05/12/10 6 hores de Calella

Cada dia m'agrada més l'ultrafons, pel bon rotllo que es respira, pels amics, els que van amb tu a la competició, els que coneixes d'altres curses i els que acabes coneguen d'aquesta, compartim missatges d'ànims, salutacions i la passió per córrer.
En aquesta cursa, al acabar aquest any i  l'anterior, he sentit el mateix comentari, no hi torno mai més, per molts serà mentida, això enganxa, es com menjar picant, saps que et deixarà fumut, però hi tornes una vegada i una altre.
Es una prova dura, no pel terreny, que es d'asfalt i terra compactada, no pel desnivell, es pràcticament pla, es dur perquè es un  circuit de 3.000 metres, anada i tornada pel mateix lloc, per filosofia de vida, sempre busco el costat bo de les coses, tenir avituallament cada 3.000 metres, es fantàstic, el terreny el coneixes al màxim, no hi ha masses ensurts, ni imprevistos, només algun gos que et persegueix una estona o algun nen que es creua.
Córrer es un passeig es molt curiós, hi ha de tot, persones amb bicicleta, corrent, passejants, gent que pensa aquests estan sonats, d'altres que t'animen i et dediquen un somriure, avui em comptat amb animació de luxe, una gran ultrafondista, l'Alex Panayotou, fa reptes realment impressionants.
En l'edició d'aquest any, he fet 53,700 km, 2,600 km més que l'any passat, tot i que es la part més irrellevant, lo més important es haver estat feliç, ben arropat i fent el que m'agrada.

Entrada relacionada:
07/12/10 6 hores de Calella. Reportatge fotogràfic  de la cursa

2 comentaris :

tati ha dit...

felicitats. Els reptes grans comencen a ser petits per a tu.

Ultraquim ha dit...

Moltes gràcies Tati. Quant més gran es el repte, més petit em fa sentir, independenment del resultat, quant més llarga es la distància, més al meu interior arribo, m'ajuda a crèixer i a que em conegui millor.