07/04/13 Ultra Cako Guilleries Collsacabra Xtrem. 2ª Etapa

El despertar a la casa de colònies de Sant Joan de Fàbregas, és la d'un diumenge al matí de joventut, amb sensació de cansament per la celebració viscuda el dia abans, juntament amb l'encartronament muscular és la ressaca, delata que varem passar-ho bé, que varem gaudir d'una bona celebració. Al obrir els ulls, m'adono que hi ha tots el convidats i que la festa continua.
Boira i glaçada, així comença la segona etapa, amb el caliu de 3 amics més, vinguts per fer aquest tram.
El sol ens acompanya al poc de sortir, als 20 minuts, primera sorpresa del dia, hem de creuar pel mateix lloc on s'entossudeix de circular l'aigua, ens passa en tres ocasions, busquem i busquem un pas natural entre les pedres, no hi és, doncs el creem nosaltres, amb material d'obra. En el segon pas, peus a l'aigua i endavant, ja s'assecaran. Arriba el tercer pas, és impressionant, ahir varem gaudir d'on acaba un salt d'aigua, avui som just a l'inici, d'on s'inicia la caiguda de 120 metres, la visió impressiona.
Els dos dies comptem amb la complicitat d'en Genis, que ens fa d'equip de suport mòbil, duent-nos les coses i els avituallaments consistents, ens ho ha fet fàcil, just on el trobem, en El Far, podem gaudir de la vista aèria de tot el recorregut d'avui, des d'on hem sortit, el salt d'aigua, fins al destí final, el punt de partida La Cellera de Ter.
Una baixada vertical, amb molta fullaca i restes de neu, fan disparar l'adrenalina, quina meravella dur pals de caminar, sense hauria hagut de posar un munt de vegades el cul a terra, per salvar els obstacles.
Ens endinsem, en els corriols que més disfruto, els amagats al mig del bosc, amb terra humida sota els peus, amb recorregut sinuosos, deixen entreveure unes vistes espectaculars a cada poc, pujant per roques, trotant quatre passos, amb trossets de baixades d'aquelles que no saps per on començar a posar els peus.
Trobem trams de descens amb la inclinació justa, ni massa pronunciat, ni massa tècnic, que entona cants de sirena, perquè ens deixem anar i córrer una mica. En Jordi  s'hi apunta, semblem dos nens petits a l'hora del patí, en Jordi vola, jo esbufego, l'adrelanina es dispara, el bosc em corre per les venes, al respirar profund cada alenada d'aire, té gust a humitat, a terra, a arbres, a matolls, a pedres i a la vida que s'amaga dels nostres ulls.
Dos dies gaudits amb intensitat, el temps ha volat, les cames estan cansades, queda el record de fer bategar el cor ràpid, de la bellesa salvatge de Les Guilleries, de compartir-ho amb amics, d'anècdotes que només sabrem nosaltres i que podrem recordar mil i un cops, mentre en fabriquem de noves.
La muntanya no és on trepitjo, és el que m'empeny a fer el proper pas.