar el paisatge, que tant m'agrada, només estic amb el cap a terra, mirant el proper pas, mala senyal.
Avui no és el meu dia. En una cursa tant exigent com és l'Emmona, cal estar-hi al cent per cent. Decideixo que abandonaré a la que en tingui ocasió, no cal allargar l'inevitable, ni arriscar més del compte. Vaig caminat, amb la mala sort, de fer una regirada a la cama dreta, que acaba amb els lligaments inflamats.
M'atrapa l'equip d'escombres, que van treien les senyals. Estic a 3 pics. Una zona d'evacuació complicada. Em recolliran en un refugi, només em cal seguir una pista, fàcil, que se'm fa eterna.
Abandonar, no aconseguir un repte, deixa un gust amarg. Alhora estic content, perquè en cada repte, ni hi guanyo, ni hi perdo, aprenc. Aprendre a  retirar-me a temps, és un petita victòria. 
L'endemà, mentre escrit aquestes línies, encara estic un xic marejat, com si hagués begut, amb la pressió arterial baixa i el cos com si m'hagués atropellat un camió i els lligaments adolorits. I sobretot, sobretot, orgullós del meu amic Lluís que ho aconseguit i pensant en l'Emmona 2015, per tornar a gaudir d'aquestes grans muntanyes que em fan sentir tant petit, petit.

Entrada relacionada: