12/09/20 El que trobo a faltar. Crònica d'un accident de trànsit

Per descomptat que trobo a faltar els reptes i vivències, que tant m'omplen, que fan bategar el cor ràpid. Compartir més temps amb família, amics i companys. Tot i que tinc molt assumit, que ara no és el moment. Ni tant sols toca, dedicar-hi gaire temps a pensar-hi.
És en les accions més usuals, més del dia a dia, on trobo a faltar les petites coses.
Avui fa dos mesos, que dormo panxa amunt. Tinc moltes ganes de descansar de costat, com és habitual en mi. Deu fer un parell de setmanes. En una de les múltiples ocasions, en que em desperto durant la nit. Amb el pensament adormit, se'm va ocórrer la "genial" idea de posar-me de costat. A més, de la banda dreta, on tinc clavícula i deu costelles trencades. Només amb l'intent, el dolor em va despertar de cop.
Enyoro els espais oberts i solitaris. Durant aquestes nou setmanes, estic pràcticament confinat. Per motius de mobilitat i  de risc, pel Covid-19. La meva capacitat pulmonar, encara és limitada. Surto el just. Soc de sentir-me a casa, bosc endins i  mar enllà, acompanyat per la natura.
No m'agraden massa els ascensors. Sempre he preferit les escales. Ara, fins per a pujar un sol pis, l'estic fent servir. Espero poder deixar de fer-ho, per anar esglaó a esglaó.
Tinc ganes de dutxar-me dret. Em puc dutxar tant sovint com vulgui. Pel dolor de la cama, i per a no mullar les ferides, que encara estant cicatritzant, ho he de fer assentat i per etapes. Vull poder fer-ho dempeus, estant una estona sota l'aigua.
Fins i tot, coses tant banals, com anar a fer la compra setmanal al super. No és que m'agradi especialment. És que poder fer-ho, indica autonomia, i la independència per la que tant sospiro. Actualment, la meva xarxa més propera, fa que no em falti res de res, ni al rebost, ni enlloc.
Sento nostàlgia, de tenir el cap ple de pardals. Donant voltes i més voltes, a com fer un repte, preparació, detalls, logística... No puc evitar fer plans de futur. Sense data,  sense aprofundir, per a no generar frustració. Quan tinc una idea, en prenc nota, sense desenvolupar-la.
Mentiria, si digués que trobo faltar la gent que més m'estimo. Doncs, sigui presencialment, via telefon i/o xarxes, us sento al meu costat. Soc molt afortunat, per estar envoltat de grans persones. Moltes gràcies pel vostre escalf!

Tots els escrits sobre l'accident, a un sol clic: Crònica d'un accident de trànsit