20/08/16 Segon IronMan dels 7 IronMans del dret i del revés

Les sensacions abans de començar són dolentes. Són les 6 del matí, mentre esmorzo tinc pensaments negatius, em ronda pel cap que no ho aconseguiré, que és 20 d'agost, que farà una calor terrible i que tampoc entreno massa volum últimament, mentre penso no deixo de preparar les coses.
Els primers 20 quilòmetres pedalant són mentalment horribles, a més de la meva desconfiança hi ha calitja, senyal que hi haurà molta humitat.
A la que estic a Llagostera, toca fer cinc vegades un circuit de 28 km, el faig dos cops i cap a esmorzar, a casa la mare, que em fa el suport alimentari del repte, arribo amb 76 km fets i bé de cames. Entrepà de llom i a seguir amb la bici.
A la meitat de la quarta volta, al km 115, arriba el moment crític, em sento una mica buit de forces, paro a l'ombra, menjo, m'hidrato, descanso uns minuts i decideixo agafar-m'ho amb més calma. A la calor intensa si ha afegit un xic d'aire que fa de les seves en algun tram de recorregut.
Al km 157, comença a ploure, em ratlla una mica, no per mullar-me, sinó pel tram de baixada que em queda i lo incomode que és baixar amb la línia blanca de la carretera patinant, baixo sota la fina pluja, més a poc a poc del que he pujat, a fi de comptes el meus reptes no tenen temps de tall, no tinc pressa, arribo a casa,  menjo, dutxa, canvi de roba i cap a la piscina.
Hi ha poca gent, tinc les cames un xic rostides i decideixo nedar amb el "current", nedador de neoprè, és com dur pullboy, faig tirades de 1.000 metres amb parada per hidratar-me, em sento molt bé, en res acabo i cap a casa, a sopar uns bons macarrons i agafar els trastos per fer la marató.
Al nedar, les sensacions han canviat completament, del no podré, el meu cap ha passat a ho aconsegueixo si o si, és la grandesa de la llarga distància, d'estar enfonsat en el propi infern passo a tocar el cel amb els dits. No puc evitar tenir mal moments, ni pensaments de plegar, només cal que mentre això em passi, no m'aturi i segueixi avançant.
Començo caminant, he de pair el sopar, em trobo en Jordi Costa que ha fet recentment la Tranpyrenea, 900 km amb 55.000 m+ en 16 dies, m'explica de primera mà la seva experiència, just es fa fosc, agafo el frontal i ens acomiadem. Corro en solitari pel carril bici, fins que arriba el tram de pujada que em portarà a Llagostera. Allà m'hi espera un entrepà de pa de motllo amb crema de cacau i una cafetera per mi sol, després de la mitjanit surto per afrontar la mitja marató que em queda.
Em sento amb forces i molt sencer, tinc baixada, decideixo no córrer, puc però no vull, l'objectiu és acabar el més enter possible, el camí el conec de sobres, la tramuntana a estones bufa més fort que els meus pensaments, vaig fent camí, sent conscient de lo afortunat que arribo a ser per poder perseguir els meus somnis.
A quarts de cinc de la matinada, just davant la porta ferrada del monestir de Sant Feliu de Guíxols, on he iniciat la marató, el gps marca els cobejats 42,2 km, aixeco els braços i crido en silenci que ho he aconseguit. Com tot a la vida, l'important no és com comença, sinó com s'acaba.
Tracks garmin connect Pedalar, nedar i a peu. En el track de la bici cal tenir en compte que està gravat amb un garmin etrex 30, d'aquí que tot i que la pantalla deia 180 km, en el garmin connect n'hi apareguin menys.

Entrades relacionades:
https://www.facebook.com/Ultraquim https://twitter.com/Ultraquimhttps://www.instagram.com/ultraquim/