11/08/14 Nedant amb la lluna plena

Surto a nedar amb dos amics a última hora del vespre. Som tres, en Sergi, en Manolito i el que escriu. Per acabar sent quatre. Nosaltres dins l'aigua i la lluna plena, contemplant-nos. 
Comencem a nedar a les 20:19, a les 20:55 s'amagarà el sol. La mar dins la bahía està un xic moguda, patim per com trobarem la Punta de Garbí, està prou tranquil·la dintre tot. 
No acabem d'arribar a Cala Vigatà, sortim un xic abans de l'aigua, per a inflar i lligar els globus amb llum, que ens permetran saber on està cadascú, sense que la llum ens molesti. Mentre acabem de preparar-ho tot, ens ataca sense pietat l'animal que més estimació em té, juntament amb les meduses, els maleïts mosquits! 
Emprenem el camí de tornada, mentre va caient la nit.  Nedem expectants, esperant que vingui la nostra companya imprescindible d'aquesta aventura, la lluna. Veiem com surt de l'horitzó i ràpidament s'enlaire, mentre el cel deixa el seu color blau per tornar-se ben negre, és un moment amb màgia. 
Arribem entre penombres fins El Freu, on parem a jugar, parlar i a riure. 
Durant els últims mil metres és fosc, fosc. La lluna i la ciutat, il·lumina la superfície i dins l'aigua la foscor guarda els seus secrets. Nedem sense massa pressa, ningú té gaires ganes d'arribar. 
Gaudim les sensacions, al perdre, en part, les referències visuals, els sentits s'aguditzen. Podem sentir a la pell, com llisquem, com tot flueix, com l'aigua ens dóna la seva calidesa i com la sal ens entra ben endins, fins a tocar-nos l'ànima.