01/11/13 Travessia l'Estartit - Illes Medes. Crònica

Matí de sol, sense  vent, un munt d'amics, l'aigua a uns 18 graus, un recorregut que em fa molta il·lusió, fer la volta a la Meda Gran, uns 4.700 metres per endavant,  jornada ideal per nedar a pell.
És entrar a l'aigua, fer encara no 150 metres, que em topo amb un banc de gelatina lila i marró, la Pelagia noctiluca. Amb la que he tingut un munt d'experiències, des de picors localitzades a haver-me punxar cortisona i passar unes de les pitjors setmanes de la meva vida. Davant aquest panorama, decideixo anar enrere, sortir i posar-me el neoprè.
Al tornar a l'aigua, ho faig amb l'amic Maxi, busquem per on esquivar-les, provem per la dreta, pel mig, per l'esquerra, no trobem un lloc clar, ens comuniquen que fora del port no n'hi ha. Ens dirigim cap a l'espigó amb la intenció de fer-hi peu i sortir de la badia per ell. Una embarcació ens veu les intencions, s'ofereix per dur-nos just passat el banc de gelatina. Pugem a la barca.
De camí recollim dos participants que també decideixen pujar, un comenta que quina vergonya abandonar, li responc que la vergonya és deixar-se picar per les meduses, ens venim a divertir, esforçant-nos, però no a passar-ho malament perquè si. Estar envoltat de meduses, amb la possibilitat de que et piquin, sabent els seus efectes, genera molta ansietat, almenys a mi.
Tornem a nedar, no baixem la guàrdia, de meduses n'hi ha, poques i les anem esquivant bé. Al cap de poc de començar a vorejar la Meda Gran, atrapem a la Begoña, no porta un ritme massa ràpid, si la deixem enrere, al ser la última, és quedarà sola, més de la meitat de la travessia, més l'estona que ja porta. Parlo amb en Maxi de quedar-nos amb ella per acompanyar-la, sinó ho hagués proposat jo, segur que ho hagués fet ell, doncs no ha dubtat ni un segon.
Ens anem ajuntant amb caiaquistes i una embarcació de l'organització, anem xerrant, nedant, rient. La Begoña, només té una direcció, endavant i una determinació, acabar aquesta travessia. 

Abans d'entrar a port, ens avisen que el banc de meduses, segueix concentrat allà, nosaltres pugem a la barca, no cal passar-ho malament, la Begoña, a estones amb mans i peus al caiac i a on pot nedant, finalitza la travessia.
Al anar a buscar la roba, ens trobem, el seu somriure i les seves paraules d'agraiment, ens fan sentir les persones més afortunades del món. Em sento un guanyador, he guanyat la sensació de rebre molt i molt més del poc que jo li he donat. Un gran orgull compartir braçades, amb una lluitadora i una perseguidora de somnis com tu Begoña!


Entrades relacionades:

4 comentaris :

Sergi Manero ha dit...

Ets un guanyador i un exemple !!!!

Ultraquim ha dit...

I tu un bon amic!!! Moltes gràcies Sergi.

María Begoña Pérez Armentia ha dit...

Nado en aguas abiertas desde junio, no tengo experiencia ni buena forma física pero todos los esfuerzos que le he dedicado al mar me los ha devuelto poniendo en mi camino personas que como vosotros me acompañan y valoran mi afán de superación.Ha sido una experiencia inolvidable. Gracias de nuevo. Begoña

Ultraquim ha dit...

Gracias a ti Begoña. Nos vemos en el mar que tanto nos gusta.